La "chanson" francesa va conéixer una època de gran esplendor durant la segona meitat del segle XX, amb cantautors tan importants com Edith Piaf, Charles Aznavour, Jacques Brel, Barbara, Léo Ferré, Georges Brassens, Juliette Gréco, Françoise Hardy, etc.
Ningú com ells ha cantat amb tanta força, amb tanta fúria, amb tanta ràbia, el desamor, el desconcert davant de l'existència... El lirisme de les seues composicions i interpretacions resulta evident: la densitat dels tres o quatre minuts que dura cada cancó és tal que no podem defugir l'emoció, l'estremiment, davant de tanta veritat. És com mirar-nos a l'espill i descobrir que darrere del nostre rostre impenetrable, el que gastem per a eixir al carrer i sobreviure a l'embat del món, s'amaga una persona capaç d'obrir-se als altres, de compartir amb ells un destí comú, tan tràgic com obert a l'esperança.
He seleccionat tres cançons imprescindibles, una de Brel, l'altra de Barbara i la tercera de Ferré:
"Ne me quitte pas", de Jacques Brel
"Dis, quand reviendras-tu", de Barbara
"Avec le temps", de Léo Ferré
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada