LA CAJA DEL DIABLO
Siempre pienso que me han engañado
LA CAJA DEL DIABLO
Siempre pienso que me han engañado
CARN I ÀNIMA
La carn vol carn, l’arma son semblant cerca
Ausiàs March
Amor ens
va explicar, per boca
d’aquell
que es deia Ausiàs March,
com la
carn i l’ànima s’engendren
de
semblants, i així vam saber,
gràcies
al vol rasant de la poesia,
que cos i
esperit mal s’avenen,
i quan
viatgen junts es contradiuen,
i quan
marxen a soles no es fan cas.
L’amor
carnal vol que els amants
visquen
esperant-se l’un a l’altre,
però la
passió que els esperona
és de
compliment imperfecte, i sempre
troben a
faltar alguna cosa
o
senzillament els desencanta
que,
després de jaure, els dos cossos
se
separen i no puguen ser-ne un.
L’amor espiritual
sol procurar
uns
plaers més subtils, i és l’ànima
dels
amants la que s’esplaia
en les atencions
que entre si es professen.
Amb tot, a
vegades no resulta grat
bescanviar
la carnalitat
per la
puresa d’una devoció
que
s’aclama a la immortalitat.
Quan l’amor
carnal s’amera d’ànima,
sovint
aquesta nega allò que el desig
reclama
amb mundana impaciència.
Malgrat tal
conflicte, cos i esperit
poden més
plegats que no per separat
perquè estimen
la carn i el seu record,
i quan
mor un amant, l’altre amant creu
que en el
no-res pot haver-hi espera.
Parlar de l’ofici del poeta és complicat, ja que hi ha tantes maneres de
vore la poesia com poetes, i de poetes n’hi ha uns quants.
No pretenc, per tant, en aquesta modesta entrada, abordar un tema tan
complex. En tinc prou fent referència a algunes singularitats que són pròpies
de la poesia, com ara, el poder creador que tenen les paraules quan escrivim
els versos. Normalment, el poeta sap com comença el poema, però mai sap com
acabarà. A mi em passa que, a partir del primer vers, les paraules em donen
idees que em fan continuar amb el següent vers i així successivament, fins que
arribe a l’explosió final, que és una mena d’enlluernament o descobriment
d’especial intensitat que em fa pensar que el poema ja està acabat. El poder
creador de les paraules és tan important que, quan he acabat un poema, pense
que no l’he escrit jo. És com si les paraules tingueren la capacitat de poar en
el meu subconscient els versos que escric.
En la poesia, les paraules no sols importen pel seu significat, sinó també
perquè volen dir més del que signifiquen. La paraula poètica vol ser un plus
respecte a la paraula que està mancada de fulgor artístic. Quan s’aconsegueix
que dues paraules juntes diguen més del que cadascuna diu per separat, ens
trobem davant de l’efecte poètic.
M’agrada molt un poema de José-Agustín Goytisolo que es titula “El oficio
del poeta”, perquè hi descriu de manera molt senzilla i precisa que té d’essencial
la poesia:
Contemplar
las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.
Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.
La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.
Per la meua banda, he escrit últimament alguns poemes que
parlen del que significa la poesia per a mi.
Ací en teniu un:
FASCINACIÓ
Mirem amb
afany el que s'alça
davant
nostre, a la vista del món,
i penosament tractem de descobrir
el que
s’amaga darrere seu,
però mai
ho aconseguim per complet.
Resulta
molt fàcil extraviar-nos
en el
propòsit d'avançar
pel
laberint ocult on la vida
palpita
amb desbordant intensitat.
Tenim
cinc sentits i així aprenem
que la gentilesa
existeix
i és
divina la imperfecció,
que la
natura imita l'art
i sempre
s’expressa per conjectures,
allunyant amb els seus dubtes
el que
sembla a l’abast.
I no
en tenim prou
amb les
nostres percepcions.
Necessitem
crear
allí on
el saber claudica.
El que es
veu i se sent,
i el que
s’olora, tasta i toca,
és tan
real com allò
que
secretament tempta
la nostra
capacitat de fascinació
perquè
imaginem la seua veritat
quan
escrivim els versos.
L’ÀNGEL QUE CALLA
Mai has
oblidat
aquell
àngel protector
que amb
un màgic frec
dels seus
llavis,
en les nits de febra
de la
teua infància,
pronunciava
el teu nom
i
mansament el desava
a la teua
oïda
perquè en
tingueres cura
i res no t’inquietara.
Tu i el
teu nom,
sota les
ales àuries
d’aquella
clara criatura
que
s’asseia a l’espona del llit
i amb la
seua presència
procurava
que la nit
no es
fera llarga,
que la
realitat no embrutara
aquell
temps primer
en què la
veritat encara espera
l’arribada
de la seua hora.
Tu i el
teu nom, ara i ací,
després
de molts anys,
farts de
somiar, certament,
però farts
també
de lluir
l’evidència
de tantes
conquestes banals.
Tu i el
teu nom, un dia qualsevol,
sols en
la cambra, sentint
la remor
d’un silenci profund,
sense
saber si és un deliri funest
o simplement l’àngel que calla.
Segons Aristòtil, la poesia investiga les coses del món construint-ne còpies
conforme al que les coses del món poden arribar a ser. Per tant, el punt de
vista que adopta el poeta quan escriu és la recerca de la veritat, però no una
veritat evident sinó oculta. La veritat del poeta és la veritat del que pot arribar
a ser no del que és.
La poesia ens enfronta al que la raó mai podria comprendre plenament perquè
resulta confús i només s’albira entre boires. Però la poesia no és res sense la
veritat: tot poema ha d’expressar una realitat que, tot i que roman oculta,
forma part essencial de les nostres vides en l’aspecte més íntim i sincer.
El poeta místic Juan de la Cruz, amb gran lucidesa, deia el següent: «Tot
és símbol, tot és el que és i alguna cosa més». Eixa «cosa més» és la que busca
el poeta, no per a dir-la de qualsevol manera, sinó buscant l’efecte poètic,
que intensifica de manera extraordinària l’expressivitat del que es vol revelar: «Segons vas enllaçant les paraules / amb finor i cura per part teua
/ la teua expressió haurà sigut extraordinària / si una connexió magistral
aconsegueix / convertir un vocable conegut / en un nou» (Horaci).
He escrit últimament dos poemes que parlen de la poesia tal com jo la veig,
i que adopten com a punt de partida la identificació de la poesia amb la
veritat:
En “Càntics”, destaque com la poesia ha esdevingut en el món actual, que
tant menysprea la veritat, una presència que es podria titllar d’estrafolària,
si no fora tan dolorós reconéixer-ho. Per això, hi caracteritze el poeta com un
ser solitari que monologa quan escriu els seus versos. Però la poesia segueix
sent necessària, perquè la llei del més fort que tant impera hui dia es basa en
la mentida, que és la gran enemiga de la poesia.
En l’altre poema, “Sense tu”, tracte la paradoxa que hi ha implícita en la
creació poètica, donat que la poesia és ficció però és una ficció esclava de la
veritat, que no pot ser res si no està amerada de la vida, de les paraules
velles del poeta.
Ací teniu estos dos poemes:
CÀNTICS
Una saviesa antiga
per sempre trastornada,
la benvolguda
creença, el nostre afany més gran,
és el que hem
perdut i també les paraules
que ja no diuen
res, que s'han tornat inútils
per a lamentar
aquesta amarga desfeta.
A força de callar
el que ningú vol sentir,
hem descobert que
preferim el silenci
i cada poema ha
esdevingut un monòleg,
una manera de
passar el temps entonant
càntics que es resignen a restar desoïts.
Desoïts, sí, fora
de les ambicions humanes,
sense pretendre que
ningú els reconega
cap aspiració
primordial ni sincera.
Uns versos només, resistint en la jungla,
per a sobreviure a
la llei del més fort.
SENSE TU
Cada poema és una
fugida
dels cercles que
any rere any
vas recorrent amb
desgana;
un extraviament de
paraules
a la recerca d’un
pot ser.
Uns quants versos
has escrit
i ja penses que el
temps
habita fora del teu
cos,
en un lloc recòndit
on l’amor
fa gust a
eternitat.
I pas a pas, vas
avançant
cap a un tot
enlluernador,
cap a un no-res
recreat
per la força d’un
misteri
que no necessita
ser provat.
I així vius,
descobrint secrets
en els quals poder
creure;
inventant, sempre
inventant
una vida nova feta
de paraules
tan velles que no
poden ser sense tu.
UN NOU DIA
T’he sentit dir
que tot és mentida,
i quan em mires
als ulls defuges
donar clarícia
del que hi veus.
Sempre t’ho
calles, et negues
a acceptar que la
meua renúncia
seria pitjor que
el desengany.
Així, sobtadament,
sense pensar-ho,
comença un nou
dia que reclama
la seua part de
llum, de risc, de misteri,
i tu saps i jo sé
i molts sabem
que no podem
estar-nos quiets.
Necessitem
creure, avançar, esperar,
fer que el
despertar de cada dia
tinga un poc
d’ahir, un poc de hui
i també, com no,
un poc de demà.
OBSTINACIÓ
Cada dia té el
seu mal
i així comprenem
que cada obstinació
és una prova de
la nostra tenacitat.
Sempre aspirem al
que vindrà després,
sabent que no pot
ser nostra la totalitat,
i així, a la discordança entre el que desitgem
i el que tenim,
l’anomenem esperança
quan ens
encoratja a viure cada dia
minut a minut,
fent de cada pas
un poc de molt,
un poc de poc i un poc de res.
UNA IMATGE
Una imatge val
més que mil paraules,
i així aprenem a
menysprear el que no es veu,
a distingir el
dolor de l’alegria,
oblidant el que
batega fora de la vista.
Només ens importa
la mirada que escruta,
el que centelleja
davant dels nostres ulls.
Que no ens encuriosisca
el que roman
en una part del
món que res no significa
si resta fora del
que pot ser enquadrat.
Una imatge val
més que mil paraules,
i per això no ens
torba el que s’amaga,
el que va passar ahir,
el que perdura
fora de tota
aparença, com una cara
que no sabem si sap
i ignorem si dubta,
que no coneix la
por, o sí, o potser;
però poc importa
això
quan només val la
imatge
que convida a callar tot el que calla.
Segons
Freud, el que caracteritza una il·lusió és que deriva dels desitjos humans; per
això s’acosta a les idees delirants en psiquiatria, però difereix d’aquestes en
què la il·lusió no és necessàriament falsa, és a dir, irrealitzable o en
contradicció amb la realitat, mentre que la idea delirant contradiu la
realitat.
La
il·lusió és compatible amb la realitat perquè allò que s’espera entra dins dels
límits del que es pot considerar raonable o versemblant. Les il·lusions poder
resultar extremes, però seran il·lusions i no idees delirants sempre que es
mantinguen dins de la realitat, és a dir, que siguen realitzables, almenys, vagament.
Si
allò que s’espera és possible, aleshores no podem titllar d’inconscient la
persona que s’il·lusiona, ja que la veritat, com deia Aristòtil, no es troba
tan sols en el que és sinó també en el que pot ser.
Em
sembla meravellosa aquesta ambivalència de la veritat. Seria molt avorrit que
tot fora com pensava Plató, i que tan sols entrara dins de la veritat la idea
pura i la nostra aspiració a aconseguir-la. També poden entrar-hi les nostres esperances més estimades, tot i que el trellat ens impedeix ultrapassar la
barrera que separa la il·lusió del deliri.
Erasme
de Rotterdam va dedicar un dels seus llibres més celebrats a elogiar la follia,
entre altres, “d’aquells qui, moguts per un afany de canviar les coses,
cultiven noves i secretes ciències, remenant mar i terra a la casera de la
quinta essència. Espentats per una esperança tan dolça com la mel, no perdonen
treballs ni dispendis, inventant sempre alguna cosa nova que torne a enganyar
la seua admirable ingenuïtat, i els faça agradívola la seua ficció. Fins que,
una vegada gastat el seu últim cèntim, no els queda res a abocar al fogó.
Segueixen, però, somiant dolços somnis, encoratjant els altres amb totes les
seues forces a disfrutar de la mateixa felicitat. Quan, finalment, han perdut
tota esperança, els resta encara com a gran consol aquella dita que fa: ‘En un
gran repte, n’hi ha prou amb haver-ho intentat’. I aleshores es queixen de la
brevetat de la vida, i la culpen que no done per a més”.
Els
poetes també saben molt d’il·lusions. Així, Claudio Rodríguez cantava el do de
l’ebrietat, en poemes com aquest, que considere un dels més enlluernadors que
s’han escrit en qualsevol llengua:
I
Siempre
la claridad viene del cielo;
es
un don: no se halla entre las cosas
sino
por encima, y las ocupa
haciendo
de ello vida y labor propias.
Así
amanece el día; así la noche
cierra
el gran aposento de sus sombras.
Y
esto es un don. ¿Quién hace menos creados
cada
vez a los seres? ¿Qué alta bóveda
los
contiene en su amor? ¡Si ya nos llega
y
es pronto aún, ya llega a la redonda
a
la manera de los vuelos tuyos
y
se cierne, y se aleja y, aún remonta,
nada
hay tan claro como sus impulsos!
Oh,
claridad sedienta de una forma,
de
una materia para deslumbrarla
quemándose
a sí misma al cumplir su obra.
Como
yo, como todo lo que espera.
Si
tú la luz te la has llevado toda,
¿cómo
voy a esperar nada del alba?
Y,
sin embargo -esto es un don-, mi boca
espera,
y mi alma espera, y tú me esperas,
ebria
persecución, claridad sola
mortal
como el abrazo de las hoces,
pero
abrazo hasta el fin que nunca afloja.
Josep Lozano ha publicat la seua última novel·la: "La fràgil memòria", Editorial Afers, i després d'haver disfrutat llegint-la vull dedicar una entrada a comentar els aspectes de l'obra que m'han semblat més destacables.
De primer, començaré amb una obvietat, dient que “La fràgil memòria” és una
obra de Josep Lozano, és a dir, del millor prosista valencià contemporani. Fa
goig llegir com s’expressen les dues protagonistes, cadascuna segons la seua
respectiva experiència vital i el seu distint nivell cultural i social, i fent
valdre sempre una llengua viva, rica i popular alhora, amerada d’humanitat. No
es pot escriure una bona novel·la sense una prosa exigent, i la de Lozano és
impagable. Cada paràgraf està treballat amb delicadesa, però el resultat no és
una escriptura forçada sinó totalment natural, i això només poden aconseguir-ho
els qui saben molt de lletra, no sols perquè l’han estudiada sinó també perquè han
parat esment, de manera molt acurada, en com parla la gent del seu poble i del
seu país. És clar que hui dia el mercat imposa altres preferències i el que més
abunda és la literatura de “la rapidesa”, que siga fàcil d’engolir i no es
perda per les rames, però això no és pròpiament literatura sinó passar el temps
llegint, que també té coses positives, però és una altra cosa. Per a mi, l’acte
d’escriure és essencialment un acte “creador”, és a dir, com un miracle que
transforma la realitat “real” en una realitat “inventada”. I els bons
escriptors saben fer que eixa nova realitat, que és ficció, ens faça comprendre
millor el món en què vivim.
Eixa tasca transformadora de l’escriptor, quan es tracta de narrativa
històrica, resulta especialment delicada. El pur fet de contextualitzar a
partir de fets reals una obra de ficció, ja planteja problemes de versemblança
addicionals als que suscita una novel·la que no parteix d’eixos condicionants.
En una novel·la històrica la suspensió de judici que es demana al lector és
superior, ja que difícilment podem saber com parlaven i sentien les persones
que van protagonitzar els fets històrics que s’estan narrant. I sempre podem
dubtar que un fets passats foren com els descriu l’autor. Per això, jo crec que
les millors novel·les històriques són aquelles que ens alliberen de la càrrega
de sospesar en cada moment si això va poder passar així o d’una altra manera,
i posen l’accent fora de l’anècdota històrica per a confegir un text que transcendisca
eixa realitat. I jo crec que en “La fràgil memòria” té lloc una transformació
d’este tipus gràcies a la importància que hi té la manera de parlar de les
protagonistes. El que valorem en elles és la seua sinceritat i la seua
capacitat de fer servir les paraules d’una manera extraordinàriament expressiva
per a parlar-nos de la seua vida. Davant d’eixa sinceritat, el lector es lliura
sense reserves al que li conten Llíber i Regina, perquè eixa és la veritat que
l’escriptor els vol contar. La història general queda en un segon lloc, i passa
a un primer plànol la història particular de les protagonistes.
Complementàriament al que acabe de destacar, vull fer una altra
consideració que em sembla important. Per a mi, les millors novel·les són
aquelles que diuen molt bé el que volen dir, però que al mateix temps ens fan
pressentir l’existència d’un rerefons, que no s’hi anomena, però que està present
en tota la narració i com una ombra omnímoda acompanya les paraules i les
accions dels seus personatges. Sobre este assumpte, he de dir que en “La fràgil
memòria”, des del començament de la seua lectura, he intuït en tot moment la
presència perversa del mal amenaçant la vida de les protagonistes, que al llarg
dels seus monòlegs ens conten les seues peripècies vitals davant de tan paorosa
influència. Per això, em sembla que esta novel·la ens regala l’emoció de
contar-nos una doble història de supervivència, cadascuna amb les seues
circumstàncies, que culmina amb eixa abraçada final entre les dues dones
protagonistes, que no deixa de ser una victòria de la vida sobre el mal. I dic
la vida i no el bé, perquè la narració no planteja eixe conflicte. Llíber i
Regina són la vida, no arquetips del bé i del mal. La lluita acarnissada que es
planteja en la novel·la com a tema no és la lluita dels bons contra els
malbons, sinó com dues persones, que són dones de diversa classe social i molt
allunyades idees polítiques i religioses, lluiten per la vida en unes circumstàncies
terribles per a qualsevol ésser humà (la postguerra espanyola). Es podrà simpatitzar més o menys amb una
o l’altra persona, i es podran compartir unes o altres idees, però el tema de
la literatura no és convèncer ningú que pense d’una manera o d’una altra, sinó
fer servir les paraules per a mostrar-nos, d’una manera descarnada, enllà de
l’aparença i de les simplificacions, un tros de vida amb tota la seua
complexitat. I “La fràgil memòria” és un exemple excel·lent d’això.
El passat 5 d'abril va morir el gran poeta carcaixentí Domènec Canet, i vull
dedicar esta entrada als seus versos. Com va destacar el crític literari
Dominic Keown, en un estudi publicat l’any 1991, que va dedicar a la seua poesia
primerenca, el nostre autor és “un del representants més destacats de la lírica
catalana que més entronca amb les línies generals de la poesia contemporània
europea”. I és que les especulacions existencials i temporals “recorden una
preocupació artística més amplament occidental que va des de la postguerra fins
als nostres dies”.
La seua poesia s’incardina en els corrents existencialistes i de literatura
de l’absurd que tanta importància tenien a l’Europa on el poeta va viure durant
els anys seixanta del segle passat. Les seues influències, segons ell mateix va
declarar, eren, en primer lloc, Tzara i Prévert, però també Rimbaud, Blas de Otero,
Beckett, Pere Quart, etc. Una poesia irracionalista que no realista, com
erròniament la va qualificar Amadeu Fabregat en l’antologia de l’any 1974 “Carn
fresca”. Recorde que Domènec es lamentava d’esta classificació, que considerava una traïció al seu ideal artístic. Els crítics, de vegades, s’empenyen a encapsular
els autors fixant-se en trets parcials que, com és el cas, no reflecteixen la
complexitat i significació de la seua obra. Com diu Josep Antoni Fluixà, ser
titllat de realista, en els anys setanta del segle passat, significava que “Domènec
Canet no pertanyia al grup dels poetes que conreaven una poesia moderna i
actual, sinó que, pel contrari, s’adheria a la d’aquells que encara s’entestaven
en aplicar als seus textos unes fórmules que eren ja en desús i que, amb la seua
simplicitat expressiva, empobrien la riquesa lèxica de la llengua literària”.
Per sort, comptem amb els quatre poemaris que ens ha deixat Domènec, per a
posar en el lloc estilístic avançat que mereix un poeta que va defugir el
localisme des del primer moment i que va construir una obra poètica que
desassossega profundament el lector, barrejant la irracionalitat amb un llenguatge
planer, de vegades prosaic, que és la seua manera de mostrar-nos una humanitat
perduda en el seu laberint.
Tot seguit transcriuré un poema de cadascun dels poemaris que ens ha deixat
Domènec Canet, perquè en feu un tast de la seua poesia, de l’emoció dels seus
poemes existencials:
“Amb cansera, amb desengany”, poemari guanyador del Premi
Ausiàs March 1969, editat per l’Ajuntament de Gandia:
Poema núm. 3
Quan són les vuit i
cinquanta-dos
de la tarda,
que fan les vint hores i
cinquanta-dos minuts del dia
solar mitjà
d’un dia de maig
–calendari gregorià
corresponent encara
al primer equinocci de l’any–;
pense que de les paraules
lluna-moon-Mond,
el meu mot –és a dir “lluna”–
sembla més a cosa blanca i
molla de dalt el cel,
però Mond
fa que siga més rodona i dura.
(Krieg
diu molt més que “guerra”
i parla de destrucció.)
On hi ha més equivalència és en
rosa-Rose
–flor producte d’un arbust
de la família de les rosàcies,
de colors i formes prou
diferents–.
Tot això, potser, ho dic
perquè la tristor vol entrar
per la meua
finestra oberta
i beure’s el meu té.
–Avui no han vingut els amics
ni he rebut una paraula d’amor,
i tinc el llit buit
i dec dormir tot sol.
Jo crec que hauria de dir:
que avui el temps és com
sempre,
o més bé:
que crec que hi ha massa núvols
per al temps que som.
–Ja no em resta més tabac a
la pipa,
quan sóc,
si les coses ixen bé,
a meitat de la meua vida–.
(En aquestes hores de la tarda
voldria dir-li a una dona que l’estime
i li besaria els llavis.)
Potser perquè avui estic
cansat.
“Des del meu exili voluntari”, poemari guanyador del Premi Ausiàs March 1970, editat per l’Ajuntament de Gandia:
Poema núm. 5 de la segona part
Aquesta nit
he trepitjat el foc
i he desfet la boira
que en ramells de glaç penjava
dels meus dits.
I quan ja pensava veure la
llum,
he trobat novament el fredat
del bosc.
He trepitjat el foc
i he volgut travessar la cadena
de mots
que ens allunyen de cada
veritat.
¿Per què ens és tan fàcil de
parlar,
asseguts amb un cigarret i un
got de cervesa
a la mà, d’aquella llunyana
guerra
d’aquell país,
d’aquella fam d’aquell país,
d’aquells morts sense raó d’aquell
país?
I la indignació ens puja als
ulls.
Però seguim asseguts, amb el
nostre cigarret
que va passant, i amb la nostra
cervesa.
I fins i tot, potser, ens
anirem a fer l’amor
tots dos,
oblidant tota aquella història
de mots
tan llunyans.
Saps tu? Aquesta nit, quan
dormies al meu costat,
tranquil·la,
jo trepitjava foc,
i agafava el foc amb les mans
perquè la boira
glaçada dels dits es desfés.
I no he dormit.
He vist el fredat fosc d’altres
dies
quan només la solitud m’acompanyava.
I avui he tingut por.
“Tricicle per a bestioles”, poemari finalista del Premi Ausiàs March de 1983, editat per l’Ajuntament de Gandia:
Poema núm. 3 de la primera part
d’on es tractarà del punt
del cinisme hedonisme escepticisme
i d’altres sàvies doctrines
per a que no se m’oblide
diré el primer de tot el punt
el punt és com una taca petita
que es troba entre lletres
serveix per separar no
ofegar-se parlant
i etcètera etcètera
voldria escriure un exemple
significatiu
però en aquest moment no n’he
trobat
“als deserts de l’Oest
lluny dels raigs ardents del
sol
al silenci creador de les
aigües
jo dormia tranquil jo
Quetzalcoatl”
és llàstima que en aquest exemple
antic
no n’haja trobat de punt
i
però l’hedonisme serveix per
viure millor encara
del que visc
i l’escepticisme per creure
menys del que crec
i el cinisme per anar rient-me
de tot l’absurd
que vaig vegent
tan sols que totes aquestes
doctrines serveixen
per fer un sostingut-filosòfic-pragmàtic-dialèctic
de tot un sistema de fanatismes
(quan hauré mort vull que
fiqueu a la caixa
dos botelles de whisky autèntic
escocés
que deixaré pagat
–i ja estalvie des d’ara
car hom no sap mai
i el viatge por ser llarg
o tanmateix que no hi haja
una mala taverna per beure
o que fins i tot amb això de la
devaluació
no em valguen els diners–)
promet solemnement si hi ha
serveis de correus
escriure-vos una postal amb
vistes autèntiques
en scope i colorets
d’aquest nou món
i us guardaré als amics
un setge reservat a la millor
taverna de la regió
i que tinga vistes a l’exterior un
cambrer dos cadires
un saxo baix un somni de camins
trencats
i per als solitaris un mot d’amor
en unes carrutxes em duré l’equipatge
una flor blava i un peix
volador
les espardenyes de cànem algun
llibre de Hegel o Marx
per implantar les noves
doctrines del món millor al fi
de la història
i també el mein Kampf en edició
original-censurada-revisada-
per-l’autor
i així quan jo no hi siga més
deixe la tasca del meu judici
al
tribunal-pur-permanent-inflexible-veritable-clar
de la història
que pot fins condemnar-me a ser
exclòs a perpetuïtat
de tots els llibres incloent el
de naixements
per a vergonya-oprobi de noves
generacions
i ara us deixe l’adreça d’allà
on viuré
uns dies després de mort
–ja us he dit que no sé si hi
haurà
serveis postals–
Carrer de la ximenera torta mil-noucents-i-trenta-sis.
“Blanca doble i altres cançons”, El Petit Editor, 2014:
passeig
la pluja
deixa caure una goteta als
vidres
de la meua finestra
perquè em distraga un poc
i de pas
envie a un arbre
perquè em compre el pa
i el gotet de vi
a la tenda del cantó
pel carrer un home em demana
foc
–fume fume també vosté!
sap jo sóc molt desgraciat done’m
foc
és vostè francés?
li done foc i em diu adéu
em cauen unes fulles d’arbre al
cap
i mire el cel
fa ara bon temps i no fa fred
passa un capellà i un mossèn
pel meu costat
i un cotxet de morts
i una jove rossa i blanca com
la neu
m’ature un instant
després encenc la pipa i
seguisc
mire de nou el cel:
no se saben mai les intencions
del temps!