UN DIA ESPECIAL

Mentre s’afaitava a les set del matí, va experimentar una sensació estranya, com si d’amagat algú li xiuxiuejara a cau d’orella que, aquell dia, la fortuna agafaria la seua vida de la mà per a guiar-la fins al camí de la prosperitat.

Encara que una certa eufòria es va obrir pas en el seu estat d’ànim, la va dissimular prudentment sota el seu posat trist i capficat de sempre, perquè temia que la capritxosa ventura canviara d’intencions. Per tant, era preferible no temptar-la, i va eixir al carrer dispost a seguir amb escrupolositat les normes que ordenaven la seua monòtona existència.

Malgrat la fermesa de tal propòsit, durant la jornada laboral, no va poder evitar alguns defalliments que l’apartaven de la seua rutina. Així, en compte d’anar-se’n al bar a prendre un café a la seua hora, va optar per fer-se el trobadís amb el director, perquè l’any passat li va insinuar la possibilitat d’un ascens i la realització d’una expectativa tan abellidora bé podria constituir l’esdeveniment pressentit, però el superior es va limitar a saludar-lo fredament, quan ambdós es van creuar en un corredor. De seguida es va penedir de la seua decisió, perquè havia exterioritzat un canvi de costums fàcilment associable a una situació excepcional, i ara els seus companys ja tindrien un motiu per a sospitar que alguna idea insòlita li rondejava pel cap. I encara va caure en falta una altra vegada, en allargar l’estada a la claustrofòbica oficina trenta minuts sobre l’horari habitual, per si el bon averany hi fructificava esponerosament a canvi dels dessabors que havia patit entre aquelles quatre parets.

En transcórrer la pròrroga que s’havia concedit i comprovar que tot seguia igual, va mamprendre amb resignació el camí de tornada a casa, alhora que els més foscos pensaments s’ensenyorien del seu món interior, despullant-lo de tota creença; tanmateix necessitava creure, i en uns quants minuts va passar d’endinsar-se en una espessa tenebra a deixar-se acaronar per la claredat d’aquella vesprada d’abril, fins a convéncer-se que les bones vibracions matineres continuaven vives.

Amb tot, després d’arribar al seu domicili, una crisi nerviosa el va portar a maleir el telèfon que callava, la passivitat d’aquells que s’oblidaven de tocar a la porta, la peresa dels qui no trametien cap missatge. Perquè el temps passava i no li sobrevenia cap novetat digna de destacar.

Es preguntava per la manera d’afavorir el compliment de la premonició, i encara que no trobava cap resposta plausible a aquest enigma, es resistia a admetre que la solució no era al seu abast.

Cada hora que s’escolava inclement, era com si li feren beure un nou glop del calze amarg de la seua desfeta, fins que al rellotge de l’església més pròxima començaren a sonar les dotze campanades de la mitjanit. Aleshores, la crua veritat que havia intentat acolorir al llarg del dia es va imposar sense contemplacions, per a mostrar-li que el seu destí era anar de fracàs en fracàs, sense ningú amb qui compartir la seua decepció.

Ara ja tenia clar que la sort només respon als designis d’un ésser arbitrari i cruel que sempre amaga les seues vertaderes intencions, i aquesta clarividència va fer que un viu sentiment d’impotència el tenallara.

Només li restava la companyia d’un gat vell, tan afectuós i sol·lícit que normalment esperava la seua arribada a casa darrere de la porta, la qual cosa no li agradava gens, perquè el cansament de si mateix l’esperonava a avorrir el que formava part de la seua quotidianitat.

Tota la nit l’havia vist inquiet, molt pendent dels seus moviments. No era la primera vegada que intuïa la capacitat del felí per a copsar la desesperació del seu amo davant de certes situacions especialment complicades; en altres ocasions, però, després de reflexionar sobre tal suposició havia acabat titllant-la de banal. Ara, en canvi, veia en aquella estranya conducta la plena confirmació de la seua sospita. Sens dubte, el gat era posseïdor d’un sisé sentit; sols així es podia explicar la mirada de complicitat que, d’una forma molt natural, li va clavar l’animal quan estava a punt de sonar l’última campanada. Els seus ulls de color blau clar traspuaven una tristesa infinita. I, per un instant, es va sentir tan reconfortat que, en anar-se’n a dormir, només podia pensar en aquella mirada.

"NO, SENYOR, NO TINC VINT ANYS", DE JULIETTE GRÉCO

No, senyor, no tinc vint anys:

vint anys és l'edat difícil,

no és el millor dels temps.

Jo ho sé, ho he viscut:

vaig ballar sobre alguns volcans;

vaig foradar les sabates

amb els meus somnis i els meus turments;

vaig fer les meues confidències al coixí,

i continue dient hui:

"Jo soc com soc".

No, senyor, no tinc vint anys:

als vint anys era tan menuda

que encara no havia tingut temps

de tindre por de la nit.

La meua casa era un sol fosc

en el centre del meu cap,

on fèia l'amor amb l'esperança

i l'ànima dels poetes.

Els poetes són com xiquets,

uns xiquets importants.

Si, recorde aquells dies

en què el temps se'n va anar

com un somni a l'inrevés.

Si, recorde aquelles nits

en què els ocells parlaven

sota la ploma de Prévert

Jo, senyor, quan tenia vint anys,

ja estava perduda;

perduda, amb la ràbia entre les dents,

magníficament perduda.

Ballava amb els morts,

més vius que els vius.

I vam inventar l'edat d'or

en el llindar dels matins blancs.

Sempre duia pegat al cos

el mateix sol naixent.

No, senyor, no tinc vint anys.

LA CALLAS

Per damunt de tot admirava la Callas. Col·leccionava els seus discos, i tant a l’oficina on treballava com a casa sempre tenia un aparell de música a l’abast per si, en un moment donat, necessitava gaudir de la seua veu tràgica, colpidora, que tallava com metall acabat d’esmolar.

Era difícil descriure l’emoció que l’embargava quan, al final del segon acte de Tosca, la mítica cantant es llançava com una fera salvatge contra el miserable Scarpia i li clavava un tallapapers per a donar-li la mort.

Impossible igualar la bellesa de l’ària La mamma morta, quan l’entonava la genial soprano. En tancar els ulls, li semblava una melodia excelsa transportada al paradís del dolor, on l’amor i la mort es reconeixen mútuament.

Hi havia tanta afectivitat, recança i passió en el seu cant, que sota el seu influx era senzill oblidar-se d’un mateix i de les feixugues ocupacions ordinàries. Tot deixava d’importar davant d’una experiència tan inigualable.

Una nit en què s’adreçava a casa dels pares en el seu vehicle, i sonava a un alt volum un enregistrament de la Callas dedicat a les millors àries de Puccini, va atropellar un gat negre que travessava la calçada.

Com que estimava els animals, va haver de parar una estona a recuperar-se de la commoció que li va produir l’incident. La contemplació del felí esbudellat sobre l’asfalt, li va despertar un cert sentiment de culpa, però després de reflexionar una estona sobre el que havia passat, va poder reiniciar la marxa amb la consciència en pau.

No va tardar, però, a adonar-se d’una important novetat. Sense més ni més, tot i que la resta del viatge seguia amb la companyia d’aquella veu tan venerada, va començar a experimentar que no li tocava el cor igual, com si la seua sensibilitat haguera perdut puresa. Una altra persona potser no en faria cas, d’aquella sobtada mutació, ja que les conviccions més fermes no poden evitar algun moment de feblesa, però ell, que tant adorava la Callas, no acceptava cap mancança, i se sentia mesquí, rebutjable, en comprovar com les sensacions tan meravelloses que habitualment li provocava el cant de la diva s’havien dissipat, tot i que fora transitòriament.

Volia pensar que es tractava d’una falsa alarma, que per no haver dormit bé la nit anterior li costava distingir els detalls més emocionants de la interpretació, i que necessitava descansar perquè la seua emotivitat recuperara el vigor ordinari.

Després de sopar amb els pares, va pujar a la seua cambra, que es mantenia tal com l’havia deixada quan es va traslladar, feia més de dos anys, a viure en un apartament de la capital. El seu vell tocadiscs continuava damunt de la tauleta de nit. Esperonat per un viu desig de convéncer-se que el malson havia desaparegut, va engegar l’aparell perquè reproduïra l’antic disc de vinil que immortalitzava una de les execucions més dramàtiques de la Callas: l’escena final de La Traviata, en la representació que va fer a Lisboa l’any 1958. Era una prova que no podia fallar! La Divina hi estava sublim i la música de Verdi era d’un gran patetisme. Malauradament, l’efecte desitjat no va fer acte d’aparició. La traïció se li antullava tan imperdonable que, fins i tot, no se li va assentar bé el sopar i va boçar un parell de vegades. Les esperances s’esfumaven i era conscient que la seua vida començava a trontollar.

L’endemà, més asserenat, va meditar sobre el significat dels últims successos. La seua desafecció era, sens dubte, el símptoma d’una malaltia, que hauria de ser certament cruel en privar-lo, de colp i volta, d’allò que més li importava. Ara bé, quin metge seria capaç de diagnosticar-li un trastorn tan atípic? De segur que a l’hospital es mofarien de les seues aprensions, si gosava esmentar la pèrdua de sensibilitat musical. Com que ell no estava en condicions de passar per aquella humiliació, va decidir no precipitar-se a contar a ningú la seua apatia. Encara pensava que el temps seria un bon aliat.

Prompte va advertir que les seues expectatives eren infundades, i després d’unes quantes setmanes el seu esperit prosseguia enterbolit. Sentia cantar la Callas de continu, i ja res era igual. De tard en tard, una nota sobreaguda el deixondia una mica, sense que arribara a traure’l del greu ensopiment.

La imatge del gat esclafat enmig de la carretera no l’abandonava, perquè ningú oblida allò que estava fent quan es va esdevindre una gran catàstrofe. La seua ment malaltissa identificava arbitràriament la circumstància concreta en què es va manifestar la seua desgràcia, amb la causa que l’havia produïda, com si foren una mateixa cosa, i una vegada feta tal associació d’idees, arribava a la conclusió que la culpa de la seua frustració la tenia el gat negre que va xafar aquella atziaga nit; tanmateix no van ser la mancança de seny, ni el fet de conduir el seu vehicle a cent huitanta quilòmetres per hora, els desencadenants que provocaren la col·lisió amb aquella furgoneta, sinó una llum titil·lant que ascendia per l’horitzó i li recordava tot el que havia perdut.

TOCATA I FUGA

Ella anava al volant del vehicle, i portava al seient del costat un gat d’angora blanc i sedós, que es mantenia quiet com un estaquirot alhora que suportava estoicament la inacabable lletania de la seua acompanyant:

No pots imaginar-te com de difícil ens resulta als humans expressar les idees amb una certa precisió. De segur que tu i els de la teua espècie us apanyeu amb uns quants miols. En canvi, nosaltres correm el risc de no fer-nos entendre si ens falta la paraula adient. Així, per exemple, encara que hi ha una gran diferència entre els verbs ser i estar, és prou comú fer-los servir impròpiament. Aleshores diem que som o volem ser feliços, sense notar el despropòsit, perquè la felicitat és un “estar” i mai un “ser”. No hi ha persones existencialment felices, sinó estats temporals de felicitat sempre transitoris i subjectes a termini.

A més, cada paraula admet diversos significats, segons el context o la persona que la diu. Per aquesta raó, a vegades, no entenem allò que el nostre interlocutor vol dir-nos. Així, perquè foren profitoses les nostres converses, abans de tractar un tema, caldria que ens posàrem d’acord sobre el sentit exacte del lèxic a emprar-hi. Ara bé, si ens decidírem a intentar-ho, puc assegurar-te que no arribaríem enlloc. Només et diré que un conegut meu va prometre fa uns anys no canviar de parer sobre un assumpte familiar, i per a deixar constància del seu compromís va consignar la seua opinió en un full que va signar en prova de conformitat. Doncs bé, en passar el temps, li van retraure que havia incomplit la seua promesa, i va ser capaç de demostrar, amb el document a la mà, que allí es deia una altra cosa, que no tenia res a veure amb la que recordava la resta de parents, i tot això va poder mantindre-ho sense modificar ni una coma del que havia escrit.

Hi ha tanta ambigüitat en les paraules que ni els textos legals es lliuren d’aquesta servitud. Només et diré que la seua embrollada redacció deixa la porta oberta a múltiples interpretacions, com si importara més argumentar que no tindre raó, i això és un gran avantatge per als qui tenen la paella pel mànec. Soc, per tant, modesta i no em faig il·lusions sobre la meua capacitat de transmetre als altres les idees i emocions pròpies. Les paraules pertanyen a cadascú, almenys les que més ens importen. Quan dic “mare”, no estic dient la mare del diccionari ni la mare de ningú, sinó la meua mare i el que ella significa per a mi. I això és una complicació molt gran, perquè desitgem comunicar-nos i alhora no volem renunciar a un idioma tan subjectiu com difícil de comprendre pels altres. Quina paradoxa més sublim: parlem per a mostrar al proïsme la nostra identitat, i és justament aquest propòsit el que dificulta la tasca de fer-nos entenedors, perquè no podem evitar traslladar al llenguatge els trets més íntims de la nostra personalitat, i això ho complica tot.

Tots estem carregats de contradiccions, i jo la primera, perquè m’agrada pensar, i sol passar que els meus pensaments em fan patir. Per tant, és la mateixa activitat joiosa la que em porta a la desgràcia, i a la fi no sé què fer: quan no pense, em prive del goig de fer-ho; i quan pense, em sent malament. Els humans som així. I si en compte de calfar-nos el cap, ens dediquem a distraure’ns, tampoc aconseguim millorar la nostra situació, ja que no podem refiar-nos de la normalitat aparent sense arriscar-nos a patir un seriós contratemps. L’altre dia, una amiga meua estava entretinguda classificant els segells postals de la seua col·lecció, i sobtadament va sentir un fort dolor al pit.  Se’n va anar corrents a l’hospital, convençuda que era el seu final. Per sort, no era res d’importància, només un pinçament de vèrtebres; amb tot, el seu esglai va ser tan gran que ara viu immersa en un desassossec permanent, i això fa que la tranquil·litat sempre li dure poc, perquè es malfia de l’absència de maldecaps.

De l’amor, no en vull parlar massa, perquè els poetes l’han relacionat freqüentment amb el dolor. Hi ha qui pensa que cap llei humana està per damunt de la passió, la qual cosa pot donar lloc a disbarats lamentables. Fet i fet, la gent està més contenta quan s’enamora, tot i que aquesta alegria obri pas a conflictes inevitables. Una altra paradoxa. Ja ho veus.

Cal reconéixer que vivim en un món rar. Fins i tot, quan ens dediquem a les activitats més sublims, no acabem d’aclarir-nos. Un amic meu, que és pintor, diu que tota disciplina artística necessita una preparació prèvia, un treball important, i li indigna que la gent exclame davant de les seues obres: “Això també ho sé fer jo!”. I és que té algunes pintures que no hi ha per on agafar-les. L'altre dia vaig visitar una exposició seua, i en fullejar el catàleg em va intrigar un títol ben enigmàtic: “L'abús del punt”. Vaig buscar el llenç per a poder admirar-lo, i he de confessar que em vaig quedar molt decebuda, ja que m'havia imaginat un quadre on milers de punts s'agrupaven de moltes maneres per a formar diverses figures geomètriques. Soc tan ximpleta que, quan em parlen d'un abús, pense de seguida en un excés de qualsevol cosa. En aquest cas, amb sorpresa, vaig comprovar que el meu amic en tenia prou pintant un petit punt negre al centre de la tela. Ves tu a saber per què no li va posar un títol més eloqüent a la seua obra. Posats a fer, bé hauria pogut anomenar el quadre: “L’abús del blanc”, perquè t’assegure que el blanc lluïa a base de bé. Eren dos metres quadrats de blanc al voltant d’un puntet de dimensions ridícules.

Experiències com la que t’acabe de contar expliquen que molta gent sols considere vertadera pintura la realista, és a dir, aquella que sembla copiar la realitat. A parer meu, tal plantejament resulta equivocat. Si bé ho mires, no hi ha tanta diferència entre fer un puntet sobre un immens fons blanc, i el retrat d’una persona que mai serà tan perfecte com una fotografia. Tot artista inventa. Per tant, la realitat que reflecteix sempre serà imaginada, per molt que s’enteste a reproduir el que veu.

En el cinema, passa igual. Et trobes davant de la típica escena d'amor. Ja saps, en el moment crític en què ella li diu a la seua parella que abans de gitar-se necessita anar al bany. Tot sembla molt natural, més real impossible. L'amant espera impacient la tornada de la seua estimada. Ella s'ho pren amb calma i deixa passar uns segons que es fan eterns, i quan ix del servei t'adones que no ha estirat la cadena. Això és realisme?

I què dir-te de la literatura? M’encanta la lectura; tanmateix tinc molta cura de no posar en pràctica les històries que em conten. Recorde que, de jove, vaig llegir la història d'un escrivent de comportament agosarat que molts voldrien imitar en la vida real. Així, quan el titular de l’oficina on treballava li manava fer algun escrit, es limitava a contestar-li innocentment: “Preferiria no fer-ho”. Fixa’t bé en el detall: no es negava a fer-ho, sinó que preferia no fer-ho. Desconcertat davant de tan estranya resposta, el superior no sabia com reaccionar-hi, perquè l'escrivent mai li plantava cara obertament. Per tant, el deixava continuar en el treball fent gala d’una paciència digna de lloança. A mi, en canvi, l’any passat em van fer fora de l’empresa per una fotesa.

Amb tot, seguisc pensant que la història de l'escrivent és apassionant, encara que cal no confondre mai la realitat amb la ficció: els qui es dediquen a contar històries ens ajuden a comprendre el que nosaltres no assimilem quan anem pel carrer o parlem amb la gent. Al capdavall, gràcies a la seua imaginació, anem enllà de l’aparença de les coses, i això ens ajuda a entendre la realitat.

En fi, si bé ho mires, les anades i vingudes dels humans són molt intricades. Potser serà del teu gust conéixer les meues divagacions; jo, al contrari, em pose nerviosa només de pensar en aquests embulls, que no esmentaria mai si no fora perquè necessite desfogar-me.

Si et sembla bé, a partir d’ara, sempre que faça un viatge llarg en cotxe, et portaré amb mi perquè em distrau molt parlar-te. Tu saps escoltar, i no fas com tants familiars i coneguts, que et deixen amb la paraula en la boca tan prompte intentes plantejar-los una qüestió preocupant o un dubte fastigós.

En acabar de dir aquestes paraules, la conductora va detindre l’automòbil davant d’un semàfor en roig i va aprofitar l’espera per a baixar les finestretes del cotxe, a fi d’airejar un poc el seu interior, circumstància aquesta que va aprofitar el preciós gat d’angora per a pegar un bot i fugir del vehicle cames ajudeu-me, com si l’hagueren punxat amb un fibló roent.

BIPARTIDISMES

L'11 de desembre de 2015 vaig publicar esta entrada en BLOC-QUEIG, i per la seua renovada actualitat m'ha semblat oportú oferir-la als meus seguidors:

Els qui hem conegut una dictadura, tot i que fora en la nostra joventut, ens costa molt abstenir-nos de votar, perquè som conscients de la importància que té eixe acte transcendental en tota democràcia. El dret de vot ha estat una gran conquesta de la societat espanyola, perquè al llarg de la seua història el que dominen són els períodes de falta de llibertats democràtiques, la qual cosa ha estat nefasta per al nostre desenvolupament cultural i social.

Cal, però, destacar, que des de l'arribada de la democràcia, després del franquisme, hi ha hagut un procés persistent de pèrdua de les il·lusions que ens acompanyaven quan saludàvem la seua arribada l'any 1978. En aquell moment, com diria el poeta, tot estava per fer i tot era possible, però a hores d'ara les expectatives han canviat. Vivim un temps de crisi econòmica i política, i això fa que la gent es desencante dels polítics encara més.

La crisi del bipartidisme va associada a la pèrdua de confiança en uns polítics que han estat incapaços de suscitar en la gent noves esperances. S'ha preferit donar més importància al control social a través del partit (partitocràcia), que no a estimular el pensament crític a fi d'aprofundir en els valors democràtics.

Quan, per fi, ha arribat un moment en què la societat s'ha començat a cansar del bipartidisme, ha estat ben curiosa la reacció dels mitjans de comunicació, que ens han assenyalat amb el dit quines són les alternatives i quines les seues possibilitats de prosperar, la qual cosa ha produït un canvi en les propostes dels partits emergents, que han anat modificant el seu discurs per a adaptar-lo al gust de la majoria que desitgen aconseguir.

Si arribara a consumar-se esta substitució de les antigues forces polítiques per les noves emergents, no hi ha cap dubte que algunes coses canviarien, però tinc la sospita que aniríem a parar a un bipartidispe de nou encuny, que seguiria aspirant a exercir sobre la societat un control a través del partit. I ho crec així perquè no veig claredat en els seu discurs, sinó una ambigüitat calculada que cabria qualificar d'oportunisme.

Per a mi, el valor democràtic fonamental és que la ciutadania siga respectada, no controlada, la qual cosa comporta donar una importància cabdal a la seua conscienciació, que és tot el contrari a la seua manipulació.

La consciència ciutadana és la capacitat del ciutadà de conéixer i comprendre les seues prerrogatives, drets i també, per descomptat, obligacions, així com els principis bàsics de funcionament democràtic. La possessió d'este bagatge comportaria que el ciutadà seria més exigent, però també més madur, ja que tindria clar el que significa l'interés general, els límits entre l'interés públic i l'interés privat, el respecte als drets dels altres i la tolerància amb els qui pensen distint. Així mateix, la ciutadania seria més exigent amb els seus governants, i no perdonaria la falta de transparència o d'honestitat.

Per tant, en una democràcia, l'única ideologia inamovible hauria de ser el respecte a la ciutadania, l'afavoriment de la seua conscienciació, perquè sols així el seu vot serà l'expressió real dels seus interessos i no un tribut a la moda o a una certa estratègia de comunicació simplista i demagògica.

"COVID - ULTRADERECHA", PER GUILLEM MARTÍNEZ

Aquesta imatge procedeix d'un article de l'any passat

En la revista digital CTXT, acaba de publicar un article d'opinió molt interessant GUILLEM MARTÍNEZ, que ens parla sobre el fake i  la ultradreta, en el context de la crisi actual del COVID-19. Com que l'apartat 1, malgrat el seu interés, és una mena d'introducció que encara no entra en matèria, per tal de reduir l'extensió d'aquesta entrada, he transcrit el text a partir de l'apartat 2.

Diu el següent:

2- Sobre el sentido trágico de la vida. Ha salido en El País un artículo de Patricia R. Blanco. Sobre la técnica de elaboración y difusión del fake, por parte de la extrema derecha, en esta crisis. Partía de los descubrimientos, en su laboratorio de Cambridge, de los investigadores Jon Rozenmeek y Sander van der Linder. Establecía 5 puntos. A los que yo le agrego el 6. No se los pierdan. Siendo 1) la cita y difusión de una fuente fiable –al fake le debes agregar un estudio australiano real, que nunca ha existido, por ejemplo–. Debe 2) exaltar las emociones –“nos matan” tira mucho esta temporada–. Se debe 3) extraer una polarización –según un informe australiano nos matan, y lo hacen porque no aman a Esp; son otra trinchera; injusta; nuestra trinchera, por lo contrario, es justa–. Se le debe agregar, si se puede, una 4) teoría de la conspiración –la anti-Esp que nos mata y está adherida al Protocolo de Sion, que censura informes como el australiano–. Con todo ello, 5) se debe fabricar descrédito –son, como demuestra el informe australiano, unos chapuceros, ergo cualquier obra de ellos es una chapuza; la Renta Mínima es una chapuza–. El 6 es novedoso. Sólo ocurre en sociedades ya enfermas, y sin discriminación entre lo real y lo verosímil. Lo dejo –hemos venido a jugar– para el punto 5.

Vox ha planteado ya el tramo judicial para después de la pandemia. A través de dos temas: a) la escasez de material EPI en sanitarios y residencias, y b) el abandono de las residencias en MAD, las dos Castillas y CAT.

3- En Redes, vamos, la extrema derecha fabrica odio. Elabora un culpable ante la pandemia y lo dibuja como incapaz y maligno. En el dibujo de ese enemigo se retrotrae a la Guerra Civil, y al dibujo de las izquierdas realizado desde la propaganda de Burgos. Un fantoche inepto, sin conocimientos. Y con el casco ladeado. Lo divertido es que este dibujo acaba llegando, zas, a los medios afines. Puede aparecer citado –el fake puede aparecer citado; ha pasado–, pero más comúnmente, aparece implícito. Se convierte en la lógica desde la que es emitida y recibida la información. Ese sentido común es, por otra parte, el utilizado por PP y Vox en sus declaraciones. En el Congreso, por ejemplo. Y parece que culminarán en la Justicia. Vox ha planteado ya el tramo judicial para después de la pandemia. A través de estos temas: a) la escasez de material EPI en sanitarios y residencias, y b) el abandono, durante semanas, de las residencias en MAD, las dos Castillas y CAT. Se tendrán que establecer responsabilidades, en efecto. Parecen ser autonómicas. Ya veremos. En todo caso, esta dinámica comunicativa y política tóxica no pretende ni aspira a fiscalizar a un Gobierno –tendremos que hacerlo solitos, cuando pase todo esto–. Sino a establecer una dinámica comunicativa y tóxica. Una continuación de la política por otros medios. Otros medios, sinopsis: fake, Redes, medios, partidos y Justicia. Y odio.

4- En Cat es diferente, no obstante. Si bien la extrema derecha se reparte los roles en Esp –unos trabajan las Redes, otros gestionan el sentido común creado en medios, y otros, los políticos, lo utilizan como normalidad política–, en Cat el Govern participa en cada uno de los tramos. El Govern –políticos, departamentos, autoridades, personal técnico– difunden el fake/el informe australiano. Los medios públicos y concertados tratan el fake como material informativo de primer orden, comúnmente a través de tertulianos, de políticos o introduciendo conceptos clave, nada neutrales, en la narración neutral de los hechos. Finalmente, los políticos ejercen en la política el sentido común –esa cosa tan elaborada y poco común–. Incluso en pandemia. Luego está otra originalidad local. El punto 5 de las narices. Ahí va. Alehop. 

La indignación es el primer elemento discursivo en sistemas propagandísticos como el turco, en el que cualquier opinión es, ante todo, un ataque, una falta del respeto al pueblo.

5- Se trata de un aspecto que no he percibido, o no aún en su esplendor, en la obra en Redes de la extrema derecha Esp. Se trata de la capacidad –en Redes, pero exportada a medios y política– para invalidar información contraria. Un ejército de políticos, bots y/o trolls participan en ello. La dinámica consiste en tratar una información contraria a los intereses gubernamentales como falsa. Sí, eso no es una novedad. La novedad es la forma. Fundamentalmente a través de dos estilos, que demuestra fuerza y coordinación. Estilo 1) se retuitean artículos explicándolos de manera que se explica lo contrario a lo que los artículos señalan. Un artículo en el que se transcriben mails internos de epidemiólogos, cuestionando el carácter científico de diversas propuestas del Govern, puede ser presentado como un artículo en el que no hay transcripción alguna. Wala. Estilo 2) se somete a indignación un artículo o información o punto de vista que no satisface al Govern, a través de elementos que el artículo, información o punto de vista no posee ni propone. En ese trance se dota a ese producto de partículas indignantes. Que, en efecto, de ser así, causarían indignación. La indignación es el primer elemento discursivo, y el mejor sostenido y proyectado, en sistemas propagandísticos como el turco, en el que cualquier opinión es, ante todo, un ataque, una falta del respeto al pueblo. Posteriormente, es poco más. Queda neutralizado. Veamos un ejemplo de todo esto. 

6- Esta semana ha aparecido una entrevista en El País al ministro Pedro Duque. En ella explicaba que es imposible hacer test a toda la población. Aducía problemas técnicos. A los que se ha de sumar otro problema aún más efectivo. Los test rápidos –los únicos que impedirían que colapsaran los laboratorios– no sólo son chungos y poco fiables sino que, como los reactivos de los PCR –los únicos fiables– están en el top-one de materiales escasos y caros en esta crisis mundial. Duque decía, en todo caso, que el objetivo era someter a test a las personas sintomáticas. Lo que es razonable, diría. En eso, a través de Redes, Duque fue interpelado por un Oriol Mitjà indignado.  

7- Y aquí, asterisco, Oriol Mitjà. A falta de un Comité Científico, que no está claro que exista, ejerce de Comité Científico en Cat. Sin cobrar, en lo que es, supongo, un esfuerzo de informalidad para evitar formalidades legales. Es un buen científico, pero como otros profesionales con –si bien no es el caso– reconocimiento internacional –en economía, los antaño candidatos al Nobel Mas-Colell o Sala i Martí–, en su obra pública prima más su aproximación al procesismo, con serias lagunas democráticas y de empatía social, que su disciplina intelectual. En esta crisis ha modulado sus propuestas en medios públicos y concertados y en Redes, antes que en medios científicos. La comunidad científica local lo mira de perfil. Apuesta por marcos descartados, a día de hoy, por la comunidad científica. Como que el origen de la pandemia es MAD, algo poco claro sin paciente cero. Al parecer, el virus ya existía en febrero en Esp. La vía de introducción, parece ser, son los aeropuertos. Menos en Cat, donde la cosa está más repartida que el Gordo. Por lo que –no se descarta, lo acabaremos sabiendo en todo caso– puede haber sido importante el desplazamiento masivo de una parte de la población a Perpinyà, el 28F, a un acto de Puigde. Sobre la idea del origen MAD de la pandemia, sobre la reconstrucción falsa de los hechos –a partir de enmiendas a la información real, como que el Govern estaba por aislar MAD y por el confinamiento en los mismos días que animaba a todo quisque a ir a Perpinyà–, se elabora la comunicación y la política local. Ya saben, los elementos comunes en la extrema derecha esp –incapacidad, cascos ladeados, maldad–, más la originalidad local del supremacismo. Mitjà es el asesor sanitario para Andorra, Estado pequeño y millonetis y poco poblado, el único de Europa que hará algún tipo de test a toda la población. Y posee el prestigioso premio Català de l'Any, del que todo el mundo habla en todos los hemisferios y cada 30 o 35 minutos.

Al parecer, el virus ya existía en febrero en Esp. La vía de introducción, parece ser, son los aeropuertos.

8- La interpelación de Mitjà a Duque en Redes fue en modo troll. Lo que en Cat significa que pudo haber sido emitida, en efecto, por un troll o un bot, pero también por un presi, un conseller, un político, un cargo técnico. La interpelación –y he aquí lo llamativo– consistió en afirmar lo que había afirmado Duque, de manera que para el lector quedaba claro que Duque tenía que haber dicho, por tanto, lo contrario. “Ministro: sí se puede y se debe hacer pruebas a toda la población con síntomas Covid-19 para parar la transmisión”. Posteriormente, le pasaba una oferta de tests de unos laboratorios, por si Duque no sabía lo que es una web, y un “llámeme si me necesita”. La web era chunga, por cierto. Pero el mensaje –incompetencia, cascos ladeados, inferioridad– ya estaba emitido. El marco quedó asentado. Y los monstruos de Redes, de medios, y de la política tuvieron para otro día. 

9- Mañana les explico, a la luz de Casandra, el desconfinamiento en Esp, Alemania e Italia. Por mi parte, creo que adolece de la cosa provincial. Eso no sucede con las islas, un marco preciso. Además remite a Peter Pan. Las provincias, por lo contrario, son algo más nebuloso. Puede no ser la unidad mínima de la crisis en desconfinamiento. En ese sentido se han pronunciado Galicia, Euskadi, País Valencià y Cat. Creo que todas esas comunidades tienen razón, incluso Cat, que no la tiene. No la tiene porque con esa demanda sólo prima un criterio. El único que posee desde hace 10 años. El propagandístico. El único con el que se está acomentiendo esta pandemia en la que, afortunadamente, los sanitarios lo están dando todo. Como lo da cada día en una sociedad en la que, desde hace 10 años, un tratamiento, pongamos, oncológico es algo difícil y para el que no hay medios. Como en MAD.

10- El procesismo –propaganda, selección negativa, supremacismo, comunión de Redes, medios y política, ultraderechismo Salvini style– está sobradamente explicado. Y, me temo, la debacle ética que supone en la política y la sociedad. Si algo queda por explicar es la decadencia de Cat frente a sistemas con las mismas herramientas, y más operativos en esta crisis. Como el País Valencià. Más efectivos en planificación, lectura sanitaria, lectura política y adquisición de materiales. Esto, en fin, es, en Cat, el final de algo más importante y antiguo que el procesismo.

RELACIONS DE VEÏNATGE

Encara que vivim al mateix carrer i ens coneixem des de fa més de deu anys, mai havíem intimat fins a l’altre dia. La meua dona i jo sempre hem volgut mantindre a ratlla la gent que, per residir molt a prop, corres el risc de no poder llevar-te-la de damunt si la deixes prendre’s certes confiances. Per tant, ens limitàvem a dispensar un tracte correcte a aquell matrimoni, i tan prompte com advertíem algun intent seu de transformar una salutació en conversa ens acomiadàvem de seguida.

Amb tot, no vam poder evitar que la setmana passada ens tocaren a la porta. Com que estava plovent a cànters, els férem entrar a casa i asseure’s al sofà del saló. Ella portava en braços un gat negre, que cridava l’atenció perquè era d’una grandària prou superior a la normal. Mentre s’hi acomodaven, ens intrigava el motiu de la visita, però no gosàrem preguntar-los res que delatara la nostra curiositat. Això ens va obligar a perdre alguns minuts repetint les frases fetes que s’empren socialment per a trencar el gel quan no hi ha confiança en el tracte, i també, el que encara era pitjor, a renunciar a veure el començament del partit de futbol que retransmetien per la televisió.

Esgotats els balders compliments inicials, per fi, es decidiren a entrar en matèria. Val a dir que, des d’un principi, feien la impressió de parlar segons un repartiment de papers prèviament convingut. A més, ens va resultar sorprenent que d’una manera injustificada es permeteren amb nosaltres determinades sobreenteses, fora de lloc entre dues parelles que sols ens havíem tractat de passada.

En un principi, el felí semblava dormir a la falda de la inoportuna veïna, que li acaronava l’espés pelatge amb una insistència embafosa. Va ser ella l’encarregada d’entrar en matèria:

–Ja sabeu que tenim el costum de viatjar a l’estiu.

Evidentment, d’això, nosaltres no en sabíem res, enllà d’haver notat que s’absentaven del seu domicili en arribar el mes d’agost. Per tota resposta, ens miràrem una mica perplexos i la deixàrem seguir.

–En canvi, aquest any el meu marit no podrà fer vacances. Els directius de la seua empresa han anunciat una reestructuració de la plantilla, i en aquests casos cal estar a l’aguait. Si te’n vas un mes, a la tornada no saps el que t’hi trobaràs.

Tot seguit va adreçar una mirada deliberadament maliciosa al seu home, a manera de retret per les vacances frustrades.

No em vaig estar de lamentar la injustícia de la seua situació, i amb cara una mica apesarada vaig dir:

–És trist que, després de tota una vida de dedicació a l’empresa, els dolga tan poc tirar-nos al carrer d’un puntelló.

En apercebre’s del meu gest de commiseració, ell va aprofitar l’ocasió per a entrar en escena i engegar-nos la seua recitació:

–Quina claredat d’idees, la teua! De segur que també estaràs d’acord amb mi, si et dic que les vacances són sagrades. Nosaltres no sabríem com viure sense elles. Quan consumim les d’un any, ens posem de seguida a projectar les següents.

La meua muller, sincerament preocupada, va dir just allò que ells esperaven:

–M’imagine que el canvi de plans estarà donant-vos bastants maldecaps. Segurament ja hauríeu fet les reserves d’hotels i avions.

L'entremetedora visitant va posar cara de satisfacció en adonar-se que començàvem a caure en el parany, i va estar parca en la resposta, a fi de provocar una situació de suspens minuciosament estudiada:

–En efecte, i la cancel·lació ens suposarà perdre el senyal que havíem lliurat a l’agència.

Les seues paraules van sonar com una mena de confessió íntima, i sense més ni més, amb un moviment quasi imperceptible, va despertar a l’enorme gat pessigant-li el bescoll. De sobte, l’animalot es va alliberar, fent un esgarrif, dels braços de la impertinent senyora. En posar els peus en el sòl i recolçar sobre les llargues potes la poderosa corpenta, ens va impressionar novament el seu gegantisme, que ja teníem una mica oblidat.

En comprovar astorat com aquell monstre prenia possessió del saló i vagarejava sense control pertot arreu, em vaig acomiadar del futbol, ja que tenia motius de sobra per a pensar que els visitants difícilment ens deixarien en pau abans de finalitzar el partit.

Sacsejat per un instint primari, vaig parar esment en la fràgil situació en què ens trobàvem la meua dona i jo: per començar, hi havia una parella calculadora contant-nos els seus problemes amb les vacances; a més a més, no em podia oblidar de l’enorme gat negre, que feia voltes i més voltes al saló, sense parar, com una fera engabiada; malgrat tot, l’aspecte més preocupant era la nostra mel·líflua reacció davant de tal desgavell, donat que, en compte de defendre’ns com calia d’una intromissió intolerable, adoptàvem una actitud entre desconcertada i poruga, que ens condemnava a descabdellar amb resignació el fil d’una conversa que transcorria fora del nostre control. Era com si, per art d’encantament, ens haguérem convertit en personatges d’una funció que solament un boig podia haver escrit. Per tant, em vaig limitar a dir, sense perdre d’ull l’animal i estrenyent amb força la mà de la meua esposa:

–Aleshores, què voleu de nosaltres?

Cal afegir que el fet d’haver endevinat el seu joc ens encomanava una certa tranquil·litat, perquè intuíem que si interpretàvem correctament la nostra part del guió ens salvaríem. Per tant, vam fer l’esforç extrem de dir i fer només allò que s'esperava de nosaltres.

–Que amables sou! Heu tingut la reacció bondadosa que esperàvem de vosaltres. Jo sempre li dic al meu marit que em sembleu una parella força agradable.

No ens va passar desapercebuda la subtil amenaça que guardaven unes paraules d’innocència només aparent.

Va ser ell l’encarregat de revelar-nos el perquè de la visita:

–El que volem és un petit favor. Tan sols que tingueu cura de la nostra mascota durant els pròxims nou dies. Atés que no puc descansar a l’agost, aprofitaré un desplaçament que he de fer per raons de treball a Barcelona, perquè m’hi acompanye la meua esposa. Així, almenys, durant el temps lliure, podrem fer-nos a la idea que gaudim d’unes breus vacances.

Ella va arredonir la faena amb uns quants ornaments:

–Quant al gat, no patiu. És molt dòcil, només s’enfada si li porten la contrària, i com que vosaltres sou comprensius, de segur que sabreu acontentar-lo.

Aquella nit ja la va passar en companyia nostra, i no hem gosat moure’ns de casa al llarg de la setmana, perquè ningú de nosaltres vol quedar-s’hi sol amb aquesta fera; a més, tenim por d’anar-nos-en els dos alhora, perquè no sabem quina rebuda ens faria quan obrírem la porta d’entrada. Per tant, fem la compra per telèfon i hem demanat als nostres centres de treball els dies de permís que ens devien. La nostra preocupació principal és que, a l’animal, no li falte de res. La seua sola presència és una amenaça insuportable. Ara mateix, mentre escric aquestes línies, s’ha gitat damunt de la taula del menjador, boca amunt, on s’entreté esquinçant un coixí de llana amb les seues urpes exorbitants.