PARELLES

A Eladi Mainar

Dia 11 de març de 2002

Avui he conegut una dona força interessant. Encara que no ens hem dit res, les nostres mirades s’han creuat moltes vegades, des que el meu gat s’ha posat a jugar amb la seua gosseta. Ambdós érem asseguts en sengles bancs del parc, un enfront de l’altre. Estaria bo que, després de buscar parella tants anys, fóra gràcies al meu moix que coneguera la dona somiada. No sé per què, però així que l’he vista he sentit una emoció especial, que de seguida han confirmat els nostres animals simpatitzant mútuament. Potser ella també deu haver pensat que això era un bon senyal, perquè l’he vista inquieta i sense saber on mirar. Demà tornaré al mateix banc, a esperar-la.

Dia 11 de març de 2002

La gosseta que m’han regalat els pares, perquè m’ajude a oblidar el bandarra de Joan, és molt exigent. Si no la traus a passejar tres cops al dia, es posa tan nerviosa que no hi ha qui l’aguante dins de casa. Avui ha conegut un gat preciós, i –ben al contrari del que sol passar– s’han avingut d’allò més bé. Després diran que un gat i un gos sempre van a la brega, com si es poguera generalitzar quan es tracta d’odi o d’amor. Demà tornaré al mateix parc, i així demostraré als incrèduls que és possible l’amor entre contraris, perquè mana la individualitat, les ganes de portar-lo endavant. Si Joan i jo ens ho proposem fermament, sé que podrem superar la nostra crisi actual.

Dia 12 de març de 2002

Quina alegria m’he endut quan l’he vista arribar. Avui l’he trobada encara més bella que ahir. De segur que venia de la perruqueria, i no m’estranyaria que el jersei blau de llana que portava l’acabara d’estrenar. Malgrat els meus trenta-vuit anys, no puc blasonar d’experiències importants amb les dones, que em permeten de capir fàcilment el significat de la seua conducta, però sospite que avui s’ha abillat pensant en mi, amb la intenció de causar-me una bona impressió. I això m’encoratja. El meu primer objectiu serà aconseguir, a poc a poc, asseure’m al seu costat. Ella i jo al mateix banc. Crec que se sent també sola. M’ho diu la seua manera de deixar córrer el temps. Sembla no tenir mai pressa. Quan se n’anava, he notat que volia dir-me alguna cosa, però –després de dubtar una mica– ha marxat sense pronunciar cap paraula. Estic convençut que demà hi tornarà, i qui sap si serà el dia més feliç de ma vida.

Dia 12 de març de 2002

Continua l’amistat de la meua gossa amb el gat. Llàstima que el seu amo faça cara de pocs amics, perquè m’agradaria que em diguera el nom del seu moix. És tan bonic! He intentat preguntar-li’l, però en mirar-me he perdut les ganes d’intimar amb un desconegut, que vés tu a saber qui deu ser. Els pares estan encantats que passege la gosseta. Així no em veuen tancada a l’habitació, sense parlar amb ningú.

Dia 13 de març de 2002

Avui no ha passat res d’extraordinari. Ella ha vingut amb la seua gosseta, però se n’ha anat al poc de temps. Segurament li deu haver decebut la meua timidesa. Demà, sense falta, he de fer alguna cosa notable perquè conega la sinceritat dels meus sentiments vers ella. Em resulta inconcebible haver viscut tant de temps, sense saber ni tan sols que existia.

Dia 13 de març de 2002

Després d’un breu passeig, he acudit a la cita que aquest matí havia concertat amb Joan. El molt bord m’ha telefonat per demanar-me perdó. Malgrat tot el que m’ha fet patir, encara diu que no pot viure sense mi. Li donaré una oportunitat més, i faré un últim esforç per comprendre’l, perquè encara l’estime. Mira que canvien les persones! Fa quatre anys, quan el vaig conéixer, em semblava una persona perfecta. Estava tan enamorada, que era incapaç d’adonar-me dels seus defectes. Ara, en canvi, es comporta amb mi d’una manera egoista. Clar és que jo també he canviat, perquè ja no sóc tan impulsiva i em pense més les coses. Ell diu que sóc massa exigent. I tant que ho sóc! Comences renunciant a les coses petites, i acabes condemnant-te a una vida resignada, com tantes dones que conec. O tot o no res. No em valen les ambigüitats, ni les actituds pusil·lànimes. Per a mi, l’amor és deslliurament total i mutu.

Dia 14 de març de 2002

He fracassat, i no puc donar la culpa a ningú. Quan s’ha assegut al banc, esplèndida, la tenia a l’abast. Però m’ha paralitzat un terror orb, que em prenia del coll i m’escanyava si intentava alçar-me. Per fi, quan he aconseguit posar-me dret, em tremolaven tant les cames i els llavis, que no podia avançar ni gosava obrir la boca. En això estava, quan la seua gosseta s’ha enfurismat amb el meu gat, i tot se n’ha anat en orris. Ella s’ha aixecat per separar els dos animals, i ràpidament ha abandonat el parc amb companyia del seu, per evitar mals majors. I jo l’he deixada anar-se’n, sense saber què fer ni dir res. No m’ho perdonaré mai.

Dia 14 de març de 2002

És clar que un gat i un gos sempre han d’acabar malament. Volia pensar el contrari, però estava equivocada. Avui ho he comprovat per partida doble. La meua gossa ja no vol saber res del gat. M’ha fet pena l’infeliç del seu amo, que s’ha disgustat força en veure la baralla. Així i tot, crec que hauria pogut ajudar-me a separar-los, i no quedar-se quiet com un estaquirot. Després, per a completar la diada, he discutit amb Joan. No pense tornar a veure’l en ma vida, perquè aniríem sempre –ara ho sé– com el gat i el gos, i això resultaria inaguantable. Sé que m’espera en algun lloc la persona que em farà feliç. Però, com trobar-la? Per començar a buscar, miraré que tinga un gos que faça lliga amb la meua gosseta. De gats, ja en tenim prou!

L'ETERN RETORN

–Pare, vull que em compres aquest gatet.

Això va demanar aquell xiquet de cinc anys al seu pare, en passar per davant de l’aparador d’una important llibreria. I ambdós s’hi van aturar una mica a contemplar l’animal. Era un gat elegant, que captivava aquell que el mirava. Tenia un pelatge de color crema amb bandes fosques, i uns ulls verds que refulgien com metall resplendent.

–El que ens faltava a ta mare i a mi, un gatet! Com si tu no ens donares ja prou faena!

Aquesta va ser la contestació tallant del pare.

L’endemà feren el mateix trajecte, i de nou es trobaren amb el gat de l’aparador. El xiquet va insistir:

–Pare, per favor, compra’m el gatet, que m’agrada molt.

L’esforçat progenitor agafà el fill de la mà per obligar-lo a seguir endavant. L’únic comentari seu fou el següent:

–En aquesta tenda no venen gats, sinó llibres. Així que lleva-t’ho del cap.

Però el xiquet, infatigable, no s’estava de demanar el gatet cada cop que el veia.

Abans de gaire, els pares eren al llit tractant un assumpte concernent a la criatura que els amoïnava:

–Avui he parlat amb el metge del xiquet. Diu que no ens preocupem. Que això és normal a la seua edat.

–Com ha de ser normal que es pixe al llit set nits seguides, un xiquet que ja és a punt de complir sis anys?

–El doctor sospita que la causa de la incontinència pot ser un desig insatisfet. Per tant, hem de fixar-nos bé, i si el descobrim podrem solucionar el problema.

–Si és així, crec que sé quina classe de desig té el xiquet. Fa més de deu dies que em demana el gatet que hi ha a la llibreria de la cantonada. Per descomptat, jo faig tot el que puc per llevar-li-ho del cap.

–És curiós. Quan era menuda, també m’agradaven molt els gatets, i els meus pares me’n regalaren un el dia del meu seté aniversari. Encara recorde aquell dia com un dels més feliços de ma vida.

–Ja sé per on vas. El que vols és encolomar-me l’animal. I això no em fa cap gràcia. No m’agraden els gats!

–No sigues exagerat, home, que un gat és un animal ben discret, i fa molta companyia.

Sense necessitat de discutir-ho més, la parella va decidir preguntar al llibrer si s’avenia a vendre’ls el moix.

Aquesta va ser la seua resposta:

–Com que el necessiten per raons terapèutiques, i en bé del seu fill, no tinc cap inconvenient a cedir-los graciosament l’animal, ara mateix, perquè sé que en tindran cura.

Quan el xiquet, en tornar del col·legi, va veure el gatet dins de la seua habitació, va tenir una doble reacció. De primer, es va alegrar tant que no el deixava tranquil, grapejant-lo com si fóra una joguina. Però, després d’unes hores, en veure-li el dentat de prop, va engegar a plorar amargament, mentre deia:

–Jo no vull que aquest gat córrega per la meua habitació.

–Ara dius que no el vols, després d’haver-me pregat tants cops que te’l portara a casa? Fill meu, no hi ha qui t’entenga!

–Sí que el vull, però en un aparador com el de la tenda.

No cal dir com reberen els pares el nou caprici del fill. Però, tenint en compte que acabaven d’arribar a un acord amb el generós llibrer, i que hauria estat desatent fer-se arrere, acceptaren instal·lar el gat dins d’una urna de vidre, que, amb l’ajuda de la imaginació, bé podia assemblar-se a un petit aparador.

Després de feta la faena, i en transcórrer uns quants dies, s’adonaren que el gat a penes menjava res. Parlaren amb el seu antic amo, per esbrinar la raó de la desgana. El llibrer va fer una deducció lluminosa:

–Crec que l’animal pateix d’enyorança. Tinguen en compte que ha viscut molt de temps envoltat dels meus llibres. La millor solució que se m’acut és que se n’emporten uns quants perquè el moix els tinga a la vista. Així aconseguiran que se senta com si fóra en aquesta llibreria.

Tornaren a casa carregats amb els deu volums d’una coneguda enciclopèdia, i feren el que havia prescrit el bibliòfil. Als pocs dies, celebraren l’encert del seu dictamen, ja que el gat va recuperar la gana de menjar. I així van transcórrer unes quantes setmanes de felicitat total, fins que el capriciós fill va resoldre posar fi a aquest paradisíac estat convivencial. Perquè una nit, quan se n’anava a dormir acompanyat del seu pare, entraren a la cambra del gat a donar-li la bona nit, i comprovaren que romania en silenci dins de la seua urna atapeïda de llibres. Embadalit, el xiquet va restar una llarga estona admirant-lo, fins que va repetir allò que tant temia escoltar el resignat progenitor:

–Pare, vull que em compres aquest gatet.

CRIM PERFECTE

La confusió, l’ambigüitat i la incertesa tornaren a angoixar-me desesperadament.

                                    Rafa Gomar

                                                                1

Mai no oblidaré les seues últimes paraules, dites abans d’espenyar-se daltabaix d’un cingle: “Que bona vista s’albira des d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall al fons”.

Des que va esdevenir aquell fet fatal, la policia no fa més que emprenyar-me. No estan disposats a passar per alt així com així que fóra jo l’única persona que acompanyara l’oncle quan es va matar. En un primer moment, em feren moltes preguntes per veure si em contradeia en explicar els fets. Volien saber per què pujàrem al cim d’aquell cingle, què feia jo quan la víctima va estimbar-se, quina va ser la causa de la seua caiguda. Com que ho vaig contestar tot amb serenitat i precisió, i l’informe del forense va confirmar que no apareixien al cadàver masegades que feren pensar en un homicidi, deixaren de preguntar-me i encetaren un altre tipus d’indagacions més subtils, com ara, informar-se sobre el meu passat, aguaitar els meus moviments, preguntar a familiars i amics per les meues relacions amb l’oncle.

La policia no ha descartat encara que el cos es despenyara com a conseqüència d’una empenta meua, perquè poden haver empentes assassines que no deixen cap senyal al cadàver. Per esbrinar la veritat, esperen amb paciència un mancament meu, un moviment en fals que em descobrisca. No tenen pressa de collir la fruita; pensen que amb el temps acabarà madurant.

La policia vol aclarir els fets, saber el que va passar aquell dia, com si fóra fàcil assolir la veritat, quan la veritat i la mentida van agafades de la mà. Sé que totes les aparences del cas van en contra meu, perquè fon jo qui va convéncer l’oncle d’anar a la serra a fer rovellons; qui sabia, pel meu coneixement del terreny, que era perillós pujar en aquell cingle; qui era al seu costat en el moment de l’estimbada, i, sobretot, qui s’ha beneficiat econòmicament de la seua mort en haver heretat el seu important patrimoni.

Malgrat això, totes aquestes aparences no poden demostrar cap culpabilitat ni desfer la meua presumpció d’innocència. La gent pot xafardejar tot el que li abellisca, i la policia remoure cel i terra amb les seues indagacions, però davant els ulls de la llei sóc innocent, tan innocent com qualsevol fill que hereta dels seus pares, com tots aquells que al llarg de la història s’han beneficiat legalment de la mort dels altres.

La policia s’agafa a l’herència com a possible mòbil del crim, però ¿qui podia endevinar la darrera voluntat del meu oncle?: un tipus estrafolari, que era molt capaç de deixar-ho tot per a sufragis i obres pietoses, en benefici de la seua ànima. A més, dintre el cercle familiar era sabut que l’oncle em tenia un afecte especial; fins i tot solia repetir davant la gent que jo era el seu nebot preferit.

Posem per cas, tenint en compte que em beneficiava, que m’haguera alegrat de la mort de l’oncle, i què? Els meus sentiments no importen a la llei, sols els meus actes. La llei ens dóna un marge molt gran per a cometre tota classe de vileses, i sols una petita part en són delicte. Moltes vegades, una acció infame esdevé un crim castigat per la llei sols per una qüestió estètica. Les presons són plenes de gents que no sabien matar quan van executar el seu crim. Els qui maten bé no van a la presó. La gent conviu sense problemes amb els delinqüents que disfressen els seus crims de legalitat. Sols mereixen fortes penes els qui s’embruten les mans de sang. En la vida, és molt important saber comportar-se, tenir bon gust, parlar amb elegància, vestir bé, robar, estafar, malversar amb un cert pudor, dintre una mesura. Per tant, puc alegrar-me de bon grat de la mort de l’oncle, de ser ric, de tot el que va passar aquell dia que anàrem tots dos a fer rovellons a la serra, i no passa res. Qui pot criticar-me per això?

¿Quantes persones renunciarien a la seua prosperitat d’avui per l’estretor d’ahir, tot i que això els donara la possibilitat de ressuscitar els seus morts? Crec, sincerament, que molt poca gent ho faria, veritat? Doncs a mi em passa el mateix, que no desitge de tornar al passat, malgrat tota l’estima que sentia pel meu oncle.

El record d’allò que va passar dalt del cingle esdevé, cada vegada, més borrós; gairebé he oblidat molts detalls que abans em feien sentir segur de la meua innocència. Em domina una sensació d’irrealitat, com si haguera estat un altre el protagonista d’aquella escena, i jo fóra sols l’espectador d’una peça teatral. Intente reconstruir els fets, però el desassossec no m’abandona: hi ha un per què que no sé contestar.

                                                                2

No crec que hom puga dubtar sobre els motius per què vaig proposar l’oncle d’anar a la serra: ambdós ens delíem per un bon plat de rovellons fregits amb alls tendres. La gent que ens coneixia bé, sabia de bon grat que, en matèria culinària, aquella era la nostra debilitat. És clar que la majoria de les voltes era jo sol qui anava a fer-los, i després compartia la senallada amb ell. No obstant això, no era aquella la primera vegada que hi anàvem els dos junts. A més, el dia que va passar la terrible desgràcia, com que feia un sol tardoral francament agradable, donava gust eixir a la serra per desbalbar les cames. El fet que l’oncle no tinguera, d’antuvi, massa ganes d’acompanyar-m’hi, i que jo haguera d’insistir-li per convéncer-lo, no tol ni una mica de credibilitat a la meua versió.

Quant als meus coneixements damunt el terreny, cal dir que no eren massa notables, sols els necessaris per a no perdre’m, i poder localitzar les ombries on es criaven els millors rovellons. L’oncle, és cert, no estava tan avesat com jo a vagarejar per la serra, però tenia prou discerniment per a sotjar els seus perills. Al cap i a la fi, és molt fàcil de capir que un cingle costerut, i cobert de gebre, no és el lloc més segur per a fer-se una fotografia. A més, va ser ell qui en va tenir la idea. Per això, el fet que jo no l’advertira del perill que hi corria no és més que una anècdota.

Una vegada que érem els dos dalt del cingle, l’oncle em va deixar la seua cambra fotogràfica, dient-me tot content:

– Fes-me una fotografia ben bonica, que vull endur-me un record d’aquest matí tan feliç que estic passant amb la teua companyia.

Vaig prendre la seua cambra i em vaig situar a una distància prudencial, a fi d’aconseguir un bon enquadrament.

Aleshores, és quan l’oncle va dir:

– Quina bona vista s’albira des d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall al fons.

En sentir aquesta observació, li vaig demanar que donara un pas endarrere, per tal que l’objectiu encabira tota la seua persona.

I així va ser com es va produir el decés: refiat de mi, l’oncle no va tenir cura de comprovar on xafava, i va donar el pas fatal cap a l’abisme.

Encara avui, malgrat el temps que ha passat, em faig algunes preguntes: ¿Per què li vaig demanar que donara aquell pas endarrere? ¿Ho vaig fer per l’afany purament estètic de fer una bona fotografia?, o, al contrari, ¿buscava quelcom més? Sé que la policia no pot provar res en contra meu, però així i tot sent un regomello quan pense en aquell dia. Necessite estar segur d’allò que em va passar pel cap, mentre l’oncle mirava la cambra amb un somriure fotogràfic: ¿Vaig ser sols l’observador qualificat d’un accident lamentable? ¿Soc l’autor d’un crim perfecte?

"ELS GANYANS", UN NOU LLIBRE DE MANEL ARCOS

El bandolerisme és un tema que ha estat tradicionalment més tractat per la literatura que no pels historiadors, tot i que durant les últimes dècades han aparegut alguns llibres molt interessants sobre la matèria.

Manel Arcos és, sens dubte, el més important estudiós del bandolerisme valencià, pel que fa al segle XIX, i ha dedicat a la matèria nombroses obres, algunes tan conegudes com El robatori de Benimassot: un misteri, una llegenda i uns quants roders de la Marina (2013).

De la lectura de les seues obres, se’n desprén la forta vinculació existent entre el bandolerisme i els cacics locals, que donaven protecció als delinqüents socials (arrelats al terreny per llaços familiars, territorials i polítics) a canvi que aquests els feren la faena bruta.

En aquesta nova entrega, Manel Arcos es centra en l’estudi d’una època singularment convulsa que es va viure a Pego entre els anys 1844 i 1883, on es van produir seixanta morts violentes, moltes de les quals restaren impunes, donada la incapacitat de les institucions per a assegurar el compliment de les lleis.

Com diu Arcos en la part introductòria del seu estudi, «hi hagué un temps en què, a Pego, la vida d’un home no valia ni un gallet. Durant el tercer quart del segle XIX, i més concretament entre 1844 i 1883, les anomenades ‘conductes antisocials’ i, sobretot, els assassinats i els ajustos de comptes, atribuïts en gran mesura als submons de la violència interpersonal i la delinqüència genèrica, van marcar el dia a dia de la majoria de pegolins i pegolines. Va ser una època en què la població va viure atrapada en una espiral incontenible de represàlies i venjances mútues. Van ser uns anys amb massa patiment i dolor, amb massa angoixa i por. Un temps en què l’odi i el rancor, desencadenats pels reiterats antagonismes generacionals i una conflictivitat crònica i extrema, van sacsar els mateixos fonaments de la concòrdia, fins al punt d’alterar la convivència i fer-la insuportable i, fins i tot, irreconciliable».

Els Ganyans de Pego, protagonistes d’aquesta terrible història, eren quatre individus (dos germans i sengles fills) que actuaven al servei del cacic local Pere Pasqual Sala Ciscar. El Ganyà Major va arribar a ser cap de la Policia Local de Pego. I el Ganyà petit era un guàrdia civil expulsat del cos per mala conducta. Els dos germans, en companyia dels fills, actuaven al servei de Sala i atacaven d’una forma acarnissada i cruel alguns dels partidaris del seu oponent, també integrant de l’oligarquia econòmica i política de Pego, Josep Antoni Cendra de Montserrat. Aquest home era de tendència progressista i republicana. Era la mà dreta del general Prim al País Valencià. Fins i tot, fou condemnat per Isabel II a la pena capital. Quatre germans, els Sena Colubi, fidels a Cendra de Montserrat, van ser abatuts als carrers de Pego en diferents episodis, alguns d’ells protagonitzats pels Ganyans.

Diuen que tot bon cronista ha d’informar literàriament, i en el cas de Manel Arcos aquesta informació és el fruit d’un treball d’investigació històrica molt exhaustiu.

Hi ha, per tant, en els treballs sobre bandolerisme de Manel Arcos, i molt singularment en Els Ganyans: la història que no es va contar (Pego, 1844-1883) (Edicions del Sud, 2021), una barreja de literatura, periodisme i història. I és difícil esbrinar quina de les tres disciplines resulta dominant.

De primer, el que més sorprén d’una obra com aquesta és la seua qualitat literària, que es posa de manifest de distintes maneres:

1)      Per una part, l’autor estructura el seu relat de manera que sap perfectament com captar l’interés del lector. I no em referisc tan sols a la divisió en tres capítols dedicats a cadascun dels Ganyans que centren la seua investigació, sinó també als títols que fa servir per a enunciar els apartats de cada capítol: «Ni oblit ni perdó», «A cara o creu», «El preu de la disbauxa», en són només tres entre molts altres que podria afegir ací per a posar de manifest la vocació literària de l’autor i la seua creativitat. A partir d’aquestes frases tan cridaneres, que sorprenen el lector i li desperten l’interés sobre el que tot seguit se li va a contar, Arcos va desgranant a poc a poc el seu relat, com si anara encaixant les peces d’un trencaclosques. A la fi, tot resulta coherent, però com els bons narradors, Arcos deixa la porta oberta a la interpretació que puga fer el lector dels fets que li han contat.

2)      Però si dels aspectes formals passem al contingut, resulta evident també que ens trobem davant d’un lletraferit, és a dir, d’una persona subjugada per la literatura. I això no podrà negar-ho ningú que, amb interés literari, s’acoste a aquest llibre i comence a llegir la introducció, on figura el paràgraf que he transcrit al començament d’aquesta ressenya, o es fixe en l’estil de Manel Arcos, tan precís com ric en metàfores i expressions populars que li donen color al relat. Així, mireu aquest exemple que trobem en la pàgina 118: «Degué ser a l’estiu de 1872, després d’espifiar-la de nou, després de temptar el destí per segona volta, quan el Ganyanet va decidir posar terra per enmig, a fi de buscar l’horitzó tan adient i captivador que es divisava per ponent. Atrapat pel seu passat, perdut en una mena de laberint sense aparent eixida, més sol que mai i amb una situació veritablement adversa per al seu futur més immediat, aquella era la millor opció que podia triar. I així ho va fer, sense titubejos i sense apartar la vista de tot el que deixava arrere. Degué ser, a partir d’aleshores, quan el Ganyanet també va començar a ser conegut a Pego amb el sobrenom del Fugitiu». No direu que aquest paràgraf no és capaç de crear expectatives engrescadores en qualsevol lector.

En segon lloc, el llibre té un valor periodístic i està escrit a manera de crònica d’uns fets que han tingut lloc en el passat, però que no han perdut interés en l’actualitat. En aquest aspecte, el que resulta més digne de lloança és l’objectivitat amb què tracta l’autor el tema. Front a la visió romàntica del bandoler, de la qual tant s’ha abusat en la literatura a partir del Romanticisme, s’alcen les cròniques de Manel Arcos que no deixen volar la imaginació cap a la idealització dels protagonistes de les seues obres. Fins i tot, el mateix autor descriu amb sorpresa com en la memòria col·lectiva ha quedat una imatge idealitzada del Ganyanet, malgrat totes les malifetes i crims que van acompanyar les seues anades i vingudes. En efecte, ens diu Arcos, en la pàgina 138, el següent: «Així va ser com el nom del Ganyanet es va esvanir en la boira del temps i la seua empremta es va esborrar a poc a poc, com una petjada en l’arena, a mesura que la memòria col·lectiva se sumia en la més profunda foscor. I així va ser, al capdavall, com el Ganyanet va esdevindre Pasqual de Ganyà i com en l’imaginari popular va brollar la llegenda de roder generós i ‘d’home honrat i prou just’, la qual va circular i va perdurar a la zona com si fora la versió més fundada i versemblant».

Pel que fa al component històric del llibre comentat, no es pot discutir el rigor amb què Manel Arcos ha aplicat els mètodes i tècniques característics de la investigació històrica, recorrent tant a les fonts escrites com a la memòria oral. I ha sigut audaç, perquè el que ell investiga són fets molt poc estudiats pels historiadors. La dificultat encara és major, si tenim en compte l’època històrica de la qual estem parlant: 1844-1883. Com diu en el pròleg Vicent Riera: «Els Ganyans de Pego semblen ser, més aïna, el fruit malèvol i inevitable de la con­currència temporal, en un lloc determinat, de diferents fenòmens socials que ocasionaren un dels còctels més explosius ocorreguts en la història del nostre país, verbigràcia: l’existència de velles rancúnies entre famílies, l’origen de les quals es perd en la nit del temps; la presència d’individus amb un perfil psicològic clarament antisocial; les deficiències d’un Estat fallit, que intenta refer-se en un segle turbulent (el Huit-cents), i amb unes institucions francament insuficients i disfuncionals, que atorgaven als individus antisocials una sensació d’impunitat ben evident; l’omnipresència de famílies caciquils poderoses sense cap poder públic que els fera de contrapés; una administració municipal composta exclusivament per gent de confiança i de lliure designació; una corrupció ubiqua que enverinava i podria el normal funcionament de la política, de la justícia i de les institucions en general».

El panorama que ens descriu el llibre és, per tant, molt dolent, però m’alegra poder acabar aquesta ressenya amb una notícia positiva, i és que malgrat tot, he pogut trobar en la magnífica crònica que ens ha deixat Manel Arcos un heroi que no tindrà poetes ni literats que parlen d’ell, però que mereix una menció destacada en la llarga història de la lluita contra la ignomínia: es tracta del jutge Vicent Gil i Pastor, que per complir amb les obligacions del càrrec es va jugar la seua vida i la de la seua família. Com diu el mateix jutge, una vegada cessant, en una carta remesa el dia 21 de gener de 1857 al diari La Discusión: «Pero no extraño lo que me ha ocurrido, cuando recuerdo lo que ha estado pasando en esta población desde primeros de agosto último; apenas ha pasado semana en que no haya habido escenas lamentables; una noche se ha cortado una estera de una casa, y quemado en la misma puerta; otra incendiado barracas; otra insultado con canciones a algunos vecinos; otra ensuciado las puertas con excrementos; otras roto sus puertas y ventanas; otra disparado tiros con injurias, hasta que finalmente se ha saciado la ira contra un desgraciado juez cesante y su familia. En vano he formado causas criminales, e inútil ha sido el celo del promotor fiscal en los juicios de faltas celebrados la mayor parte a su instancia: los autores de tan escandaloso crimen han quedado en la oscuridad».

SIMON & GARFUNKEL

Són les 12 de la nit. Em trobe sol, davant de la pantalla de l'ordinador. Els meus pensaments, de primer, volen lliures, sense rumb, tot i que a poc a poc es recomponen i se'n van decidits cap al passat. De sobte, m'atrapa un sentiment que fa gust a adolescència, a aquelles nits de primavera en què buscava respostes mentre mirava la lluna. Recorde aquell amic que posava al tocadiscos les cançons de Simon & Garfunkel: els sons del silenci, el pont sobre aigües turbulentes i tantes altres. Eren tan belles aquelles cançons, i tan tristes, que jo albirava en elles un secret profund que sols la vida m'ensenyaria a descobrir.

Tot seguit, us convide a escoltar Simon & Garfunkel:

TERRITORI TEMPLER

Aquest últim cap de setmana he visitat alguns pobles de la Plana Alta, de l'Alt i Baix Maestrat i dels Ports. Un viatge molt enriquidor, perquè hi ha art, paisatge, història i natura a mans plenes. Val a dir que tots els pobles que he recorregut tenen com a tret comú haver estat històricament sota la jurisdicció dels grans maestres dels ordes militars del Temple, o bé, posteriorment, de Sant Joan i Montesa. Tot i que hi ha dues comarques que palesen amb el seu nom aquesta ascendència (Alt i Baix Maestrat), també els Ports i alguns termes municipals de la Plana Alta i de l'Alcalatén depenien del Gran Maestre, i això explica que hi haja una Vistabella del Maestrat i una Atzeneta del Maestrat a l'Alcalatén, i una Sorita del Maestrat als Ports.

També Vilafamés, que ha estat el primer poble en què he fet parada, malgrat la seua pertinença actual a la Plana Alta, va ser territori dels ordes militars: primer es va incorporar al patrimoni dels Hospitalers de Sant Joan en 1264, fins a 1317, data en què la vila i el castell queden annexionats al recentment creat Orde de Montesa.

A més de ser un poble bellíssim, o precisament per això, compta amb un Museu d'Art Contemporani de gran interés, que va ser el fruit de l'empeny que hi va posar el crític d'art Aguilera Cerní, en prendar-se de l'encant d'aquesta població. El quadre de Miró que il·lustra aquesta entrada va ser una donació que va fer el gran pintor al poble.

Si de l'art, passem a la història, resulta molt interessant acostar-se a Ares del Maestrat i a Vilafranca, on Jaume I va començar la seua conquesta.

Amb aquest propòsit, el nostre rei fundador va travessar el riu de les Truites, actualment en terme de Vilafranca, per un pont gòtic que encara s'hi conserva.

Molt a prop del pont, encara hi és, i que dure per molts anys, una església de les anomenades de reconquesta, del segle XIII, situada a la Pobla de Ballestar, que és un llogaret vilafranquí.

Vaig tindre el gust de parlar durant una bona estona amb dos veíns, que es van interessar per les riuades del Xúquer i per les taronges de la Ribera. Els vaig parlar de la gran crisi de la taronja, i ells tampoc tenien motius de joia pel que fa als seus cereals. Em van comentar que ells tancaven els seus camps amb rastell, per a evitar que l'aigua s'enduga la terra.

Innocent de mi, els vaig preguntar si rebien alguna subvenció per a mantindre les parets tan ben conservades com estaven, i es van riure de bona gana de la meua ocurrència. És clar que el llaurador valencià es mereix un monument: allà on vas veus proves clares del seu esforç i saviesa.

Després de travessar el riu, el Conqueridor va anar a Ares del Maestrat, on li han dedicat una estàtua en record a la seua feta. I és que el 8 de gener de 1232 hi va iniciar el rei en Jaume la conquesta del Regne.

Durant la Guerra Civil Espanyola, Ares del Maestrat va ser, al costat de Benassal, Albocàsser i Vilar de Canes, víctima i objecte d'experimentació per l'aviació alemanya nazi, que va bombardejar diversos objectius civils d'aquestes localitats al maig de 1938 per a provar la capacitat dels bombarders Stuka Junkers Dj. 87. El resultat dels bombardejos van ser 38 morts.

Si mireu bé l'emplaçament d'Ares del Maestrat, no és difícil pensar les dificultats que trobaria el nostre rei per a guanyar aquesta plaça, amb el seu castell que s'alça sobre un promontori escarpat.

I si d'Ares del Maestrat passem a Morella, encara ens sembla més impossible que el majordom real, Blasco d'Alagon, poguera véncer la resistència dels musulmans parapetats en el seu castell inexpugnable.

Vaig passar la nit a Morella, que he visitat moltes vegades, però mai no em canse de passejar pels seus carrers una altra vegada.

La vesprada del diumenge la vaig dedicar a les oliveres del Baix Maestrat: els termes de la Jana, Canet lo Roig i Traiguera conserven més de 2.500 oliveres mil·lenàries, principalment de la varietat Farga, de la qual s'extrau un oli meravellós.

Hi ha olivera que té més de 1.200 anys, que es diu molt prompte.

LA PROCESSÓ D'ALGEMESÍ: UNA TRADICIÓ PLENA DE FUTUR

La tradició rebuda dels nostres avantpassats és un llegat de valor incalculable, perquè en ella trobem respostes sense les quals ens sentiríem desnortats en el present. Vivím en un món globalitzat, ple de desigualdats i alhora tecnològicament molt avançat, al qual se li plantegen reptes d'una formidable complexitat, però si bé ho mirem al llarg de la història, la humanitat ha hagut d'acarar situacions d'una dificultat semblant, i conservar la memòria de tot això suposa incorporar al present la consciència plena de qui som. Al capdavall, del que es tracta és de no perdre de vista que el moment actual és el resultat de molts moments anteriors, i que les solucions d'abans degudament actualitzades i qüestionades, si cal, són vàlides per a orientar-nos avui.

La ruptura amb la tradició suposa negar-nos a nosaltres mateixos, perquè tot el que hem aprés ve del passat i la nostra responsabilitat és transmetre-ho millorat a les generacions següents. Vicente Aleixandre, en el seu discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura de 1977, va establir una interessant sinonímia entre tradició i revolució: "La generación del 27 no quiso desdeñar nada de lo mucho que seguía vivo en ese largo pretérito, abierto de pronto ante nuestra mirada como un largo relámpago de ininterrumpida belleza. No fuimos negadores, sino de la mediocridad; nuestra generación tendía a la afirmación y al entusiasmo, no al escepticismo ni a la taciturna reticencia. Nos interesó vivamente todo cuanto tenía valor, sin importarnos donde éste se hallase. Y si fuimos revolucionarios, si lo pudimos ser, fue porque antes habíamos amado y absorbido incluso aquellos valores contra los que ahora íbamos a reaccionar. Nos apoyábamos fuertemente en ellos para poder así tomar impulso y lanzarnos hacia adelante en brinco temeroso al asalto de nuestro destino. No os asombre, pues, que un poeta que empezó siendo superrealista haga hoy la apología de la tradición. Tradición y revolución. He ahí dos palabras idénticas."

Pensaments com aquests se m'acudeixen sempre que, un 8 de setembre per la vesprada, contemple la processó anomenada la Volta Gran d'Algemesí. Hi admire els muixaranguers, els tornejants, els cirialots, etc., tal com els podien admirar fa cent anys els meus avis paterns (tot i que eren nascuts a Carcaxient, van residir a Algemesí per raons de treball, al carrer Cisners, i hi va nàixer el meu pare).

Però em resulta inevitable pensar que tota eixa tradició tan rica s'ha actualitzat al llarg del temps, que el que en el seu origen era una festa religiosa s'ha transformat en una celebració col·lectiva de la convivènica, una projecció cap al futur d'un poble orgullós de la seua història, que ha estat capaç de conservar-la, recrear-la i transmetre-la als seus fills com una mostra de la seua voluntat de treballar junts.

LU

El seu nom és Lu, i quan va irrompre en ma casa

era una cadella desficiosa que em cabia en la mà.

Tres anys ha complit, i és amable i tan fidel

que em segueix a totes parts, expectant i silenciosa,

o potser soc jo qui l'acompanya, embadalit,

quan s’arrima a les meues cames en cerca de carícies.

Si li done a menjar, em llepa les mans, agraïda;

llavors jo la bese en el front amb cura

per a fer-li comprendre que no vull ser el seu amo,

ni pretenc mostres de submissió sinó d'afecte,

i que em fa feliç la innocència dels seus salts alegres.

Amb Lu, mai em sent sol ni pesarós,

siguen els que siguen els dies i les seues canviants circumstàncies.

Sempre vol tindre’m al seu costat, i per això m'enyora

i perdona amb resignació les meues traïcions quotidianes,

cada vegada que em separe d'ella i vaig als meus assumptes,

confiada que tard o d’hora tornaré al seu costat.

I diuen que no hi ha un paradís per als gossos,

però jo sé que no pot ser veritat aquesta condemna

perquè si s’acomoda en la meua falda,

Lu es manté quieta, com adormida,

i sap de mi el que més importa: que mai li faria mal.

Això em fa pensar que és seu un tros de la meua ànima,

i crec possible una estació terminal on es retroben,

dos per dos, sense distinció d’espècies,

aquells que han passat una part important de les seues vides

esperant-se impacients l'un a l'altre.