ELECCIONS EUROPEES

Sembla que ni PP ni PSOE tenen massa interés en aquestes eleccions europees, perquè la campanya electoral ha passat sense pena ni glòria, la qual cosa és deguda no tan sols a la mediocritat dels candidats (ha estat memorable la clavada de pota del Sr. Cañete), sinó també a les instruccions d'ambdós partits, que no estan interessats a mobilitzar el vot dels ciutadans, perquè s'oloren que molt possiblement no serà per a ells, sinó per als altres partits, fins ara, minoritaris.

Resulta evident que una de les conseqüències de la crisi, i de com l'han gestionada els dos partits majoritaris, és que molta gent els ha donat l'esquena. Front a aquesta realitat incontestable, la reacció de PP i PSOE no ha estat la de tractar de motivar la gent amb uns programes atractius. No, ans al contrari, s'han dedicat a dormir-nos en els seus mítings i debats absolutament grisos.

L'explicació de l'anterior incoherència crec que és clara: no tenen noves propostes que fer, perquè han perdut credibilitat. El PSOE, que ha governat durant set anys, no és creïble ara, quan diu que vol acabar amb els paradisos fiscals, perquè no ha fet res per acabar amb ells durant els anys que ha governat. I el PP, que ha fet una reforma laboral atemptatòria contra els drets dels treballadors (salaris de misèria) i no ha millorat les xifres d'atur, tampoc no pot presentar-se com el partit que ha portat aquest país per la via de la recuperació econòmica.

Quant a la qualitat democràtica, és evident que no han fet res de substancial per acabar amb la seua partitocràcia, que és un mal molt arrelat a la societat espanyola i que suposa una minva molt important quant al protagonisme polític que haurien de tenir els ciutadans. Lluny de comptar amb el poble per adoptar polítiques que solucionen els problemes reals de la gent, els han donat l'esquena (desatenció als afectats per la hipoteca, política fiscal injusta, mal funcionament de la justícia, falta de transparència real, etc.), i segueixen donant una imatge nefasta, de gent preocupada de mantenir els seus privilegis (tributació tramposa dels eurodiputats, aforaments abusius, etc.). Per altra banda, quant a la corrupció, en els assumptes que han protagonitzat PP i PSOE, han mantingut una actitud clarament passiva, d'esperar a veure què diu el jutge i criticar-lo, en compte d'anar al capdavant en la investigació del que ha passat.

En fi, que la crisi no ha servit perquè s'haja produït un canvi sincer en la manera de conduir la política aquests dos partits, i la ciutadania se sent descoratjada davant d'aquesta resistència al canvi real. Per això, jo crec que la votació del proper diumenge vindrà marcada per una forta abstenció i per un clar ascens dels partits minoritaris, que es presenten amb propostes de millora democràtica i institucional, on alguns ciutadans veiem que hi ha saba nova, que ens resulta esperançadora.

LA CALMA

No sé quina quantitat de mort caldrà

perquè et declaren mort, però és cert

que la mort, de vegades, pren el viu

amb tanta calma que no el mata.

Desconec si la mort serà boja o formal,

però –a partir d’una certa mesura–

la mort pesa tant, que la vida esdevé

lluita impossible contra la gravetat.

Ignore quanta mort serà menester

per a sentir-se mort, però la vida

no mereix tal nom, quan morir-se

és més fàcil que no aprendre a viure.

ELS MILLORS I ELS PITJORS (JAVIER MARÍAS)

El proppassat dia 20 d’abril de 2014, vaig llegir a la revista El País Semanal, un article de Javier Marías que em va semblar plenament encertat. En efecte, sota el títol Los mejores y los peores, i el subtítol Los peores se hacen fuertes cuando los mejores carecen de convencimiento, l'esmentat escriptor començava dient el següent:

Leí hace poco dos viejos versos de Yeats que me parecieron verdaderos, en la medida relativa en que cualquier afirmación lo puede ser: “Los mejores carecen de toda convicción, mientras que los peores están llenos de apasionada intensidad”. Si me parecieron tan “verdaderos” es porque, hasta cierto punto, y con excepciones, definen la historia de la humanidad, y desde luego la de nuestro país.

La part més substancial d’aquest article es concentra al llarg paràgraf final:

¿Por qué los mejores carecen a menudo de convicción, si los asiste la razón, tienen un desarrollado sentido de la justicia y son tolerantes con lo tolerable, procuran entender al contrario y atienden a los argumentos de sus adversarios? Precisamente por todo eso, he ahí la contradicción. Los mejores siempre dudan algo, siempre se paran a pensar, no se sienten en posesión de la verdad, no son simplistas ni radicales, no tienen una sola meta entre ceja y ceja, les repugna el oxímoron “guerra santa”, por no mencionar “sagrada misión” y otras sandeces por el estilo. Desde mi punto de vista uno nunca debería prestar atención a los llenos de apasionada vehemencia. Es más, ésta es para mí motivo de desconfianza y sospecha, y, abundando en los versos de Yeats, suele enmascarar a los peores, a los más dañinos y autoritarios, a los que hacen abstracción de las personas y se muestran siempre dispuestos a sacrificarlas en nombre de la Causa, o del Progreso, o del Proyecto, o de la Nación, tanto da. Son los que olvidan que todos tenemos solamente una vida, y que ninguna puede arruinarse por un abstracto Bien Futuro. A estas alturas deberíamos saber todos que el futuro es una entelequia, que no se puede configurar ni tan siquiera imaginar. Sólo importan los que están aquí, y también algo los que estuvieron, sólo sea porque sus huellas sí se pueden reconocer. A menudo las de los mejores están escondidas, como dice esta otra cita de la novelista del XIX George Eliot: “Que el bien aumente en el mundo depende en parte de actos no históricos; y que ni a vosotros ni a mí nos haya ido tan mal en el mundo como podría habernos ido, se debe, en buena medida, a todas las personas que vivieron con lealtad una vida anónima y descansan en tumbas que nadie visita”. Es cierto, muchos de los mejores pasan calladamente o hablando en susurros, jamás gritan ni vociferan, porque no están llenos de apasionada intensidad. Pero ay de nosotros si no existieran, si no hubieran existido siempre; si sus tumbas que nadie visita no alfombraran la tierra discreta, la única que de verdad nos sostiene.

Si em perdoneu l’autocita, en una entrada meua que tracta sobre la veritat i l’interès, des d’un altre punt de vista, arribe a la mateixa conclusió:  

La veritat no és tant un “estat possessori” com un “estat d’ànim”, és a dir, s’identifica millor amb el desig mai no consumat de conéixer-la, que ens porta a una insatisfacció creativa, que no amb la situació fàctica de gaudir-la com a pròpia. Aquesta circumstància, obliga a tots els seus perseguidors a professar un rigor no sols intel·lectual sinó també vital, perquè la veritat és una “vocació”, o –si us sembla massa emfàtica aquesta expressió– digueu-li “aspiració”, que ens empeny a actuar d’acord amb unes normes de conducta no subjectes a canvis, en funció d’interessos més o menys inconfessables. Al capdavall, com deia Machado: “La verdad es la verdad, la diga Agamenón o su porquero”.

VISITA A CÒRDOVA

He visitat Còrdova i els seus barris populars, on destaca el pati com a centre de vida i convivència de la casa. Aquesta manera de considerar el pati és un concepte constructiu d'origen musulmà, que ha estat potenciat posteriorment a causa de dos factors elementals: el primer és que el pati permeteix combatre millor la calor que hi fa (sense anar més lluny el dia 29 d'abril el termòmetre marcava els 37ºC); i el segon la falta d'espai: moltes cases albergaven més d'una família, i el pati era el lloc on es desenvolupaven les feines domèstiques i també els diversos oficis. La gent tenia el bon gust d'ornar el seu pati de flors i plantes molt diverses, com una manera d'alegrar-se la vida.

Tot seguit us mostraré algunes fotos de patis meravellosos:

VISITA ALS PORTS: "LA DANSA DE LA MORT"

La xemeneia torta de Morella

Sempre resulta grat visitar Morella i els pobles del seu voltant (per exemple, els valencians Forcall i Todolella i els aragonesos Mirambel i Tronchón).

Mirambel

A banda de passejar pels carrers d'estos pobles meravellosos, resulta obligat dedicar un temps del nostre viatge a la Sala del De Profundis del convent de Sant Francesc de Morella, on es conserva una de les mostres més antigues de l'art macabre espanyol: "La Dansa de la Mort", que són unes pintures del segle XV on s'uneixen els eclesiàstics, els senyors feudals i el poble entorn d'una mort que iguala totes les classes socials.

"La Dansa de la Mort"

Com diu Francesc Massip, hi “dansen una vintena de personatges dividits en dos grans grups: eclesiàstics a la dreta i seglars a l'esquerra, disposats uns i altres en l'habitual ordre jeràrquic descendent: al centre hi ha el Papa, caracteritzat per la tiara o triple corona, a la seva dreta (esquerra de l'espectador), un rei i una reina coronats, un comte amb capell emplomallat i la seva esposa, continuats per una altra parella aparentment d'alcúrnia (duc i duquessa?: un home amb barret allargassat cap endavant i una dona en cabells, ambdós amb vestit talar). A l'esquerra del pontífex (dreta de l'espectador), hi ha un cardenal amb el seu capell envelat d'on pengen els cordons característics de prelat, un bisbe amb mitra, i diversos frares tonsurats: un frare blanc (dominicà), un frare negre (benedictí) i altres dos possiblement franciscans. Tanquen la rotllana en primer pla, front el Papa, un frare d'hàbit negre (el prior?), a l'esquerra del qual una dona i un nen vestit de menestral, a la dreta un mestrescola (un home cofat i amb robes talars), un burgès i una monja. Tots apareixen agafats per les puntes de les mans com si ballessin una sardana o un ball rodó. Al centre del rotllo hi ha un cadàver nu estès dins un sarcòfag.”

Josep Alanyà ha destacat que “el fresc de la sala del De Profundis respon a la mentalitat general de la baixa edat mitjana de preocupació metafísica per la mort, de la necessitat de fer-li front amb la fe cristiana i el màxim de dignitat humana possible tot preparant-se a morir fent d’aquesta actitud la millor dedicació de la vida. En aquest marc filosòfic, religiós i existencial obtenen ple sentit els textos literaris i profans i les representacions iconogràfiques i coreogràfiques relacionats amb la Mort, el podriment del cos (literatura i art macabres), les vanitats de la vida i la preparació a ben morir”.

Una de les inscripcions que hi es poden llegir fa així: “No és pas savi mes és foll qui memòria de la mort si vit se toll”.

L'ÒPERA "SIMON BOCCANEGRA", DE VERDI

Plácido Domingo interpreta "Simon Boccanegra"

Diumenge passat, dia 6 d'abril, vaig assistir a la representació de l'òpera verdiana "Simon Boccanegra", al Palau de les Arts de València, que comptava amb la participació estelar de Plácido Domingo, amb un paper de baríton i no de tenor, que s'adapta millor a les característiques actuals de la seua veu. I he de dir que vaig gaudir de debò, perquè és una de les meues òperes preferides de Verdi. Tot i que el públic, en general, sol estimar més altres òperes d'aquest compositor, per a mi, "Simon Boccanegra" té una qualitat superior, perquè Verdi assaja ací la creació d'un drama musical, a la manera wagneriana, on destaca la creació d'un fons sinfònic que flueix d'una manera contínua, sense seguir el esquema tradicional de dividir l'òpera en números separats, dotats d'una certa autonomia. Hi desplega Verdi, doncs, tota la seua saviesa com a compositor, que culmina amb les seues dos últimes obres magistrals: "Otello" i "Falstaff", que tant m'agraden.

Fa molts anys vaig adquirir una versió d'aquesta òpera, que sempre m'ha semblat extraordinària: la de l'Scala de Milà de 1977, dirigida per Abbado, que compta amb un elenc fora de sèrie (Freni, Cappuccilli, Carreras, Ghiaurov, van Dam, Foiani). El que més em va impressionar va ser la seua atmosfera tan fosca, que Abbado perfila d'una manera molt notable. Aquesta és la referència que tinc en compte per valorar la representació del Palau de l'altre dia, i he de dir que l'acompanyament orquestal va saber captar perfectamente el clima emocional d'aquesta òpera singular. Hi ha un moment que em sembla particularment expressiu: Simon, quan sense saber-ho beu l'aigua enverinada, nota una amargor estranya, i es queixa de què al governant, fins i tot, l'aigua li sap acerba. I això ho diu després d'haver-se enfrontat amb tots per evitar la guerra contra Venècia.

Verdi s'estimava també molt aquesta obra seua, per això la va reelaborar un quart de segle després de la seua estrena, i així li va donar el to de maduresa que traspua l'òpera.

RETRATS D'HOME

Tot seguit us presentaré deu retrats d'home, de diferents pintors i èpoques, que em semblen fascinadors:

UN RETRAT DE TICIÀ DEL RENAIXEMENT VENECIÀ

UN RETRAT DE L'ESCOLA FLAMENCA RENAIXENTISTA

Joos van Cleve

DOS RETRATS DE L'ESCOLA FLAMENCA BARROCA

Lievens

Sweerts

UN RETRAT DEL ROMÀNTIC FRANCÉS GÉRICAULT

UN RETRAT DEL PINTOR IMPRESSIONISTA NORDAMERICÀ WHISTLER

UN RETRAT (AUTORETRAT) POSTIMPRESSIONISTA DE VAN GOGH

 UN RETRAT DE L'ETAPA BLAVA DE PICASSO

UN RETRAT DE FELIP II FET PER L'INFORMALISTA SAURA

UN RETRAT DEL PINTOR POSTMODERN BASQUIAT

ELS PERSEGUIDORS

Potser et semblarà injust que denigre

la promesa que em fas d’un nou futur,

mes ¿què esperes de mi si estic segur

que un jorn serem l’escalf del mateix tigre?

No titlles el meu cos petit de pigre,

car sé anar enllà del càlid tendur,

i anhele el risc d’aquell paratge obscur

on –per inventar altres vols– emigre.

Si bé ho mires, tot cor vol encalçar

un vell somni que encara està per fer,

i així nodrir un desig infrangible.

Però sols perseguim un impossible,

perquè la nostra llum no podrà ser

més que un estel perdut a l’alta mar.

SOBRE LA VERITAT Nº 4

Ací sóc, tot de somnis carregat,

prest a preservar el punyent esper

de llibertat que nodreix el meu ser,

sempre obert a qui busca veritat.

Encara que tot vinga barrejat,

jamai no renunciaré a saber

el nom d’aquell maldestre titiller

que sent paor de nostra voluntat.

Ací sóc i tu també ets al teu lloc,

cadascun de nosaltres sap què fer,

i tots junts serem l’arrel d’un gran soc.

L’amor esdevindrà el suprem afer,

i creixerà furiós com el foc

contra la fera cega de poder.

CONFUSIÓ

Per anunciar la primavera, el sol s’aixeca mandrós;

i no sé si em sorprén que aquest dia s’assemble tant

a qualsevol altre, mes ho crec així mentre albire

com una llum pàl·lida convida les coses

a desdiure’s d’allò que havien promés.

Potser serà el temps que tot ho emboira, o el neguit

innominat que m’habita, els que m’han fet callar

quan calia saludar amb entusiasme la nova estació.

No ha estat així i ho lamente, car la primavera

m’importa i no hauria de ser veritat aquesta traïció,

però la vida no pararà fins que tot ho confonga

i acabem cercant a l’hivern el temps de les flors.

SOBRE LA CORTESIA

Ha dit el Papa Francesc I que per entrar en la vida d'un altre cal fer-ho amb cortesia. Quina veritat més gran, i bé farien tots els qui es dediquen a fer proselitisme de respectar aquest suggeriment.

Espanya és un país on tradicionalment no s'han respectat les idees dels altres: s'han expulsat els jueus (1492) i els moriscos (1609), i tenim una llarga tradició de guerres per diferències religioses o ideològiques.

El dia 12 de febrer es van complir 75 anys del bombardeig de Xàtiva, que va tenir 400 víctimes directes, entre morts i ferits. Jo vaig conéixer la dona d'un soldat mort en aquest bombardeig. Mai no va poder visitar la tomba del seu espòs, ni gaudir d'una pensió de vídua. Li van amargar la vida, de ben jove, i es van encarregar de no fer-li-la gens agradable durant la resta.

Es fan, doncs, tota mena de barbaritats quan un vol entrar en la vida dels altres sense cortesia, i el Papa Francesc I ha de ser conscient que la institució que ell representa ha sigut la primera que ha volgut augmentar i conservar el seu poder mitjançant la imposició. Bé està, doncs, que recorde als seus l'obligació de ser cortesos, com també ho estaria que els demanara abstenir-se de pressionar els governs afins perquè aproven lleis que imposen les seues creences als demés.

"AFLICCIÓ", DE PAUL SCHRAEDER

"Aflicció", de Paul Schraeder, meravellosament interpretada per Nick Nolte i James Coburn, és una pel·lícula d'ambientació rural i paisatge nevat, que conta el drama d'un policía (Nick Nolte) maltractat en la infància per son pare (James Coburn), que alberga dintre seu una càrrega de violència sempre a punt x'esclatar, la qual cosa crea una tensió creixent al llarg de la pel·lícula.

El personatge representat per Nick Nolte és un ésser desvalgut emocionalment, incapaç de servar un capteniment que es corresponga amb la vertadera naturalesa dels seus sentiments: estima la seua filla, però quan està amb ella no sap guanyar-se-la; manté relacions amb una xica que tracta de comprende'l, però ell és incapaç de tractar-la amb una certa normalitat; com a policia intenta complir amb la seua funció, però la seua falta d'autoestima l'aboca al fracàs.

És interessant el distint perfil psicològic del protagonista i el seu germà (W. Dafoe): el primer és una persona amb principis, però baralladís i socialment inepte, que de menut era el que sempre donava la cara per defendre la mare i el germà de la brutalitat de son pare. En canvi, el germà és un professor ben situat, que defuig els problemes i es comporta amb covardia, sense mullar-se per res; també aquesta manera de ser té una correspondència amb la infància, ja que ell era el que es quedava darrere mentre el germà es portava els colps del pare.

A parer meu, al final de la pel·lícula, el germà (Dafoe), que és el qui fa de narrador, fa una revelació que no necessàriament cal interpretar que es corresponga amb la realitat del que va fer el policía (Nolte) abans de desaparéixer per sempre, després de matar a son pare, ja que aquell demostra en altres escenes de la pel·lícula que és un personatge que està acostumat a manipular els fets com a mecanisme autojustificatiu.

LA CATEDRAL DE LEÓN

Recorde que fa quasi trenta anys, amb la meua dona i uns amics, vaig fer un viatge inoblidable a Galícia, i pel camí ens paràvem arreu a admirar totes les catedrals que es posaven a tret: Toledo, Àvila, Segòvia, Salamanca, Ourense, Lugo, etc., però de totes elles la que més em va impressionar va ser la de León, també anomenada la "Pulcra Leonina", perquè és esbelta i senzilla, dotada d'una verticalitat accentuada per l'efecte lluminós i polícrom de les seues esplendoroses vidrieres. En entrar a la catedral, em vaig sentir com transportat cap a les altures, en un vol imaginari ple de l'emoció, tal com la que poden sentir les aus quan fan la seua revolada inaugural. A diferència d'altres catedrals, que tenen una major fastuositat o grandària, aquesta catedral destaca per la seua puresa de línies i la falta de pretenciositat.

La característica fonamental del gòtic, front al romànic, és la verticalitat. A banda de l'evolució de l'arquitectura, que en un moment donat assoleix el perfeccionament tècnic necessari per acometre catedrals com la de León, que plantegen reptes constructius nous, al rerefons d'aquesta diferència en la disposició dels volums hi ha una distinta manera de viure l'espiritualitat. Durant el gòtic, el monument religiós s'erigeix com un cant a Déu des de l'esperança, mentre que en el romànic l'austeritat i la prostració es consideren les millors ofrenes.

EL MEU AMIC VICENT DOMÉNECH

Hui vull presentar-vos al meu amic Vicent Doménech, una de les millors persones que conec i coneixeré. Encara que la seua especialitat són les ciències, és un artista de primera i en aquest àmbit destaca com a fotògraf. Els seguidors del meu bloc ja heu admirat algunes de les seues fotografies, que generosament em cedeix perquè les publique acompanyant els meus textos. Tot seguit us en deixe una de meravellosa, perquè es feu una idea del seu art excels. Gràcies, Vicent.

A Vicent i la seua dona Cinta, entranyable amiga, que és la generositat personificada, els vaig dedicar un conte. Fa així:

INFANTESA

A Cinta i Vicent

Era jo una xiqueta d’onze anys, quan vaig aprendre que una mateixa història podia ser trista i bella al mateix temps.

Recorde molt bé el dia en què es traslladaren a viure a la casa deshabitada, que hi havia enfront de la meua, un home i una dona d’uns quaranta anys, que tenien un fill de la meua edat. Segons va comentar ma mare, no era gent gaire recomanable, i em va pregar que defugira tot contacte amb ells, fent especial esment del fill, que per ser de la meua edat era més fàcil –segons ella– que intentara guanyar-se la meua amistat.

Però, pel que respecta al xiquet, prompte em vaig adonar que tals temors eren injustificats, ja que pel seu caràcter esquerp era ben difícil que poguera fer amistat amb ningú.

Quan els xiquets eixíem al carrer, no buscava mai compartir els nostres jocs. A tot estirar, es limitava a mirar-nos sense moure’s de davant de sa casa, i amb la sola companyia d’una gateta rossa, que mai no permetia que s’acostara a nosaltres. Un capvespre en què se li va escapar, engegà a córrer al seu darrere tot enfurit i escridassant, per fer-nos veure que no podíem gosar ni tan sols tocar-la.

Aquesta manera de ser tan sorruda, ens va portar a tots els xiquets del carrer a conjuminar-nos en contra seua, i férem promesa formal de no adreçar-li cap paraula. Amb la nostra simplicitat, pensàvem que la seua solitud era tan lliurement acceptada com de culpable havia de ser la seua antipatia.

Un dia, però, ens va cridar l’atenció que es posara a llegir un llibre a la cantonada del carrer, assegut en terra, just al costat d’on érem nosaltres jugant a l’acuit. En una de les nostres corregudes, un amic meu li va xafar fortuïtament la cama i li causà una petita nafra.

Malgrat que m’arriscava al menyspreu dels amics, em vaig apressar a preguntar-li si es trobava bé, i en veure que sagnava una mica li vaig proposar que m’acompanyara a casa per desinfectar-li la ferida.

Em va resultar força estrany que acceptara el meu oferiment, i he de confessar que m’inspiraven un cert temor els retrets que em faria la mare en adonar-se que em relacionava amb aquell xiquet. Però no va haver ocasió de comprovar-ho, perquè abans d’arribar a casa va aparéixer son pare, que de males maneres el va obligar a seguir-lo, mentre li recordava fora de si la prohibició d’eixir al carrer sense el seu permís.

He de reconéixer que aquesta escena em va colpir. I encara que no en férem esment els amics, sabia que tots ens sentíem igual de trasbalsats. Això no obstant, prompte l’oblidàrem, convençuts com estàvem que aquell xiquet no volia ser amic nostre, i que potser el pare tindria raó en enfadar-se així, perquè havia de ser molt difícil de conviure amb un fill tan orgullós.

No vaig poder parlar-li cap altra vegada, perquè a partir d’aquell dia sols es deixava veure si anava acompanyat dels pares. No hi havia mai alegria als seus ulls, i si el miraves a la cara davallava el cap de continent. Aleshores jo pensava, ignorant de mi, que això era supèrbia. Com si la timidesa no es manifestara d’una manera semblant. I el desemparament.

Al poc de temps, aquella família se’n va anar com havia vingut, sense que ningú no arribara a saber què feien, ni quina seria la seua propera destinació. El dia de la partida, no se m’oblidarà mai la tristesa del fill, que portava la seua gateta als braços, i de tant en tant feia una ullada inquieta a la façana de ma casa, com si hi esperara una aparició salvadora. Tot això jo ho aguaitava per un petit badall que hi havia a la finestra de la meua cambra, ja que em resultava violent acomiadar-lo, per ignorar quina podria ser la seua reacció.

Per fi, quan son pare li va ordenar que pujara al vehicle, es va decidir a entrar en acció, i molt teatralment va alçar la gateta assenyalant amb el dit índex el coll de l’animal, mentre mirava cap a la finestra on jo hi era amagada. Tot seguit la va deixar al terra, amb molta cura, i després de fer-li una tendra carícia muntà al cotxe, que va desaparéixer ràpidament de la meua vista.

La gateta va restar abandonada, arrecerada al portal de la que havia estat la seua llar. Semblava tan indefensa que feia llàstima, i vaig sortir al carrer per fer-me’n càrrec. M’adelerava per escorcollar-li el coll, en busca d’allò desconegut que havia indicat el xiquet. Emocionada, hi vaig descobrir un collar de metall que semblava fet a mà, i servia per a identificar l’animal. Aleshores vaig comprovar que aquell xiquet havia posat a la gateta el meu nom.

L'ENEMIC DEL POBLE

En la cèlebre obra d’Ibsen, l’enemic del poble és el metge que actuant com a cap local de sanitat s’entesta a convéncer les autoritats que tanquen el balneari del qual depén econòmicament el poble, per evitar una epidèmia. És un home que per la seua posició social li hauria anat millor callar-se, però la seua ètica li ho impideix, tot i que és conscient que la seua actitud condemnarà a ell i a la seua família a l’ostracisme més absolut.

Els judicis de corrupció que estan celebrant-se actualment posen de manifest la covardia dels alts càrrecs, que en veure’s acusats de greus delictes intenten indefectiblement traslladar als funcionaris tota la responsabilitat. Però no parlen mai d’aquells funcionaris que els van plantar cara, en defensa de la legalitat, i van ser cessats o marginats pel seu agosaradament. I és que, malgrat el seu desprestigi, ser un bon funcionari és molt difícil, com el metge d’Ibsen, que per ser el millor amic del poble tothom el considerava el seu enemic.