Mireu quina cosa més bonica! És la gosseta de la
meu filla: li diuen Lu. És molt alegre i li agrada la companyia. Mentre dinem,
si la deixem a la terrassa, ens mira a través del cristall de la porta per no
perdre’ns de vista. No vol que la deixem a soles i vigila els nostres moviments
perquè no ens n’anem sense ella. A ningú de nosaltres, però, se’ns acudiria tal
cosa, perquè l’estimem i –si ella ens necessita– nosaltres també la necessitem
a ella.
Ai, Lu, des que t’he conegut, mire els gossos d’una altra manera.
L’altre dia no podia perdre de vista un gos vell que hi havia a la porta de
l’hospital. Estava abandonat i jo pensava com seria la seua vida quan tenia qui
s’ocupara d’ell. Ara l’han deixat sol, l’han condemnat a viure al ras, faça
fred o calor, i ningú no se n’apiada. És una greu responsabilitat fer-se càrrec
d’un gos, perquè s’acostuma a viure entre humans i no desenvolupa plenament els
seus instints: aquells que li permeten desplegar tots els recursos que li són
necessaris per a sobreviure pel seu compte. I quan tens un animal, com Lu, tan
preciosa i tan innocent, no pots estar-te de lamentar que la gent siga tan
irresponsable, perquè aprens a estimar els altres animals i aquesta estima et
converteix en millor persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada