dijous, 7 de maig del 2020

BIPARTIDISMES

L'11 de desembre de 2015 vaig publicar esta entrada en BLOC-QUEIG, i per la seua renovada actualitat m'ha semblat oportú oferir-la als meus seguidors:

Els qui hem conegut una dictadura, tot i que fora en la nostra joventut, ens costa molt abstenir-nos de votar, perquè som conscients de la importància que té eixe acte transcendental en tota democràcia. El dret de vot ha estat una gran conquesta de la societat espanyola, perquè al llarg de la seua història el que dominen són els períodes de falta de llibertats democràtiques, la qual cosa ha estat nefasta per al nostre desenvolupament cultural i social.
Cal, però, destacar, que des de l'arribada de la democràcia, després del franquisme, hi ha hagut un procés persistent de pèrdua de les il·lusions que ens acompanyaven quan saludàvem la seua arribada l'any 1978. En aquell moment, com diria el poeta, tot estava per fer i tot era possible, però a hores d'ara les expectatives han canviat. Vivim un temps de crisi econòmica i política, i això fa que la gent es desencante dels polítics encara més.
La crisi del bipartidisme va associada a la pèrdua de confiança en uns polítics que han estat incapaços de suscitar en la gent noves esperances. S'ha preferit donar més importància al control social a través del partit (partitocràcia), que no a estimular el pensament crític a fi d'aprofundir en els valors democràtics.
Quan, per fi, ha arribat un moment en què la societat s'ha començat a cansar del bipartidisme, ha estat ben curiosa la reacció dels mitjans de comunicació, que ens han assenyalat amb el dit quines són les alternatives i quines les seues possibilitats de prosperar, la qual cosa ha produït un canvi en les propostes dels partits emergents, que han anat modificant el seu discurs per a adaptar-lo al gust de la majoria que desitgen aconseguir.
Si arribara a consumar-se esta substitució de les antigues forces polítiques per les noves emergents, no hi ha cap dubte que algunes coses canviarien, però tinc la sospita que aniríem a parar a un bipartidispe de nou encuny, que seguiria aspirant a exercir sobre la societat un control a través del partit. I ho crec així perquè no veig claredat en els seu discurs, sinó una ambigüitat calculada que cabria qualificar d'oportunisme.
Per a mi, el valor democràtic fonamental és que la ciutadania siga respectada, no controlada, la qual cosa comporta donar una importància cabdal a la seua conscienciació, que és tot el contrari a la seua manipulació.
La consciència ciutadana és la capacitat del ciutadà de conéixer i comprendre les seues prerrogatives, drets i també, per descomptat, obligacions, així com els principis bàsics de funcionament democràtic. La possessió d'este bagatge comportaria que el ciutadà seria més exigent, però també més madur, ja que tindria clar el que significa l'interés general, els límits entre l'interés públic i l'interés privat, el respecte als drets dels altres i la tolerància amb els qui pensen distint. Així mateix, la ciutadania seria més exigent amb els seus governants, i no perdonaria la falta de transparència o d'honestitat.
Per tant, en una democràcia, l'única ideologia inamovible hauria de ser el respecte a la ciutadania, l'afavoriment de la seua conscienciació, perquè sols així el seu vot serà l'expressió real dels seus interessos i no un tribut a la moda o a una certa estratègia de comunicació simplista i demagògica.

divendres, 1 de maig del 2020

"COVID - ULTRADERECHA", PER GUILLEM MARTÍNEZ

Aquesta imatge procedeix d'un article de l'any passat

En la revista digital CTXT, acaba de publicar un article d'opinió molt interessant GUILLEM MARTÍNEZ, que ens parla sobre el fake i  la ultradreta, en el context de la crisi actual del COVID-19. Com que l'apartat 1, malgrat el seu interés, és una mena d'introducció que encara no entra en matèria, per tal de reduir l'extensió d'aquesta entrada, he transcrit el text a partir de l'apartat 2.
Diu el següent:
2- Sobre el sentido trágico de la vida. Ha salido en El País un artículo de Patricia R. Blanco. Sobre la técnica de elaboración y difusión del fake, por parte de la extrema derecha, en esta crisis. Partía de los descubrimientos, en su laboratorio de Cambridge, de los investigadores Jon Rozenmeek y Sander van der Linder. Establecía 5 puntos. A los que yo le agrego el 6. No se los pierdan. Siendo 1) la cita y difusión de una fuente fiable –al fake le debes agregar un estudio australiano real, que nunca ha existido, por ejemplo–. Debe 2) exaltar las emociones –“nos matan” tira mucho esta temporada–. Se debe 3) extraer una polarización –según un informe australiano nos matan, y lo hacen porque no aman a Esp; son otra trinchera; injusta; nuestra trinchera, por lo contrario, es justa–. Se le debe agregar, si se puede, una 4) teoría de la conspiración –la anti-Esp que nos mata y está adherida al Protocolo de Sion, que censura informes como el australiano–. Con todo ello, 5) se debe fabricar descrédito –son, como demuestra el informe australiano, unos chapuceros, ergo cualquier obra de ellos es una chapuza; la Renta Mínima es una chapuza–. El 6 es novedoso. Sólo ocurre en sociedades ya enfermas, y sin discriminación entre lo real y lo verosímil. Lo dejo –hemos venido a jugar– para el punto 5.
Vox ha planteado ya el tramo judicial para después de la pandemia. A través de dos temas: a) la escasez de material EPI en sanitarios y residencias, y b) el abandono de las residencias en MAD, las dos Castillas y CAT.
3- En Redes, vamos, la extrema derecha fabrica odio. Elabora un culpable ante la pandemia y lo dibuja como incapaz y maligno. En el dibujo de ese enemigo se retrotrae a la Guerra Civil, y al dibujo de las izquierdas realizado desde la propaganda de Burgos. Un fantoche inepto, sin conocimientos. Y con el casco ladeado. Lo divertido es que este dibujo acaba llegando, zas, a los medios afines. Puede aparecer citado –el fake puede aparecer citado; ha pasado–, pero más comúnmente, aparece implícito. Se convierte en la lógica desde la que es emitida y recibida la información. Ese sentido común es, por otra parte, el utilizado por PP y Vox en sus declaraciones. En el Congreso, por ejemplo. Y parece que culminarán en la Justicia. Vox ha planteado ya el tramo judicial para después de la pandemia. A través de estos temas: a) la escasez de material EPI en sanitarios y residencias, y b) el abandono, durante semanas, de las residencias en MAD, las dos Castillas y CAT. Se tendrán que establecer responsabilidades, en efecto. Parecen ser autonómicas. Ya veremos. En todo caso, esta dinámica comunicativa y política tóxica no pretende ni aspira a fiscalizar a un Gobierno –tendremos que hacerlo solitos, cuando pase todo esto–. Sino a establecer una dinámica comunicativa y tóxica. Una continuación de la política por otros medios. Otros medios, sinopsis: fake, Redes, medios, partidos y Justicia. Y odio.
4- En Cat es diferente, no obstante. Si bien la extrema derecha se reparte los roles en Esp –unos trabajan las Redes, otros gestionan el sentido común creado en medios, y otros, los políticos, lo utilizan como normalidad política–, en Cat el Govern participa en cada uno de los tramos. El Govern –políticos, departamentos, autoridades, personal técnico– difunden el fake/el informe australiano. Los medios públicos y concertados tratan el fake como material informativo de primer orden, comúnmente a través de tertulianos, de políticos o introduciendo conceptos clave, nada neutrales, en la narración neutral de los hechos. Finalmente, los políticos ejercen en la política el sentido común –esa cosa tan elaborada y poco común–. Incluso en pandemia. Luego está otra originalidad local. El punto 5 de las narices. Ahí va. Alehop. 
La indignación es el primer elemento discursivo en sistemas propagandísticos como el turco, en el que cualquier opinión es, ante todo, un ataque, una falta del respeto al pueblo.
5- Se trata de un aspecto que no he percibido, o no aún en su esplendor, en la obra en Redes de la extrema derecha Esp. Se trata de la capacidad –en Redes, pero exportada a medios y política– para invalidar información contraria. Un ejército de políticos, bots y/o trolls participan en ello. La dinámica consiste en tratar una información contraria a los intereses gubernamentales como falsa. Sí, eso no es una novedad. La novedad es la forma. Fundamentalmente a través de dos estilos, que demuestra fuerza y coordinación. Estilo 1) se retuitean artículos explicándolos de manera que se explica lo contrario a lo que los artículos señalan. Un artículo en el que se transcriben mails internos de epidemiólogos, cuestionando el carácter científico de diversas propuestas del Govern, puede ser presentado como un artículo en el que no hay transcripción alguna. Wala. Estilo 2) se somete a indignación un artículo o información o punto de vista que no satisface al Govern, a través de elementos que el artículo, información o punto de vista no posee ni propone. En ese trance se dota a ese producto de partículas indignantes. Que, en efecto, de ser así, causarían indignación. La indignación es el primer elemento discursivo, y el mejor sostenido y proyectado, en sistemas propagandísticos como el turco, en el que cualquier opinión es, ante todo, un ataque, una falta del respeto al pueblo. Posteriormente, es poco más. Queda neutralizado. Veamos un ejemplo de todo esto. 
6- Esta semana ha aparecido una entrevista en El País al ministro Pedro Duque. En ella explicaba que es imposible hacer test a toda la población. Aducía problemas técnicos. A los que se ha de sumar otro problema aún más efectivo. Los test rápidos –los únicos que impedirían que colapsaran los laboratorios– no sólo son chungos y poco fiables sino que, como los reactivos de los PCR –los únicos fiables– están en el top-one de materiales escasos y caros en esta crisis mundial. Duque decía, en todo caso, que el objetivo era someter a test a las personas sintomáticas. Lo que es razonable, diría. En eso, a través de Redes, Duque fue interpelado por un Oriol Mitjà indignado.  
7- Y aquí, asterisco, Oriol Mitjà. A falta de un Comité Científico, que no está claro que exista, ejerce de Comité Científico en Cat. Sin cobrar, en lo que es, supongo, un esfuerzo de informalidad para evitar formalidades legales. Es un buen científico, pero como otros profesionales con –si bien no es el caso– reconocimiento internacional –en economía, los antaño candidatos al Nobel Mas-Colell o Sala i Martí–, en su obra pública prima más su aproximación al procesismo, con serias lagunas democráticas y de empatía social, que su disciplina intelectual. En esta crisis ha modulado sus propuestas en medios públicos y concertados y en Redes, antes que en medios científicos. La comunidad científica local lo mira de perfil. Apuesta por marcos descartados, a día de hoy, por la comunidad científica. Como que el origen de la pandemia es MAD, algo poco claro sin paciente cero. Al parecer, el virus ya existía en febrero en Esp. La vía de introducción, parece ser, son los aeropuertos. Menos en Cat, donde la cosa está más repartida que el Gordo. Por lo que –no se descarta, lo acabaremos sabiendo en todo caso– puede haber sido importante el desplazamiento masivo de una parte de la población a Perpinyà, el 28F, a un acto de Puigde. Sobre la idea del origen MAD de la pandemia, sobre la reconstrucción falsa de los hechos –a partir de enmiendas a la información real, como que el Govern estaba por aislar MAD y por el confinamiento en los mismos días que animaba a todo quisque a ir a Perpinyà–, se elabora la comunicación y la política local. Ya saben, los elementos comunes en la extrema derecha esp –incapacidad, cascos ladeados, maldad–, más la originalidad local del supremacismo. Mitjà es el asesor sanitario para Andorra, Estado pequeño y millonetis y poco poblado, el único de Europa que hará algún tipo de test a toda la población. Y posee el prestigioso premio Català de l'Any, del que todo el mundo habla en todos los hemisferios y cada 30 o 35 minutos.
Al parecer, el virus ya existía en febrero en Esp. La vía de introducción, parece ser, son los aeropuertos.
8- La interpelación de Mitjà a Duque en Redes fue en modo troll. Lo que en Cat significa que pudo haber sido emitida, en efecto, por un troll o un bot, pero también por un presi, un conseller, un político, un cargo técnico. La interpelación –y he aquí lo llamativo– consistió en afirmar lo que había afirmado Duque, de manera que para el lector quedaba claro que Duque tenía que haber dicho, por tanto, lo contrario. “Ministro: sí se puede y se debe hacer pruebas a toda la población con síntomas Covid-19 para parar la transmisión”. Posteriormente, le pasaba una oferta de tests de unos laboratorios, por si Duque no sabía lo que es una web, y un “llámeme si me necesita”. La web era chunga, por cierto. Pero el mensaje –incompetencia, cascos ladeados, inferioridad– ya estaba emitido. El marco quedó asentado. Y los monstruos de Redes, de medios, y de la política tuvieron para otro día. 
9- Mañana les explico, a la luz de Casandra, el desconfinamiento en Esp, Alemania e Italia. Por mi parte, creo que adolece de la cosa provincial. Eso no sucede con las islas, un marco preciso. Además remite a Peter Pan. Las provincias, por lo contrario, son algo más nebuloso. Puede no ser la unidad mínima de la crisis en desconfinamiento. En ese sentido se han pronunciado Galicia, Euskadi, País Valencià y Cat. Creo que todas esas comunidades tienen razón, incluso Cat, que no la tiene. No la tiene porque con esa demanda sólo prima un criterio. El único que posee desde hace 10 años. El propagandístico. El único con el que se está acomentiendo esta pandemia en la que, afortunadamente, los sanitarios lo están dando todo. Como lo da cada día en una sociedad en la que, desde hace 10 años, un tratamiento, pongamos, oncológico es algo difícil y para el que no hay medios. Como en MAD.
10- El procesismo –propaganda, selección negativa, supremacismo, comunión de Redes, medios y política, ultraderechismo Salvini style– está sobradamente explicado. Y, me temo, la debacle ética que supone en la política y la sociedad. Si algo queda por explicar es la decadencia de Cat frente a sistemas con las mismas herramientas, y más operativos en esta crisis. Como el País Valencià. Más efectivos en planificación, lectura sanitaria, lectura política y adquisición de materiales. Esto, en fin, es, en Cat, el final de algo más importante y antiguo que el procesismo.

RELACIONS DE VEÏNATGE

Encara que vivim al mateix carrer i ens coneixem des de fa més de deu anys, mai havíem intimat fins a l’altre dia. La meua dona i jo sempre hem volgut mantindre a ratlla la gent que, per residir molt a prop, corres el risc de no poder llevar-te-la de damunt si la deixes prendre’s certes confiances. Per tant, ens limitàvem a dispensar un tracte correcte a aquell matrimoni, i tan prompte com advertíem algun intent seu de transformar una salutació en conversa ens acomiadàvem de seguida.
Amb tot, no vam poder evitar que la setmana passada ens tocaren a la porta. Com que estava plovent a cànters, els férem entrar a casa i asseure’s al sofà del saló. Ella portava en braços un gat negre, que cridava l’atenció perquè era d’una grandària prou superior a la normal. Mentre s’hi acomodaven, ens intrigava el motiu de la visita, però no gosàrem preguntar-los res que delatara la nostra curiositat. Això ens va obligar a perdre alguns minuts repetint les frases fetes que s’empren socialment per a trencar el gel quan no hi ha confiança en el tracte, i també, el que encara era pitjor, a renunciar a veure el començament del partit de futbol que retransmetien per la televisió.
Esgotats els balders compliments inicials, per fi, es decidiren a entrar en matèria. Val a dir que, des d’un principi, feien la impressió de parlar segons un repartiment de papers prèviament convingut. A més, ens va resultar sorprenent que d’una manera injustificada es permeteren amb nosaltres determinades sobreenteses, fora de lloc entre dues parelles que sols ens havíem tractat de passada.
En un principi, el felí semblava dormir a la falda de la inoportuna veïna, que li acaronava l’espés pelatge amb una insistència embafosa. Va ser ella l’encarregada d’entrar en matèria:
–Ja sabeu que tenim el costum de viatjar a l’estiu.
Evidentment, d’això, nosaltres no en sabíem res, enllà d’haver notat que s’absentaven del seu domicili en arribar el mes d’agost. Per tota resposta, ens miràrem una mica perplexos i la deixàrem seguir.
–En canvi, aquest any el meu marit no podrà fer vacances. Els directius de la seua empresa han anunciat una reestructuració de la plantilla, i en aquests casos cal estar a l’aguait. Si te’n vas un mes, a la tornada no saps el que t’hi trobaràs.
Tot seguit va adreçar una mirada deliberadament maliciosa al seu home, a manera de retret per les vacances frustrades.
No em vaig estar de lamentar la injustícia de la seua situació, i amb cara una mica apesarada vaig dir:
–És trist que, després de tota una vida de dedicació a l’empresa, els dolga tan poc tirar-nos al carrer d’un puntelló.
En apercebre’s del meu gest de commiseració, ell va aprofitar l’ocasió per a entrar en escena i engegar-nos la seua recitació:
–Quina claredat d’idees, la teua! De segur que també estaràs d’acord amb mi, si et dic que les vacances són sagrades. Nosaltres no sabríem com viure sense elles. Quan consumim les d’un any, ens posem de seguida a projectar les següents.
La meua muller, sincerament preocupada, va dir just allò que ells esperaven:
–M’imagine que el canvi de plans estarà donant-vos bastants maldecaps. Segurament ja hauríeu fet les reserves d’hotels i avions.
L'entremetedora visitant va posar cara de satisfacció en adonar-se que començàvem a caure en el parany, i va estar parca en la resposta, a fi de provocar una situació de suspens minuciosament estudiada:
–En efecte, i la cancel·lació ens suposarà perdre el senyal que havíem lliurat a l’agència.
Les seues paraules van sonar com una mena de confessió íntima, i sense més ni més, amb un moviment quasi imperceptible, va despertar a l’enorme gat pessigant-li el bescoll. De sobte, l’animalot es va alliberar, fent un esgarrif, dels braços de la impertinent senyora. En posar els peus en el sòl i recolçar sobre les llargues potes la poderosa corpenta, ens va impressionar novament el seu gegantisme, que ja teníem una mica oblidat.
En comprovar astorat com aquell monstre prenia possessió del saló i vagarejava sense control pertot arreu, em vaig acomiadar del futbol, ja que tenia motius de sobra per a pensar que els visitants difícilment ens deixarien en pau abans de finalitzar el partit.
Sacsejat per un instint primari, vaig parar esment en la fràgil situació en què ens trobàvem la meua dona i jo: per començar, hi havia una parella calculadora contant-nos els seus problemes amb les vacances; a més a més, no em podia oblidar de l’enorme gat negre, que feia voltes i més voltes al saló, sense parar, com una fera engabiada; malgrat tot, l’aspecte més preocupant era la nostra mel·líflua reacció davant de tal desgavell, donat que, en compte de defendre’ns com calia d’una intromissió intolerable, adoptàvem una actitud entre desconcertada i poruga, que ens condemnava a descabdellar amb resignació el fil d’una conversa que transcorria fora del nostre control. Era com si, per art d’encantament, ens haguérem convertit en personatges d’una funció que solament un boig podia haver escrit. Per tant, em vaig limitar a dir, sense perdre d’ull l’animal i estrenyent amb força la mà de la meua esposa:
–Aleshores, què voleu de nosaltres?
Cal afegir que el fet d’haver endevinat el seu joc ens encomanava una certa tranquil·litat, perquè intuíem que si interpretàvem correctament la nostra part del guió ens salvaríem. Per tant, vam fer l’esforç extrem de dir i fer només allò que s'esperava de nosaltres.
–Que amables sou! Heu tingut la reacció bondadosa que esperàvem de vosaltres. Jo sempre li dic al meu marit que em sembleu una parella força agradable.
No ens va passar desapercebuda la subtil amenaça que guardaven unes paraules d’innocència només aparent.
Va ser ell l’encarregat de revelar-nos el perquè de la visita:
–El que volem és un petit favor. Tan sols que tingueu cura de la nostra mascota durant els pròxims nou dies. Atés que no puc descansar a l’agost, aprofitaré un desplaçament que he de fer per raons de treball a Barcelona, perquè m’hi acompanye la meua esposa. Així, almenys, durant el temps lliure, podrem fer-nos a la idea que gaudim d’unes breus vacances.
Ella va arredonir la faena amb uns quants ornaments:
–Quant al gat, no patiu. És molt dòcil, només s’enfada si li porten la contrària, i com que vosaltres sou comprensius, de segur que sabreu acontentar-lo.
Aquella nit ja la va passar en companyia nostra, i no hem gosat moure’ns de casa al llarg de la setmana, perquè ningú de nosaltres vol quedar-s’hi sol amb aquesta fera; a més, tenim por d’anar-nos-en els dos alhora, perquè no sabem quina rebuda ens faria quan obrírem la porta d’entrada. Per tant, fem la compra per telèfon i hem demanat als nostres centres de treball els dies de permís que ens devien. La nostra preocupació principal és que, a l’animal, no li falte de res. La seua sola presència és una amenaça insuportable. Ara mateix, mentre escric aquestes línies, s’ha gitat damunt de la taula del menjador, boca amunt, on s’entreté esquinçant un coixí de llana amb les seues urpes exorbitants.

divendres, 24 d’abril del 2020

UN POC DE MÚSICA SOUL

La música soul combina elements del gospel i del rhythm and blues, i va sorgir en un moment en què líders com Martin Luther King lluitaven pels drets civils i la música adquiria un valor simbòlic dins del context social. Els grans pioners, com Sam Cooke, Ray Charles o James Brown; el mític segell Stax amb Otis Redding, Sam & Dave, Rufus Thomas o Isaac Hayes, o el fenomen Motown amb The Supremes, Gladys Knight & The Pips, The Temptations, Stevie Wonder o Marvin Gaye; passant per la revolució soul d'Aretha Franklin fins a l'escena neo soul més recent amb Amy Winehouse, Erykah Badu o Jill Scott, formen part de la història d'aquesta música i de la seua evolució.

M'agraden especialment Aretha Franklin, Marvin Gaye, Otis Redding, Ray Charles i James Brown.

Us convide a gaudir d'aquests músics extraordinaris:

Ací teniu "Respect", d'Aretha Franklin, que et deixa sense paraules:
I ara la cançó dels Beatles "Yesterday", interpretada per Marvin Gaye, que la transforma en una obra d'art superior a l'original, plena de força i matisos impensables:
Tot seguit podeu gaudir de "Try a little tenderness", d'Otis Redding, d'una intensitat estratosfèrica:
No m'he oblidat de Ray Charles, un dels músics més importants de la història de la música popular:
I acabarem amb James Brown, una fúria indomable que encomana vitalitat:




dissabte, 18 d’abril del 2020

BOB DYLAN EN 1964

No m'interessa en absolut el divisme, sinó la senzillesa del geni que fa coses grans però que no s'està de comportar-se com un humil aprenent. Tots som aprenents de tot i la intel·ligència ens obliga a dubtar d'allò que sabem i a admirar l'esforç d'aquelles persones anònimes que intenten fer la seua faena ben feta. L'art és una obra humana al servei dels altres i, per tant, ningun artista hauria de sentir-se superior al proïsme per la seua capacitat de crear bellesa i suscitar l'admiració general, sinó més aviat donar les gràcies pel do que té i tractar de perfeccionar-lo a fi que no es llance a perdre un tresor tan preuat.
Tanmateix, és ben conegut que molts artistes són donats al divisme, bé siguen cantants, actors, escriptors, etc., fins al punt que de vegades s'allunyen de la realitat i rebaixen el nivell d'exigència que un creador ha de mantenir sempre ben alt. Cauen en la autocomplaença i això és el principi de la seua pèrdua de creativitat.
Bob Dylan, per exemple, és un dels representants més eixerits de la música popular de tots els temps, però hi ha molta diferència entre aquell jove que cantava al Festival de Newport l'any 1964, que vessava vitalitat i qualitat per tots els costats, del cantant actual, que ni tans sols saluda al públic i es limita a mirar-lo des de la seua torre de cristall. L'edat no l'ha fet més savi, sinó més distant.

dissabte, 11 d’abril del 2020

CANÇÓ SENSE PENA

A Josep-Antoni Fluixà


Si és lluna creixent
i la primavera comença,
aviat arribaran
les clares nits
que la tarongina convoca
per tu, per mi i per tots
els qui encara creiem
en el seu perfum clement.
Si el cel s’ennuvola
i la Lluna es retrau,
defugirem la tristor
regraciant la pluja
que ens desperta els cors
atuïts pel fred
de l’hivern més llarg
que en guardem memòria.
Si les oronelles retornen
i la pena perdura,
les deixarem fer niu
sota el ràfec ennegrit
de la nostra teulada,
i festejarem aquell somni
que vagareja perdut
pels volts de les estacions.