AMOR, POEMA INSPIRAT EN UN QUADRE

"La visita", de W. de Kooning

El meu secret més valuós és estimar-te d'amagat,

callar tot allò que et voldria dir, romandre

impassible enmig del silenci, amb la mirada perduda,
com si no m'importara el poder del teu cos.

He intentat servar la dignitat en la desfeta,

i després que m'has tancat la porta del desig,

encara crec que un dia canviaràs,
si encerte a compondre una història insospitada.

No cregues, doncs, que ja he dit l'última paraula;

encara em resten les ganes justes d'imaginar

un final distint a aquell que tan bé coneixes.

La passió que ara mateix menysprees,

aviat deposara pacientment en el teu si

el deix d'una tristesa que no pot ser compartida

amb ningú que no sigues tu, car té el teu color,

la teua propensió a sostenir la cama amb la mà;

a plantar cara allí on s'apaga el temps,
enllà de la consumació de les grans fetes, més enllà
de l'enlluernament oblidat, del desengany darrer;
ben a prop del moment en què l'amor esdevé
una súplica, sense lament; un consol, sense esperança.

"CANÇÓ TRISTA", POEMA

 

     Cançó trista

A Juan Picot Piera

i Enrique Picot Serra

 

Alça les mans i la falç!

No segues més; tinc l’ànima trista.

Carles Salvador

Els llauradors són fills

d’una antiga saviesa,

i la seua nissaga és hereva

dels qui treballaren la terra

quan el món era un erm

i la paraula sagrada.

 

L’aigua busca els vells camins,

però el temps passat mai torna.

–Qui bé fa, bé troba, saps?–,

i si ponent la mou, llevant la plou.

Així ressonava un parlar

que la ciutat ja no escoltava.

 

Ara se’n van i no tornen,

i ens deixen sols sense unes mans

que facen de l’empelt un art;

de la poda, la llenya de l’hivern;

de la tomaca, conserva previsora,

i de la sega, el cant trist de l’ànima.

"CAIXA DE CARTÓ", POEMA

 

CAIXA DE CARTÓ

Apartant andròmines, regirant papers

i quaderns escrits de la meua mà,

has aparegut closa en la foscor

d’un vell armari, delatant dècades

d’oblit entre prestatges gastats.

 

I ara em mostres les vores malmeses

per oferir-me els antics versets

de la meua joventut primera,

que tan santament has protegit

com rosa delicada dels jardins nostrats.

 

Caixa de cartó d’humil factura,

modesta en el seu tacte raspós:

podries no ser res i de colp

t’has revelat per remoure el present,

com qui desenterra un pecat.

 

Perquè potser serà pecat recordar

que hi ha un soroll intempestiu

en la vida, un gir primordial

en l’origen que mai es redreça,

encara que ens mantenim desperts.

 

Fidel viatgera del temps, guardiana,

ben trobada sigues a la meua vida,

encara que mai te n’havies anat.

Digues-me com se salven les paraules

quan el món ja les ha silenciat.

"AMOR ESQUIU", POEMA

AMOR ESQUIU

 

Jo vaig vindre ací un dia a cantar

i l’amor em va fer callar superb.

Hi havia llum a la casa sedegada

i allí vaig voler entrar,

però n m'obriren la porta.

Va passar el temps i l'oblit

es va fer sentir com l'alé

d'un déu antulladís.

 

I volta a començar:

Ací estic jo! Soc jo!

El qui es riu de si mateix

quan es recorda,

el qui no vol renunciar

perquè encara alena,

el qui ve i se'n va, vacil·lant,

per retornar sempre..

 

Amor! Amor!

Que no acabe mai

la teua ombra esquiva a l’aguait,

ni el gaudi de tocar-te abans de tindre't,

com una pregària

que no necessita atencions

perquè viu en l’origen,

on el verb crea.

"TU CHIAMI UNA VITA", POEMA DE SALVATORE QUASIMODO

Ací teniu un poema de Salvaore Quasimodo que ens parla d’una tristesa que pot ser bella perquè és el fruit del lent decandiment d’antics moments de plenitud vital, que paga la pena recordar.

Tu chiami una vita

Fatica d'amore, tristezza,

tu chiami una vita che dentro, profonda,

ha nomi di cieli e giardini.

E fosse mia carne

quello que il dono del male trasforma.

 

Tu em dius una vida

Fatiga d’amor, tristesa,

tu em dius una vida que a dins, profunda,

té noms de cels i jardins.

I fora meua la carn

que el do del mal transforma.

Aquest poema ha estat musicat per Jan A. P. Kaczmarek i forma part de la banda sonora de la pel·lícula Washington Square, dirigida per Agnieszka Holland, basada en la novel·la homònima de l'escriptor Henry James.

Meravellosa cançó, que vos convide a sentir:

"PLATJA ÍNTIMA", POEMA

Foto de J. Vicente Doménech

Onades cap a l’arena,

cegament enfurides, deleroses

per arribar a la seua platja

inaugural, més íntima,

sempre nova

i mil voltes visitada.

Com els dies que passen

i s’assemblen tant,

o els llocs ocupats,

conegudíssims,

així mateix.

Res no és indistint, tot amaga

gelosament el misteri

de la seua identitat.

"FRICCIONS", POEMA

 

        FRICCIONS

Entre el bé i el mal,

podríem aspirar a l’alegria.

Joan Fuster

Viure en la mesura

que ens fa veure-hi clar,

en el cos que ens confon

i de desig ens nega,

en la fregadissa

entre seny i passió.

 

Viure en el començament

d’un amor que s’inventa,

en les turbulències

d’un després que s’allarga,

en la disputa

entre estima i temps.

 

Viure en la buidor

que ofega les paraules,

en l’eloqüent poema

que encara no hem escrit,

en l’encavalcament

entre silenci i misteri.

 

Viure en l’esforç diari

per ajornar el naufragi,

en el regust de veritat

que ens deixa cada derrota,

en el desajust

entre volença i poder.

 

Viure en la cabòria

d’aparentar qui no som,

en l’acontentament

de qui es fa una cançó,

en la discussió

entre ser i estar.

Viure en la bondat

que blasona de credos,

en la dissecció del mal

que menysprea la ferida,

en l’alegria perduda

entre l’urc i la banalitat.

"UN NOU DIA" I "VIDA", POEMES

UN NOU DIA

 

A ratlla de blau

ja guaita el nou dia

     Josep Lozano

 

1

Primera hora

T’he sentit dir que tot és mentida

i quan em mires als ulls defuges

donar raó del que hi veus.

Sempre t’ho calles i et negues

a acceptar que la meua renúncia

seria pitjor que el desengany.

Així, sobtadament, sense pensar-ho,

comença un nou dia que reclama

la seua part de llum, de risc, de misteri,

i tu saps i jo sé i molts sabem

que no podem estar-nos quiets.

Necessitem creure, avançar, esperar,

fer que la primera hora de cada matí

tinga un poc d’ahir, un poc de hui

i també, és clar, un poc de demà.

 

2

Passeig matinal

La vida pot ser de mal rosegar,

però sabem riure a l’albada

quan despunta el novembre

i el cel fatigat esdevé

un pur suggeriment de tristor.

Tenim l’arbitri tan solt

que repartim a la valenta

la nostra complaença,

ací i allà,

sense subjectar-nos

als colors canviants

de cada estació.

No és el paisatge que admirem

durant el passeig matinal

el misteri que ens captiva,

sinó la nostra manera de sotjar

en el bosc agitat que ens acull

el lent despertar de cada jornada.

 

VIDA

 

I amb tot, la gran mentida

de la llum incorrupta a ran del viure

                    Maria Beneyto

 

Quan un cor es cansa d’anar més enllà

dels seus límits, per força aprenem

a mesurar-lo amb peus, passos i pams.

La vida ha pogut més, trista és la victòria.

 

Cada llum que s’apaga encén una pèrdua;

no es pot negar per sempre l’evidència:

un somni cap en una caixa de sabates

si la veritat ens obliga a mirar-lo de front.

 

Hi ha paraules delicades que es trenquen

en mil bocins si van de boca en boca:

guardem sota clau les més belles i nobles

i així ressonaran quan no tinguem res a dir.

 

Aquesta és la nostra història, sense excuses

ni componiments: poc o molt, és el que queda

després de tants anys d’intentar que el desencís

siga tan lleuger com les nostres invencions.

"AMOR PROVECTE", POEMA

 

   AMOR PROVECTE

 

L’amabilitat dels estranys

        Tennessee Williams

 

Entre cuites i tribulacions,

el desig es fa malbé i la fantasia,

que tot ho podia, s'aquieta

de tant no mirar al cel.

Així queda l’amor

quan minva la passió

i es difuminen els somnis:

sense el poder d’imaginar altres mons,

de buscar en el plaer carnal

l’excitant culminació d’abans.

 

Hi ha els qui es fan creus

quan l'amor reïx valerós

en la lluita contra les adversitats,

i aplaudeixen i exalten

un lligam tan estret

com autosuficient

a l’hora de plantar cara

als feixucs quefers diaris,

que a l’allargada dels anys

cal aplanar i engolir.

 

Però no és la fortalesa l’únic mèrit,

també cal parlar de l’elegància,

en aguantar el pas d’un temps

que a poc a poc despulla

els amants més pintats

de les antigues confiances,

proveint-los de menys grates,

com ara la d’envellir junts,

tot i que se senten cada vegada

més malastrucs.

 

I l’amor, aquest amor

provecte i ple de xacres,

encara dura i es llança,

quasi sense forces,

a recórrer la seua última etapa,

que no està per orgues,

i espera de tot aquell qui passa

per davant del seu estatge

la ben guanyada cortesia

dels desconeguts.