DEL MONTGÓ A MANHATTAN. VALENCIANS A NOVA YORK

Juli Esteve, amb el meu fill Robert i jo

Ahir, dia 10 de desembre de 2021, al Centre Cultural de Guadassuar, va tindre lloc la presentació del llibre de Juli Esteve “El somni americà contra el caciquisme i la fil·loxera”, editat per InfoTV.

Es tracta d’un assaig basat en el material gràfic, documental i de testimoniatge oral que la productora i editora InfoTV, dirigida per l’autor, va recollir per a realitzar el magnífic projecte audiovisual “Del Montgó a Manhattan. Valencians a Nova York”, que es divideix en quatre parts: “Cap a la terra promesa”, “Adéu, Amèrica”, “La guerra de sempre” i “Els valencians d’Amèrica”.

A primeries del segle XX, es va produir en terres valencianes un moviment migratori cap a l’Amèrica molt important. Uns 15.000 valencians emigraren al Canadà i fonamentalment als Estats Units, sent el de Nova York el principal port d’entrada, entre els anys 1906 i 1920.

La plaga de la fil·loxera, que es menjava les arrels dels ceps de les vinyes, afegida als abusos i la misèria propis del caciquisme imperant, va moure a molts valencians, sobretot de la Marina, a buscar una nova vida a l'altre costat de l’Atlàntic.

Pobles com Orba o Murla van vore com la seua població es reduïa pràcticament a la meitat, a causa de l’emigració, i són molt nombrosos els testimoniatges que posen de manifest les condicions tan dures en què hi havien de guanyar-se la vida, després d’arribar a un país del qual ho ignoraven tot, i això és una mostra clara de la valentia d’estes persones.

Murla, abans que caiguera l'antic campanar

Teresa Morell, autora del llibre "Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920)", en una entrevista, resumeix molt bé quin va ser el destí de moltes de les famílies que protagonitzaren este moviment migratori:

Els meus germans i jo vam nàixer als Estats Units. La nostra família és d'Orba. El meu avi, José Morell Sendra, està entre eixos emigrants dels quals tracta el llibre. No tenia pare i sí tres germanes. Eren pobres. Com tants altres valencians va embarcar amb direcció a Nova York. I com la majoria va viatjar en tercera classe i va entrar per l'illa d’Ellis. Va estar al barri de Lower East Side i a la fonda “La Valenciana”, que regentaven un oncle seu, Francisco Sendra, i el benisser Manuel Ivars Sala.

També el meu avi, Tadeo Giner Pons, que junt amb uns altres trenta valencians, quatre d'ells murlers com ell, va embarcar en el vaixell "Buenos Aires", al port de València, el 26 de novembre de 1916, en arribar a Nova York el 18 de desembre, va passar per eixa fonda, amb trenta-cinc dòlars a la butxaca i les il·lusions d'un jove de 19 anys, tal com consta en la llista de passatgers.

Pel que es veu la seua experiència no va ser massa positiva i, tot i que va fer alguns estalvis, va tornar a Murla al febrer de 1919, on va comprar un camp d'ametllers. Com a record de la seua experiència, conservava a casa un gramòfon d'aquella època que va comprar als Estats Units abans de tornar al seu poble.

El vaixell "Buenos Aires"

Llista de passatgers, amb el nom del meu avi

La meua àvia Maria Piera Reus va tindre tres germans que embarcaren amb el mateix rumb entre 1919 i 1920: els meus oncles Àngel, Valeriano i José Andrés. El primer va tornar a Murla una vegada jubilat, després d’haver viscut mig segle a New Britain (Connecticut). Tot i que hi va deixar els seus fills americans ja casats, va voler viure els seus últims anys de vida a la terra on havia nascut.

Dades del passatger Àngel Piera Reus

El seu germà, José Andrés, no va tornar mai, i Valeriano només ho va fer a finals dels anys seixanta del segle passat, en què va vindre a passar en companyia de la seua dona unes setmanes a Murla. És curiós, llavors jo era un xiquet i no vaig reparar en eixe detall, però després sí que ho he pensat moltes vegades: quan els meus oncles ens van visitar per primera vegada, ma mare i les seues germanes no els havien vist mai, ja que emigraren abans que elles naixeren.

Un cosí germà de ma mare, l’oncle Eduardet, va emigrar a l’Argentina en la postguerra, i ens va visitar en tres ocasions. Era una persona obsessionada a tornar a Murla. Sempre recordaré l’última nit del seu tercer viatge, quan va dir que abans d’anar-se’n volia fer-hi un últim passeig. Em va semblar en eixe moment la persona més trista del món. Caminava pels carrers amb la mirada perduda. Mai més va poder visitar el seu xicotet paradís perquè va morir al seu país d’acollida poc temps després.

Cal aclarir que va haver-hi dos moments en què l’emigració a l’Amèrica va ser més important:

• La primera etapa és la que hem esmentat de bon principi, i s’estén temporalment entre els anys 1906 i 1920. A partir de l’any 1921, els Estats Units van restringir al màxim l’entrada d’espanyols. Per altra banda, la crisi que hi va haver després de la Primera Guerra Mundial i sobretot la Gran Depressió provocada pel crash de Wall Street del 1929, foren la causa que molts emigrants de l’onada inicial tornaren als seus pobles.

• La segona etapa és la que van protagonitzar els que van realitzar la primera gran tornada. Entre ells, hi havia molts xiquets i xiquetes nascuts allà de pares valencians, els quals, com a nord-americans que eren, tenien dret a un passaport que els obria les portes dels Estats Units, malgrat les dificultats per a eixir que els posava el règim franquista. El fort contrast en riquesa i possibilitats entre l’Espanya dels anys 40 i l’Amèrica de l’era daurada generà una segona onada migratòria, sempre vinculada als americanets i americanetes, que des d’allà pogueren reclamar als seus parents més pròxims.

En fi, com diu Juli Esteve, “després, en recollir un material immens, ratifiques la intuïció que en tenies: que hi havia moltes històries a contar. I a mi, allò que més m’emociona és que aquella gent, fugint dels cacics i dels abusos de poder dels amos de la terra a la Marina, acaben rebent la justícia que es mereixen. La terra hi estava molt mal repartida i els amos abusaven força dels seus treballadors. Per això se’n van a Amèrica i, llavors, els amos es queden sense jornalers i, en els anys vint, han d’abandonar les terres perquè no saben treballar-les i es queden ermes. I, quan tornen aquells americans amb diners, els amos no tenen més remei que vendre’ls-les perquè ja no tenien res... I, al final, resulta que la terra que estava en mans de quatre, a la Marina, no va necessitar de la mítica reforma agrària que les esquerres espanyoles pretenien fer a les bones o a les dolentes, ja que les compraren amb dòlars americans els qui les treballaven abans d’anar-se’n! No em diràs que no és bonica aquesta història!”.