divendres, 24 de gener de 2014

EL MEU AMIC VICENT DOMÉNECH

Hui vull presentar-vos al meu amic Vicent Doménech, una de les millors persones que conec i coneixeré. Encara que la seua especialitat són les ciències, és un artista de primera i en aquest àmbit destaca com a fotògraf. Els seguidors del meu bloc ja heu admirat algunes de les seues fotografies, que generosament em cedeix perquè les publique acompanyant els meus textos. Tot seguit us en deixe una de meravellosa, perquè es feu una idea del seu art excels. Gràcies, Vicent.

A Vicent i la seua dona Cinta, entranyable amiga, que és la generositat personificada, els vaig dedicar un conte. Fa així:
INFANTESA
A Cinta i Vicent
Era jo una xiqueta d’onze anys, quan vaig aprendre que una mateixa història podia ser trista i bella al mateix temps.
Recorde molt bé el dia en què es traslladaren a viure a la casa deshabitada, que hi havia enfront de la meua, un home i una dona d’uns quaranta anys, que tenien un fill de la meua edat. Segons va comentar ma mare, no era gent gaire recomanable, i em va pregar que defugira tot contacte amb ells, fent especial esment del fill, que per ser de la meua edat era més fàcil –segons ella– que intentara guanyar-se la meua amistat.
Però, pel que respecta al xiquet, prompte em vaig adonar que tals temors eren injustificats, ja que pel seu caràcter esquerp era ben difícil que poguera fer amistat amb ningú.
Quan els xiquets eixíem al carrer, no buscava mai compartir els nostres jocs. A tot estirar, es limitava a mirar-nos sense moure’s de davant de sa casa, i amb la sola companyia d’una gateta rossa, que mai no permetia que s’acostara a nosaltres. Un capvespre en què se li va escapar, engegà a córrer al seu darrere tot enfurit i escridassant, per fer-nos veure que no podíem gosar ni tan sols tocar-la.
Aquesta manera de ser tan sorruda, ens va portar a tots els xiquets del carrer a conjuminar-nos en contra seua, i férem promesa formal de no adreçar-li cap paraula. Amb la nostra simplicitat, pensàvem que la seua solitud era tan lliurement acceptada com de culpable havia de ser la seua antipatia.
Un dia, però, ens va cridar l’atenció que es posara a llegir un llibre a la cantonada del carrer, assegut en terra, just al costat d’on érem nosaltres jugant a l’acuit. En una de les nostres corregudes, un amic meu li va xafar fortuïtament la cama i li causà una petita nafra.
Malgrat que m’arriscava al menyspreu dels amics, em vaig apressar a preguntar-li si es trobava bé, i en veure que sagnava una mica li vaig proposar que m’acompanyara a casa per desinfectar-li la ferida.
Em va resultar força estrany que acceptara el meu oferiment, i he de confessar que m’inspiraven un cert temor els retrets que em faria la mare en adonar-se que em relacionava amb aquell xiquet. Però no va haver ocasió de comprovar-ho, perquè abans d’arribar a casa va aparéixer son pare, que de males maneres el va obligar a seguir-lo, mentre li recordava fora de si la prohibició d’eixir al carrer sense el seu permís.
He de reconéixer que aquesta escena em va colpir. I encara que no en férem esment els amics, sabia que tots ens sentíem igual de trasbalsats. Això no obstant, prompte l’oblidàrem, convençuts com estàvem que aquell xiquet no volia ser amic nostre, i que potser el pare tindria raó en enfadar-se així, perquè havia de ser molt difícil de conviure amb un fill tan orgullós.
No vaig poder parlar-li cap altra vegada, perquè a partir d’aquell dia sols es deixava veure si anava acompanyat dels pares. No hi havia mai alegria als seus ulls, i si el miraves a la cara davallava el cap de continent. Aleshores jo pensava, ignorant de mi, que això era supèrbia. Com si la timidesa no es manifestara d’una manera semblant. I el desemparament.
Al poc de temps, aquella família se’n va anar com havia vingut, sense que ningú no arribara a saber què feien, ni quina seria la seua propera destinació. El dia de la partida, no se m’oblidarà mai la tristesa del fill, que portava la seua gateta als braços, i de tant en tant feia una ullada inquieta a la façana de ma casa, com si hi esperara una aparició salvadora. Tot això jo ho aguaitava per un petit badall que hi havia a la finestra de la meua cambra, ja que em resultava violent acomiadar-lo, per ignorar quina podria ser la seua reacció.
Per fi, quan son pare li va ordenar que pujara al vehicle, es va decidir a entrar en acció, i molt teatralment va alçar la gateta assenyalant amb el dit índex el coll de l’animal, mentre mirava cap a la finestra on jo hi era amagada. Tot seguit la va deixar al terra, amb molta cura, i després de fer-li una tendra carícia muntà al cotxe, que va desaparéixer ràpidament de la meua vista.
La gateta va restar abandonada, arrecerada al portal de la que havia estat la seua llar. Semblava tan indefensa que feia llàstima, i vaig sortir al carrer per fer-me’n càrrec. M’adelerava per escorcollar-li el coll, en busca d’allò desconegut que havia indicat el xiquet. Emocionada, hi vaig descobrir un collar de metall que semblava fet a mà, i servia per a identificar l’animal. Aleshores vaig comprovar que aquell xiquet havia posat a la gateta el meu nom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada