MÀGICA O REAL

Atentament t'escric aquesta carta sense principi

ni final, per dir-te que una llum d’horabaixa

encara centelleja al fons de la meua aflicció.

Perviu, doncs, de manera sorprenent, una certa

claror que ningú, ni tan sols jo mateix,

fa temps, hauria pogut preveure. És difícil

endevinar per què la tristesa obri la porta

a noves il·lusions, després de tantes pèrdues.

És molt difícil explicar per què ens mantenim

dempeus amb aquesta càrrega a l'esquena.

Potser serà màgica la força que ens encoratja

a sobreviure als capricis del destí,

com un pensament que s'enfila impetuós

al cim del nostre somni més cobejat.

Però la sent tan real com l’olor a terra

mullada que neteja les nostres faltes,

perquè jo m’he vist així, pur de pecat,

amb els braços oberts de bat a bat, a punt

de lliurar tot l’amor que no he donat, prest

a deixar-me abrasar per la flama del cos

que, des d’ un lloc desconegut, viatja cap a mi

seguint el rastre d’aquests versos.

PERDUT

Entre el dia i la nit, va haver-hi un moment

en què tingueres la teua oportunitat de reeixir

a l’embat del temps. No sabria precisar

quan va passar això, potser fou en el mateix instant

en què no és possible definir si un va o ve,

o si el pleniluni comença o acaba. Sols puc dir

que la llum del sol expirava i el cel s’emmirallava

de mirades refulgents com estrelles.

No vaig trobar, però, a la celístia

el reflex dels teus ulls, que hi van restar tan inèdits

com un poema tímidament desat al calaix,

després d’haver estat escrit amb tant d’amor

que ningú no podria balafiar semblant bellesa.

Per això, encara no comprenc com es retarda

la teua aparició sobtada d’astre clarivident

que ha defugit un destí sòrdid.

Certament, jo pensava que tu havies nascut

per travessar planures immensurables,

que es despleguen atònites per paisatges siderals,

però cada cop que s’obri de bat a bat la volta celeste,

m’adone que no ets enlloc, i a poc a poc

creix el meu desconcert, perquè em fatiga pensar

que t’has perdut entre la terra i el firmament,

sense deixar cap rastre de pols ni de claror.

FORA DE MI

Deixa’m creuar la travessera que ens separa,

no temes pas la força que m’empenta cap a tu.

El meu amor no t'escomet amb fúria destructiva,

sols pretén arribar a l’hora justa, com un sentinella

que es desviu per vetllar, en silenci, el teu son.

I quan dormes plàcidament, lliure de temença,

no et demanaré cap renúncia, només pregaré

que mai no formes part de la meua tristesa.

No em propose compartir amb tu cap confiança,

ni experimentar el vertigen d’un vol alterós.

El meu desdeny no és una subtil manera d’odiar,

sinó de dir-te que adore la pau que t’envolta.

Per això no intentaré pronunciar dolces paraules

que et traguen de l’indret on m’aprens a oblidar.

I seré feliç quan et sàpia fora de mi, inabastable,

en un món on les meues ànsies no podran ferir-te.

TRES POEMES

TRANSPARÈNCIA

No t’estime per les teues paraules,

sinó quan calles el que tothom diu:

és el teu silenci el que em fa sentir

tota la intensitat d’un cos obrint-se.

Si la teua veu reposa prop meu,

tot l’univers esdevé transparent;

aleshores, de tu, no en vull cap mot,

perquè és diàfana la teua pell.

Calla, amor, i així faràs teu un misteri,

que no et senta dir allò que ja sé,

vull descobrir-ho en tu per oblidar-ho,

penetrar sempre en el mateix secret.

PASSAT I PRESENT

Comença una vida, quelcom acaba,

i així passat i present s’entrellacen,

car en nosaltres perdura –sempre imperfet–

aquell amor que altres crearen.

Si l’estima que et tinc em sobrepassa,

qui sóc jo per donar-li el meu nom?

Em ve de lluny aquest sentiment

que en mi pren força per sobreviure.

I si ara et dic allò que sent, sàpies

que d’ahir enllà altres sentiren

això mateix. No puc oferir-te res més

que aquest bes que va de llavi en llavi.

“HI HA SENTIMENTS DORMITS...”

Hi ha sentiments dormits que rarament desperten,

perquè ens hem acostumat a ells com si foren

una més de les fardes que ens tirem a l’esquena,

i així anem deixant que les estaciones s’escapen

sense adonar-nos

que som nosaltres els qui conformats ens endinsem

en un estat letàrgic del qual difícilment retornarem,

ja que ens hem comportat massa temps com si fórem

la presa d’un insecte dubtós que ens ha inoculat

el seu verí paralitzant,

i ens limitem a esperar immòbils l’hora justa

en què li pertocarà devorar-nos àvidament.

Hi ha sentiments dormits que ens abalteixen,

i en tal estat no ens preocupem de tenir-ne cura,

ni d’experimentar

els excessos que en un moment donat tota passió

comporta, com si renunciàrem a viure intensament

i preferírem servar un horari crònic, que ens evite

el desordre del plany, la puixança de combatre

tota impostura,

el temple de posar sempre per davant la veritat.

Sols el coratge de sentir ens llança a deixondir-nos,

prou bé ho saben els vells amants quan, sols en la nit,

davant d’un presagi inconfusible d’enfonsament,

es confessen

un amor encara viu que durant anys havien amagat

entre els girants de la memòria, després de descobrir

que en el fugaç esclat de dues mirades que es creuen

caben les paraules precises per a robar-li a la mort

l’últim mot.

UNA TRISTESA

“Retrat d’una dona”, d’E. Claus

De vegades la tristesa s'escenifica

amb una mà al mentó i la mirada perduda,  

com si s'endinsara en la imaginació,

a l'aguait de noves paraules.

És una tristesa que s'assembla

a la literatura més preclara,

car s'encomana a la ficció per arribar

al fons profund de la seua foscor.

Ser trist, en un món ordinari, pot esdevenir

una experiència sense anècdota,

i ningú no gosaria perdre el temps

atenent una realitat tan comuna.

Parle, doncs, d'una tristesa eminent,

que s'inventa un argument i no es refia

de funestes veritats massa repetides.

Una tristesa que, per a ser representada,

no necessita gavines emplomallades

que devoren deixalles a tort i a dret,

sinó el vol silenciós d'un àngel amagant-se
sota el tel agut del seu misteri lluminós.

TEMPESTA

Aquesta pluja d’estiu, que ens visita

com una tardor que s’apressa

a arribar abans d’hora,

no serà fàcilment oblidada,

ni la tristesa d’un temps nouvingut

que ningú no esperava,

i de sobte es presenta

a buidar de sentit tantes coses.

Però no pararà aquesta pluja,

ja s’anuncia la seua inclement persistència,

i res no serà igual quan la tempesta escampe,

perquè altres en vindran així de furioses,

a recordar-nos que ja és perdut per sempre

aquell temps en què tot ho podíem,

ara que sols ens resta l’experiència ingrata

de no haver pogut més.

CANVI D'IDENTITAT

"Autoretrat", de G. Courbet

Demà serà un nou dia

i tindrem l’ocasió de despertar

amb la sorpresa de descobrir

que som uns altres. Així,

el que ara ens sembla impossible,

potser s’hi esdevindrà fàcilment

i podrem mirar-nos a l’espill

com si fóra la primera vegada.

Quin alleujament experimentar

que un ja no és el mateix

perquè ha canviat d’identitat,

fins a l’extrem de no recordar

les seues faltes ni els seus encerts

i, per tant, sense que li calga

perdonar ni demanar perdó,

sinó tan sols recomençar.

És com si el món es posara d’acord

a deixar-nos tranquils, i de sobte

ens abandonaren completament

els sentiments de culpa i de vergonya.

Seria tant com dir: “Oblida't de tot

i celebra aquesta aurora que et concedeix,

magnànima, una nova oportunitat

de ser trist a la teua manera”.

DOLOR

He vingut a visitar-te,

o millor dit a recordar-te,

encara que mai no t’he oblidat.

Compartírem tantes coses,

al llarg de tants anys, que el meu cor

es va amerar per sempre del teu dolor,

i també –per què no?– de la teua esperança.

Jo vaig descobrir la tristesa mirant-te als ulls,

i això no s’oblida. La tristesa que guardaves

per a tu sol, com qui guarda un secret.

El secret més amarg.

Quan es tenen disset anys, els cossos

es mouen per pura set de llum. Aleshores

no és just haver d’aprendre a maleir la solitud.

No és temps encara. Però tu aprengueres

ben prompte que la vida no és justa,

i això no es perdona.

¿Què nega la mort

quan la vida ens humilia?

Potser la vida

és sols un presagi

que la mort confirma.

He vingut a visitar-te,

o millor dit a recordar-te,

encara que mai no t’he oblidat.

Després de conviure tant de temps

amb la teua absència, un gran dubte

encara em sotraga.

Necessite saber què he de fer

amb el dolor que m’encomanares.

DEMÀ

Darrere de les finestres la tardor dibuixa

un paisatge que es nega a ser compartit.

Tot invita a una perdurable solitud.

Si bé ho penses, resulta plàcid

romandre a recer de tanta inútil passió,

oblidar-te del món i que el món t'oblide,

fer de la fugida l'única esperança.

Passen les hores i quan era més fàcil creure

que res no podia canviar, de sobte, t'adones

que el dia comença a enfosquir. Quina claredat,

doncs, hi havia? Quin fulgor s'ha apagat?

I dubtes de les teues percepcions,

i penses o creus d'una manera vaga

que demà seràs capaç de retindre la llum.

PLUJA CANVIANT

Avui la pluja, discretament, s’ha presentat

i li hem donat la benvinguda, car feia temps

que no ens acompanyava.

Cada vegada estem més sols, les estrelles

s’amaguen darrere d’una claror falsa,

tot esdevé una cruel representació

on cadascú fa i diu el que pot,

i quasi sempre erra.

Quan pertoque deixar caure el teló,

potser la pluja també vindrà a visitar-nos,

perquè hem sabut estimar la vida

i patir els embats dels dies més aspres,

el decandiment de les hores

que no perdonen la nostra debilitat i se’n fugen

lentament, amb traïdoria, sabedores

que la jugada és feta i seua és la victòria.

Però res no serà igual després de nosaltres,

encara que ningú no ens recorde:

algunes cases restaran buides, fins i tot

es perdran unes quantes paraules i s’apagarà

la llum que irradiaven els nostres ulls quan miraven

el cel encapotat del capvespre abans de la pluja,

d’aquesta pluja que ja no serà la mateixa

quan siguen altres veus les que la canten.