dilluns, 3 de juliol del 2023

SOCIETAT DE CONSUM


De primer, tothom lloava la feta de portar a la Terra aquella criatura tan eixerida, que els tripulants de la nau espacial CAMACUC-7 es van trobar, per casualitat, quan feien una visita de reconeixement al planeta K-243, situat a les darreries de la Via Làctia.
En prendre coneixement de la troballa, els màxims representants de les religions del planeta Terra, s’aveniren a no reconéixer la condició de ser humà a l’extraterrestre acabat d’importar, puix que tot feia pensar que una cosa així no podia tenir ànima: la seua aparença física era més pròpia d’un insecte que no d’una persona, amb un cap gros que descansava sobre una corpenta allargada i prima, tota recoberta d’una escata aspra; no tenia ulls, nas, boca ni orelles, sols dues antenes curtes al front que li proporcionaven els sentits de l’orientació i de l’oïda, i una xicoteta obertura a la sotabarba que servia per a menjar i respirar; tenia una sola extremitat anterior proveïda d’una mà de sis dits, que li naixia del pit, i dues cames inarticulades que l’obligaven a caminar d’una manera còmica.
El seu aspecte era, doncs, més aviat repulsiu, però una vegada et reposaves de la primera impressió, en conéixer-lo millor, acabaves descobrint alguns aspectes interessants de la seua personalitat; fins i tot podia acabar resultant-te simpàtic. De qualsevol manera, cal destacar que no s’hi trobava res de semblant a la intel·ligència sentent, la voluntat tendent i el sentiment afectant que caracteritza el gènere humà, com diria aquell filòsof tan profund.
Per als governants terrestres, sempre preocupats per classificar-ho tot, la qüestió estava molt clara: si aquell espantall no era persona, havia d’estar exclòs de la tutela jurídica que la llei dispensa als éssers humans. S’obria la porta, doncs, a la possibilitat de comerciar amb criatures com aquesta, sempre que hom hi vera alguna utilitat pràctica.
Aquesta doctrina oficial, era molt afavoridora dels interessos econòmics d’una certa categoria d’empresaris, sempre a l’aguait de descobrir cap novetat que puga ser rendible. S’organitzà a nivell mundial una punyent corporació mercantil anomenada Importacions d’Extraterrestres, que primer s’encarregaria  d’investigar sobre les possibilitats de negoci que oferia portar a la Terra més criatures de la mateixa espècie. Si els resultats foren positius, aleshores es realitzarien les inversions escaients per a importar-les en massa. Abans de gastar-se els diners, calia assegurar-se bé que el negoci era bo i rendible!
Els genis que portaren endavant la investigació, no tardaren a posar de relleu els trets d’identitat més importants d’aquella criatura extraterrestre:
En primer lloc, cridava fortament l’atenció la seua capacitat extraordinària de mimetitzar els moviments de les persones: imitava fil per randa tot el que feia una persona que es posava al seu davant.
En segon lloc, aquest alienígena era pregonament bondadós, no feia mal a ningú. En cap moment, no es van apreciar reaccions que feren pensar en l’existència d’algun instint perillós.
Emés el dictamen científic, absolutament favorable a la viabilitat tècnica i econòmica del projecte, els directius de la corporació mercantil Importacions d’Extraterrestres van dissenyar un programa d’actuació que es marcava l’ambiciós objectiu d’importar mil criatures del planeta K-243, en un termini no superior als sis mesos. No fou gens fàcil aconseguir-ho, però a la fi es va poder fer el viatge d’anada i tornada dintre del temps establert.
Quan van arribar els mil extraterrestres a la Terra, la seua primera destinació foren les gàbies d’un zoo abandonat, mentre els seus importadors decidien com calia vendre el producte. Els estudis de mercat aconsellaven vestir-los amb colors cridaners, i –després de molt de pensar-ho– consideraren més adient deixar a criteri del consumidor la decisió d’encadenar-los. El preu de venda al públic no estava a l’abast de totes les economies, però la corporació estava convençuda que els vendrien de seguida, i ja estaven preparant un altre viatge a K-243.
En efecte, el negoci fou redó: els mil extraterrestres es vengueren en una setmana, la qual cosa produí uns beneficis envejables als propietaris de la corporació importadora.
Les famílies que els compraren no tenien una idea fixa sobre la utilitat que anaven a traure d’ells: uns pensaven regalar-los als seus fills, perquè aquests jugaren i els feren tota classe de barrabassades; altres van creure que era millor aprofitar les seues facultats mimètiques i destinar-los a fer la feina de la casa. Era molt divertit agranar, fregar o netejar al seu costat: l’amo i el criat al mateix temps!
L’alegria, però, no va durar gaire, ja que al cap d’uns mesos començaren a manifestar-se situacions francament preocupants, com ara:
En una casa que tancaven l’extraterrestre a la mateixa habitació que dormia el gos, els esparverats propietaris comprovaren un dia que l’extraterrestre lladrava igual que un cànid.
Un extraterrestre que servia de joguina a uns xiquets, i que era víctima de tota classe de batzegades, la va mamprendre a colps amb un d’ells, i no el va matar perquè els pares aconseguiren deixar-lo sense sentit d’una forta garrotada al cap.
També es donaren casos de gent que va ser deslliurada pels bombers de la gàbia on els havien tancat aquelles criatures, imitant el que els seus amos feien amb ells.
Aquelles persones que compraren la parelleta, s’espantaren en veure la rapidesa amb què es reproduïen: a l’any de haver-los comprat en tenien més de cent, i ja no sabien a qui regalar-los.
El que va disparar totes les alarmes, fou el primer accident mortal que va protagonitzar un d’aquests elements: trobaren morta a sa casa una persona d’edat que tenia per costum maltractar la seua criatura extraterrestre.
Ràpidament, va anar estenent-se el neguit per tot arreu: la gent estava espantada de pensar en les conseqüències que podia tenir per a la Terra aquella dissortada iniciativa d’importar éssers vius d’un altre planeta.
 La catàstrofe es va consumar quan una d’aquestes criatures, que era utilitzada com a mascota, es va fer forta –en companyia de cent més que hi van acudir per a auxiliar-la– en una base militar, on s’emmagatzemava armament atòmic.
A hores d’ara, s’ha arribat a una situació límit: les criatures naturals de K-243, des de diversos punts de la Terra, estan enviant missatges al seu planeta perquè altres congèneres vinguen a ajudar-les a apoderar-se de la Terra. No es coneixen, encara, les intencions que alberguen vers la humanitat: els més optimistes estan convençuts que no ho faran pitjor que els actuals amos del món.
De moment, l’única explicació oficial que ha transcendit és que la capacitat de mimetització d’aquestes criatures supera les previsions inicials. Pel que es veu, els científics no pararen esment a considerar que els alienígenes podien arribar a fer en contra dels humans allò que prèviament els havien vist fer. En un món on la bondat imperara, podrien ser molt útils, però, per desgràcia, aquest no és el nostre cas.
Els líders espirituals del món, s’han reunit d’urgència per tal de reconsiderar la seua posició inicial: ara mantenen que aquestes criatures sí que tenen ànima, ja que poden escollir entre el bé i el mal, en les mateixes condicions de les persones, és a dir, en funció del codi genètic, de l’exemple donat pels ensenyants de tota mena i de les circumstàncies de l’entorn. De tota manera, cal advertir que no hi ha unanimitat sobre aquest punt.
La corporació mercantil Importacions d’Extraterrestres, està preparant un comunicat de disculpa, mentre els seus més importants directius preparen el viatge de fugida de la Terra, abans que es produïsca la invasió definitiva. Pel que es veu, aquesta gent ha estat molt previsora, i mentre es dedicava a jugar amb el foc, es preparava la retirada per si la flama escapava al seu control.
Sempre n’hi haurà, de classes!

dilluns, 12 de juny del 2023

"INSIEME A TE NON CI STO PIÙ", INTERPRETADA PER CATERINA CASELLI

 


No puc seguir amb tu, el meu cel s’ha omplit de núvols.

Buscava en tu la tendresa que no tinc,

la comprensió que no trobe en este món estúpid.

Eixa persona ja no està, eixa persona no ets tu.

Tot s’ha acabat. Quin mal fa el que se’n va!

 

Jo m'arrossegue cap als ullals

del torrent d'aigua clara

on beuré, i busque un bosc per a mi,

i valls amb un sol més ardent que tu!

 

No puc seguir al teu costat, el meu cel s’ha omplit de núvols,

i quan me’n vaja has de somriure’m si pots.

No serà fàcil, però cal morir un poc per a poder viure.

M’acomiade, amor, adeu, els núvols ja estan més lluny.

Tot s’ha acabat. Quin mal fa el que se’n va!

 

I quan me’n vaja has de somriure’m si pots.

No serà fàcil, però cal morir un poc per a poder viure.

M’acomiade, amor, adeu, els núvols ja estan més lluny.

M’acomiade, amor, adeu, els núvols ja estan més lluny.


divendres, 9 de juny del 2023

LA RELECTURA (JUAN GOYTISOLO)

En una entrevista a Juan Goytisolo, li preguntaven per la diferència entre text literari i producte editorial. El gran escriptor va contestar el següent: "Hace poco vi en televisión a un joven entrevistado que decía que su obra ya había sido llevada a la pantalla y traducida a quince idiomas. ¡Pues muy mala señal! Una obra como la de Joyce nunca ha sido llevada a la pantalla y resulta muy difícil de traducir. Lo que hace ese joven es producto editorial y no texto literario. El texto literario exige la relectura. Me han pedido una frase con motivo del Premio Cervantes y mi frase ha sido: No busco lectores, busco relectores". I per explicar millor la frase, tot seguit va fer aquest aclariment: "Mire, para darle una idea, una muchacha joven me dijo: Leí su obra Las virtudes del pájaro solitario y me gustó. Yo le dije: ¿La ha releído usted? Ella se quedó un poco desconcertada y me dijo: No. Y le dije: Pues o usted es una mala lectora o yo soy un mal escritor".
El que ens vol dir Goytisolo amb la seua identificació del text literari amb la relectura, és que l'obra de qualitat té una complexitat, una profunditat o un encant que no s'esgota mai. En un text literari, l'argument no és el que més importa, sinó com està escrit o com ens conta l'autor allò que ens vol dir. Per tant, la bona literatura no necessita tan sols ser llegida, en el sentit de coneguda, sinó rellegida, en el sentit de gaudida. Les grans obres literàries queden en el record dels lectors i hi deixen una emprempta inesborrable, la qual cosa incentiva que els qui han restat atrapats per elles tornen de tant en tant sobre les mateixes pàgines. Perquè les "mateixes pàgines", quan es tracta de la literatura més excelsa, sempre semblen distintes. Per això són inesgotables.

dissabte, 20 de maig del 2023

I GIARDINI DI MARZO

Una cançó de Lucio Battisti que m'agrada molt: "I giardini di marzo". He fet una traducció lliure de la seua lletra, que fa referència al passat i al present. Quan mira cap arrere, ho fa pensant en el temps de postguerra, quan la gent passava necessitat i algun xiquet més sensible no era capaç de compartir els jocs despreocupats dels altres xiquets.

La tornada de la cançó fa referència a totes les coses belles que la vida et pot oferir, però cal superar els pensaments negatius covats per aquell que ha passat una infància difícil.

Quan canvia el ritme de la cançó, entra el present en acció, i l'amor toca a la porta, però de vegades el passat pesa tant que no pots obrir-te a les noves esperances.

És trista, però molt bella cancó, plena de poesia de primera qualitat. I la música, meravellosa.


Els jardins de març

 

El carret passava i aquell home cridava: "Gelats!".

El 21 del mes els diners s’havien esgotat.

Jo pensava en ma mare i recordava els seus vestits:

el més bell era negre, amb flors encara sense marcir.

 

En eixir de classe els xiquets es divertien jugant.

Jo em quedava mirant-los, sense poder-los imitar.

Després, derrotat, restava sol amb els meus turments,

i tu em preguntaves per telèfon: "Per què no dius res?"

 

Quin any és? Quin dia és?

Aquest és el temps de viure amb tu.

Les meues mans, com veus, no tremolen més,

i tinc en l'ànima, en el fons de l'ànima,

cels immensos i un immens amor.

I després encara més, encara més amor per tu,

rius blaus i pujols i prades

on corren dolcíssimes les meues melancolies.

L'univers troba espai dins de mi,

però el coratge de viure, aquest encara no ha vingut.

 

Els jardins de març es visten de nous colors

i en aquest temps les joves viuen nous amors.

Caminaves al meu costat i de sobte vas dir: "Desperta ja!

Si m'ajudes estic segura que et podré ajudar".

Però cap paraula els meus pensaments va aclarir.

Vaig seguir caminant deixant-te com a ombra de l'ahir.

 

Quin any és? Quin dia és?

Aquest és el temps de viure amb tu.

Les meues mans, com veus, no tremolen més,

i tinc en l'ànima, en el fons de l'ànima,

cels immensos i un immens amor.

I després encara més, encara més amor per tu,

rius blaus i pujols i prades

on corren dolcíssimes les meues melancolies.

L'univers troba espai dins de mi,

però el coratge de viure, aquest encara no ha vingut.

dissabte, 6 de maig del 2023

TEUA I MEUA

Serà la teua nit més meua,
aquella en què et perdràs en mi,
i res no sabré dir per orientar-te:
tu sola hauràs de fer-hi el camí.

T’enfilaràs pel desconcert
que rondeja pels meus endins,
i teua serà la idea més meua
si encertes a donar-li sentit.

dilluns, 24 d’abril del 2023

AVUI ÉS UN GRAN DIA!

“No podia més, no podia més... i va sortir al defora, fent tentines”
Raimon Casellas
Després d’estar-me dos anys aturat, per fi es posa al meu abast una bona oportunitat d'aconseguir treball. Es tracta d’un lloc de comptable en una important multinacional del sector químic.
Malgrat el temps transcorregut d’ençà que vaig perdre la meua última ocupació, no he perdut l’esperança de trobar-ne una de nova, i no em resulta gens forçat demanar paciència a Maria. Sempre li dic el mateix: “No t’amoïnes, que un home tan ben preparat com jo, amb la meua experiència, acabarà rebent una bona oferta de treball. Deixa que el meu currículum circule per unes quantes empreses, i veuràs com no tardaran a cridar-me”.
En escoltar-me, ella fa un esforç per aparentar credulitat, però no es lleva del cap la situació d’alguns amics de la nostra edat, que després de perdre el treball no han tornat a col·locar-se: “Joan, sé que ets un bon professional, però també ho eren Miquel i Toni, i ja veus on són”.
He de reconéixer que observacions d’aquesta mena em trauen de polleguera: “Maria, per favor, deixa Miquel i Toni tranquils, que el meu cas no és el mateix. Totes les empreses que aspiren a competir dignament a Europa donen una importància cabdal a la comptabilitat analítica, i som ben pocs els comptables que dominem aquesta especialitat”.
Pobra Maria! En acomiadar-se de mi, estava tan inquieta que no ha encertat a dir-me cap paraula animosa, ni tan sols quan m’ha sentit exclamar, abans d’eixir al carrer: “Avui és un gran dia!”.
*          *          *
Bé, crec que ja hi sóc. En efecte, el rètol de l’entrada anuncia el nom de l’empresa. He de pujar a la planta sisena, i presentar-me a la senyoreta Júlia, que és la secretària de la senyora Helena Ballester, directora del departament de personal. M’ha citat a les dotze per fer-me una entrevista. Dels vint aspirants que començàrem el procés selectiu, sols tres hem arribat a la seua fase final. Si faig una bona impressió a la senyora Ballester, el treball serà per a mi.
Com que les oficines de l’empresa són a la sisena planta, agafaré l’ascensor. Quan es tenen cinquanta-tres anys, pujar escales fatiga molt. A més, vull estar en perfectes condicions físiques i mentals per a l’entrevista. Si comence parlant amb la llengua fora i torcant-me la suor del front, la senyora Ballester pensarà que sóc una persona malaltissa.
L’ascensor ja és ací. Sols cal pitjar el botó número sis i cap amunt! Són una meravella de l’electrònica els ascensors d’avui dia. El que més m’agrada és la seua rapidesa, perquè et dispensa d’encetar una conversa anodina amb el veí o conegut que casualment t’hi acompanya. El silenci no arriba a notar-se, de tan curt com es fa el viatge.
Caram, ara va i es para l’ascensor! M’he quedat sense llum. No sé si serà una apagada o que l’ascensor s’ha atrotinat. Estic pres entre les plantes tercera i quarta. Bé, no passa res, pitjaré el botó d’alarma i vindran a deslliurar-me de seguida.
Sempre he cregut que l’edat no és un problema per a trobar una bona feina; ans al contrari, els empresaris més eixerits busquen gent com jo, amb experiència, perquè sols després d’haver treballat molts anys aprens a relacionar-te amb els clients i els proveïdors, a manar i obeir, a saber on és el teu lloc, a actuar amb prudència i sentit de la mesura, a dir les paraules justes, a no passar-te’n de llest al mateix temps que tractes d’evitar que ningú no es pense que ets un beneit.
Però al món hi ha molta gent desassenyada, i no és difícil ensopegar, com ara jo en el meu últim treball, amb un gerent incompetent que valora més un màster en una universitat nord-americana, fet de pressa i correguda per un jovencell sense cap experiència laboral, que no quinze anys de serveis prestats a l’empresa amb eficàcia i abnegació.
 De poc em va servir la meua dedicació al treball, tan desfermada que sovint l’empresa esdevenia el centre de la meua vida, per damunt de la dona i els fills. Fins i tot m’havia arribat a creure com un bajoca allò que el director general repetia tots els nadals: “Som una gran família”.
Tornaré a pitjar el botó d’alarma. Em sembla que el primer avís ha passat totalment desapercebut.
El que més em va molestar fou la manera tan humiliant que va escollir el gerent per comunicar-me el comiat. No va tenir el valor de dir-m’ho a la cara, i el molt desagraït em va trametre una carta en la qual no deia més que mentides: que havia baixat la meua concentració en el treball, i que a causa d’això havia comés errades als llibres de comptabilitat.
Quina impostura! Tot era un invent del gerent per simular la procedència legal de la resolució contractual, i no haver d’indemnitzar-me. Després de tants anys de donar-ho tot per l’empresa, em pagaven així: tirant-me al carrer com un gos.
Per salvaguardar el meu honor professional, vaig haver d’acudir a la justícia. Després de pledejar molt, els jutges acabaren donant-me la raó, però de poc em va servir. Segons la llei, si l’empresa em pagava unes quantes mensualitats, no tenia l’obligació de readmetre’m al treball. Ja veus, per uns quants diners, poden disposar al seu caprici de la teua vida, amb la benedicció legal.
Per estrictes raons de dignitat humana, s’imposa la necessitat d’aprovar una llei que declare la vigència del següent dret fonamental: “Tot aquell que treballa amb dedicació i professionalitat, i s’esforça per fer les coses bé, té dret a seguir en el seu treball”.
Mira que tinc mala sort! Ja són quasi les dotze; sols falten tres minuts per a la meua cita. De tota manera, en aquesta empresa em sembla que són bastant comprensius. De segur que si no arribe puntual, per culpa d’una avaria totalment estranya a la meua voluntat, em faran l’entrevista igual. La causa de força major ha estat admesa sempre com a justificadora de l’incompliment d’un deure contractual o social.
Per molt que faig sonar l’alarma, no sé què passa a l’exterior que no en fa cabal ningú. Que estrany!
La meua vida ha estat freqüentada per desgràcies de tota mena, però no crec en la fatalitat. Sempre he pensat que l’home és lliure d’elegir el seu camí; per tant, cadascú és responsable de les seues equivocacions. De tota manera, crec que els meus sentiments actuals no s’avenen amb aquesta idea.
 Per una banda, el meu tarannà reflexiu i racionalista em diu que el nostre destí no és escrit, que això són romanços de gent boja o desocupada, que s’entreté fent ximpleses, com endevinar el futur o conjurar els esperits del més enllà. Però, per una altra banda, no puc negar que, últimament, s’apodera de mi una sensació de fatalitat. M’agreuja comprovar que uns estan més afavorits que no altres per la fortuna, i sospite de l’existència d’una força sobrenatural que s’ho passa d’allò més bé dirigint els nostres destins. No puc estar-me de comparar la meua trista sort, amb la d’aquells coneguts que no han patit cap desgràcia grossa en sa vida.
Però no vull posar-me pessimista, per una simple parada d’ascensor. Sols manca un minut per a les dotze. Si vénen a per mi, encara puc arribar puntual a l’entrevista. Serà millor que cride fort perquè m’escolten: “No... hi... ha... nin... gú... al... de... fo... ra...? No... puc... ei... xir... de... l’as... cen... sor...!”.
És curiós, però el silenci em sembla tan imponent com si estiguera sol a la finca. Això no obstant, abans d’entrar a l’ascensor, he vist que hi havia gent al vestíbul. Tornaré a cridar: “Per... fa... vor..., feu... al... gu... na... co... sa... per... des... lliu... rar... me... d’a... cí..., que... a... les... dot... ze.... m’es... pe... ra... la... se... nyo... re... ta... Jú... li... a...!”. Com si ploguera! Ningú no fa cabal. Són les dotze ja, insistiré: “Di... gueu... li... a... la... se... nyo... ra... Ba... lles... ter... que... no... sóc... al... seu... des... patx... per... cul... pa... de... l’as... cen... sor...!”.
És clar que arribaré tard a la meua cita, però no puc fer res per evitar-ho. Sols em queda esperar amb paciència que aquesta andròmina es pose en marxa, perquè és clar que ningú no vindrà a deslliurar-me’n. M’asseuré a terra, que estic molt cansat.
Espere no haver de contar a Maria aquesta dissortada experiència; si s’assabentara que l’alta tecnologia dels ascensors s’ha conjuminat en contra meu, cauria en un estat d’ensopiment crònic.
D’ençà que estic aturat, sóc la major part del dia a casa, i això em fa estar cada vegada més malament amb Maria. Quan em passava mig dia fora de casa, les coses eren més fàcils, no calia justificar determinats silencis que ara es fan eterns. Ens estimem, però no sabem demostrar el nostre amor, ni tampoc perdonar-nos les petites faltes, i tot això provoca moltes discussions.
Cal reconéixer que la convivència sols esdevé satisfactòria quan alterna amb la no convivència, tot i que cada parella estableix el seu règim particular d’alternança. Per a nosaltres, la proporció ideal són dotze hores d’estar junts i dotze hores de separació, si s’altera aquesta distribució horària comencen els problemes.
*          *          *
Què passa? Ah, per fi torna a funcionar l’ascensor! Ja sóc a la planta sisena, s’obri la porta. Quina alegria! A les dotze i mitja en punt he recuperat la meua llibertat. Aniré dret a parlar amb la senyoreta Júlia i li ho explicaré tot.
– Senyoreta Júlia?
– Sí, passe avant. És vosté el senyor Bru, l’aspirant que faltava, no?
– En efecte. El retard no ha estat per culpa meua, sinó de l’ascensor que m’ha tingut atrapat durant més de mitja hora.
– No es preocupe, la senyora Helena l’atendrà igual. Ara mateix li anunciaré la seua arribada. Espere’m un moment, per favor.
Ho sabia! En aquesta empresa són molt considerats. No ha estat necessari insistir perquè em rebera la directora de personal. És una secretària molt ben educada, de segur que la senyora Helena és igual. Totes les multinacionals tenen molta cura de les relacions humanes. No fan com les empreses d’ací que sols saben maltractar la gent.
– Bé, senyor Bru, pot entrar al despatx de la senyora Helena.
– Moltes gràcies. Ha estat vosté molt amable.
S’acosta el moment decisiu. És molt important que mantinga la serenitat. En aquestes empreses valoren molt l’autocontrol. Sé que tinc moltes possibilitats!
– Bon dia, senyora Ballester. Disculpe si no he pogut arribar a l’hora acordada. Supose que la seua secretària ja la deu haver informada del que m’ha passat, no?
– Sega, per favor, i no parle si no li pregunte, que sóc jo l’entrevistadora.
Ja he ficat la pota! No pense badar boca ni per respirar, si no em pregunta. Quin caràcter més fort té aquesta dona!
– Bé, senyor Bru, conteste’m una cosa: per què ha pujat vosté en ascensor i no per l’escala?
Quina pregunta més capciosa! Si li dic que no he agafat l’escala perquè em canse, de segur que em rebutja.
– El meu costum és agafar l’ascensor allí on n’hi ha, sobretot si he de pujar més de tres pisos. Tinc entés que és una pràctica prou estesa entre la gent, no?
– Voldrà dir “entre la seua gent”, perquè “la meua” s’estima més pujar a peu tots els dies per mantenir-se en forma. Les comoditats de la vida moderna estan molt bé, però cal no abusar-ne si desitgem mantenir una bona salut. M’explique?
– Ja ho crec! És més, vull que sàpia que estic d’acord amb vosté. Si em contracta, pense pujar sempre a peu!
– Bé, passem a una altra qüestió més delicada: per què no ha colpejat l’ascensor en quedar-se tancat?
– Per respectar la propietat privada. No em fa goig trencar el que és d’altres.
Crec que aquesta resposta l’ha impressionada, els directius de multinacionals solen ser acèrrims defensors del dret de propietat.
– Ho sent, però no ha superat vosté cap de les dues proves que li hem posat aquest matí. Ha pujat en ascensor quan l’alternativa correcta era pujar per l’escala.
– I quina ha estat l’altra prova?
– La de la repesca. M’agrada donar una segona oportunitat als aspirants, però vosté no ha sabut aprofitar-la. Havia previst que es quedara atrapat a l’ascensor, a fi d’amidar el seu grau d’agressivitat. Tanmateix, després de romandre-hi una llarga estona tancat, ha estat incapaç de destrossar-lo; tot just el contrari del que s’esperava de vosté. L’agressivitat del personal és fonamental per a potenciar la nostra mentalitat guanyadora i, per descomptat, l’expansió comercial de l’empresa. Vosté hauria preferit morir-se de fam, que no pegar una sola batzacada a l’ascensor. El seu caràcter és d’una mansuetud incompatible amb la nostra cultura empresarial. Ho sent molt!
– Més ho sent jo, senyora meua!
Ja m’ha fotut aquesta dona; per no fer l’animal m’ha deixat sense feina, i el que és pitjor: no sé com reaccionarà Maria quan s’assabente de tot aquest desgavell.

dilluns, 10 d’abril del 2023

DOS POEMES RECITATS

Ovidi Montllor recitava els versos dels nostres poetes amb una força extraordinària. Un dels poemes que més m'agrada de Salvat-Papasseit és el que porta per títol "Res no és mesquí", i gràcies a l'Ovidi el podem escoltar tan ben recitat que resulta una experiència inoblidable. Vaig tindre la sort d'assistir a un recital del cantant alcoià l'any 1975 a Carcaixent, acompanyat del seu inseparable Toti Soler. En aquell concert, recorde que va interpretar "Els amants", de Vicent Andrés Estellés, i jo, que tenia llavors 16 anys, vaig restar tan impressionat que mai he deixat d'admirar la poesia d'aquest gran poeta. Va ser tot un descobriment, pel qual sempre estaré agraït a l'Ovidi.
Federico García Lorca és un dels poetes més universals. L'any 1986 es va editar un disc, en el qual diversos cantants de primera línia musicaven un poema seu i l'interpretaven. Recorde que em va colpir la versió que feia de "Grito hacia Roma" el cantant italià Angelo Branduardi. Tot seguit us oferisc aquesta versió cantada del poema, junt a una altra merament recitada per Alfredo Alcón.

dissabte, 25 de març del 2023

ELS CORTELL VISITEN RÀFOL DE SALEM I ALTRES HISTÒRIES

El magatzem de Ribera

Durant la segona meitat del segle XIX, atrets per l’esplendor de l’economia taronjaire a la Ribera, algunes famílies de la Vall d’Albaida, sobretot dels pobles situats a la part més oriental, com Quatretonda, Pinet, Benicolet, Salem, Ràfol de Salem, la Pobla del Duc, etc., emigraren a Carcaixent.

Una de les famílies que van donar un impuls més gran al modernisme a Carcaixent van ser els Ribera, que procedien de Quatretonda i van tindre l’habilitat de passar de l’ebenisteria a la comercialització de la taronja, tot generant unes rendes que permeteren a la seua següent generació estudiar a la universitat, on es va formar l’arabista Julià Ribera Tarragó, un dels intel·lectuals valencians més importants del període de transició entre els segles XIX i XX, i promoure monuments arquitectònics com el magatzem de Ribera, que encara es pot admirar enfront de l’estació.

He conegut molts veïns de Carcaixent descendents d’eixos pobles situats entre el Buixcarró i el Benicadell, dues muntanyes màgiques de la geografia valenciana. Una vegada, a Pinet, una persona major, ens va contar al meu amic Vicent Sanxis i a mi, que de jove ell anava a Carcaixent a collir taronges seguint una senda que comunicava el seu poble amb la Ribera. I és que la comunicació entre els pobles ha sigut una constant en la història de la humanitat, que ens ha permés avançar més que si ens haguérem criat aïllats uns dels altres en comunitats tancades.

La taronja, a Carcaixent, ha tingut una importància fonamental en la seua població. Moltes persones, fins a la dècada dels seixanta del segle passat, s’establiren a Carcaixent per raons comercials o de treball. Ara això ha canviat molt. Perquè se’n feu una idea de la magnitud del canvi, teniu en compte que, a Carcaixent, abans de la Guerra Civil, hi havia un centenar de negocis relacionats amb la comercialització de la taronja, i que ara es tracta d’un sector pràcticament desaparegut.

També va perdre Carcaixent, a finals dels seixanta, la “vieta” que comunicava Dènia amb el nostre poble. Va ser un projecte que es va idear i executar a mitjans del segle XIX, a fi de donar una eixida cap a Madrid i cap al port de València, a la pansa de la Marina, que en aquella època també va viure un temps de gran puixança, ja que els anglesos es van entusiasmar amb ella.

El "trenet"
El “trenet” de la Marina va ser una important via de comunicació entre pobles, i encara a Carcaixent molts veïns la trobem a faltar. En el meu cas, per raons biogràfiques, ja que la meua família materna procedeix de Murla, un poble de la Vall de Pop, al peu del Cavall Verd, i quan els meus pares no tenien cotxe, era habitual que agafàrem el “trenet” per a cobrir el trajecte fins a Dènia, i allí agafar l’autobús del “Zurdo” que ens deixava al nostre destí.

Però tornant al pobles de la Vall d’Albaida, volia parlar-vos de Ràfol de Salem, que és el poble d’on procedeixen els meus avantpassats de cognom Cortell. Mon pare em deia que tots els Cortell de Carcaixent érem família. I a la meua àvia, algunes vegades li vaig sentir comentar que la nostra família Cortell procedia de Salem. Després, en un llibre parroquial, vaig poder comprovar que realment el nostre lloc d’origen era Ràfol de Salem, i que va ser durant l’últim terç del segle XIX, quan va vindre a Carcaixent el primer Cortell.

Joan Cortell i Maria Giner, els meus pares

Tant Salem com Ràfol de Salem són dos pobles molt bonics, que fa gust visitar, tot i que siga per recórrer els seus carrers estrets tan moruns i disfrutar de les vistes al Benicadell. En efecte, allí es pot comprovar que encara queden uns quants Cortell, que és un cognom valencià poc freqüent, però que encara es conserva en alguns pobles de les comarques centrals. Així, a la Vall de Gallinera, però també a Guadalest, on adopta la variant Escortell, que delata el seu origen mallorquí. I és que a eixes comarques, el despoblament subsegüent a l’expulsió dels moriscos va ser molt notable, i per a repoblar-les, al llarg del segle XVII, s’hi instal·laren algunes famílies de les Illes. Entre elles hi havia algun Escortell, que potser procedia de Puigpunyent, un poble de la Serra de Tramuntana. Este cognom salat, després es va transformar en Cortell, en alguns llocs, igual que va passar amb cognoms com Escandell que es va diversificar en altres variants, com Candel. Jo, en això, he tingut sort, perquè conserve eixa “ll” que tant m’agrada per la seua sonoritat, i no m’he quedat en “Cortel”, que era el cognom que sentia dir quan passaven llista al quarter de Leganés on vaig fer la “mili” l’any 1982.

Els tres Cortell visitant Ràfol de Salem

Com que volia que els meus fills conegueren el poble d’on procedeix el seu cognom, vam fer una visita l’any passat a Ràfol de Salem, però també a Salem i a Castelló de Rugat. A la meua família, tenim la sort que ens agrada visitar els nostres pobles, i vam passar un matí meravellós tractant d’endevinar quina seria la casa del nostre rebesavi. No vam arribar a esbrinar-ho, però hi tornarem a seguir intentant-ho.

dimarts, 7 de març del 2023

VISITA A FANZARA (L'ALT MILLARS)

La comarca de l'Alt Millars és molt més que la conca d'un riu. És un territori de poderosa personalitat. Des del límit del pla litoral s'alça fins a l'alta muntanya mediterrània en una rica successió de paisatges. La vegetació mostra la diversitat de condicions climàtiques i ecològiques, xicotets boscos de ribera i abundants pinedes de pi blanc, pi roig i surera. L'entorn és incomparable, ja que es tracta d'un territori muntanyós amb gran riquesa paisatgística als voltants del Parc Natural de la Serra d'Espadà.

La comarca està formada per vint-i-dos termes municipals, que en conjunt tenen una població que no arriba als 5.000 habitants. Es dona la circumstància que esta comarca, amb una densitat de 6,3 hab/km2, una de les més baixes del País Valencià, llinda per l’est amb la Plana Baixa, amb 319 hab/km2, que compta amb una de les densitats més altes.

Durant el segle XX la població comarcal ha disminuït sense interrupció, però fou després del 1960 que el despoblament s’accelerà de manera extraordinària, ja que en un període de 36 anys la població ha quedat reduïda a un terç. Tots els municipis han perdut població, i alguns, com Cirat han arribat a perdre les quatre cinquenes parts dels habitants. El 1960 quatre municipis tenien més de 1.000 h, i el 1996 cap no arribava als 500.

Les comarques de l’interior de la província de Castelló estan, en general, molt despoblades: entre l’Alt Palància, l’Alt Millars, l’Alcalatén, l’Alt Maestrat i els Ports, a penes totalitzen 50.000 habitants.

El primer poble que vam visitar va ser Fanzara i el seu Museu Inacabat d’Art Urbà (MIAU), que és un projecte en constant evolució i creixement, que s’ha convertit en una experiència col·lectiva de convivència, col·laboració i intercanvi recíproc d’aprenentatge entre artistes, veïns, voluntaris i organitzadors, tot mitjançant l’art urbà.

El fet de traslladar l’art urbà més innovador a les parets del món rural, el fer patent que l’art no només ha d’estar als museus i que pot formar part de la vida diària de les persones, junt a eixe esperit de solidaritat i convivència entre artistes, és el que ha originat que este singular museu tinga un ample reconeixement en l’àmbit especialitzat de l’art urbà.

Caminar pels carres de Fanzara suposa caminar pel MIAU: un museu sense portes ni sales on poder gaudir del que la fusió entre l’art contemporani i la tradició ha sigut capaç de crear en este lloc.