“Delictes i faltes” és, sens dubte, una de les
pel·lícules més reeixides de Woody Allen, en la qual la comèdia i el drama es
barregen d’una manera molt natural. D’una banda, la història d’un crim per acabar amb una perillosa amant. De primer, el delicte origina una crisi
de consciència en l’inductor, però a poc a poc, quan s’adona que quedarà impune
i que la seua vida podrà continuar igual, esdevé la calma. No sempre es fa justícia en
aquest món, i és un mateix, prou sovint, el qui té a l'abast de la seua mà deixar-se
portar per l’amargura causada per les pròpies accions miserables o covards, o
alliberar-se de tota pena i seguir endavant, apareixent davant dels altres com
una persona moralment impecable. D’una altra banda, hi ha a la pel·lícula una
història d’amor, on la persona sensible, enamorada, plena de bones intencions,
perd la partida davant d’un vividor que és el qui aconsegueix enamorar la
xica que es disputen. En la decisió d’aquesta s’endevinen raons pràctiques més
que no sentimentals. A la fi, els perdedors són les persones honestes i rectes que es carreguen
d’escrúpols de consciència, o les que per estar convençudes que tot no val a
l’hora d’aconseguir els particulars propòsits, s’hi troben en desigualtat de
condicions a l’hora de competir per un objectiu vital. L'art autèntic no pretén mai donar lliçons de moral, sinó despullar la realitat de falses aparences. I açò últim és el que fa aquesta pel·lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada