UN ARTICLE D'OPINIÓ DE JOSEP RAMONEDA

Una xifra que parla per si sola: en cinc anys Felip VI ha convocat vuit rondes de converses per a la investidura, Joan Carles I en 37 anys en va fer deu. I alguns encara dubten que Espanya visqui una profunda crisi política. De moment, el que és evident és que el sistema bipartidista sorgit de la Transició havia elaborat una cultura política –uns marcs referencials i uns hàbits més o menys compartits– que han quedat obsolets en el nou escenari. Els partits de referència –potser amb la singular excepció del PNB a Euskadi– han patit una sensible degradació per causes concatenades: la impotència (traduïda en el tòpic ideològic que nega qualsevol opció alternativa al mainstream econòmic), la corrupció (que ha arribat a ser estructural en genuïns representants dels equilibris del règim del 78, com el PP i CiU), la incapacitat d’anticipar la crisi econòmica i la crisi política, i la dificultat per a la renovació ideològica (l’esquerra va vendre el seu relat per un plat de llenties; la dreta, segura de la seva hegemonia, va conrear la indiferència massiva fins que s'ha trobat que l’extrema dreta li menjava el terreny). No és només un problema hispànic, a tot Europa i més enllà es viu amb variants pròpies de cada història.

En una setmana decisiva per al Brexit, m’interessa assenyalar dos fenòmens d’abast universal: el desplaçament constant de la dreta cap a l’extrema dreta i la claudicació de l’esquerra, que, incapaç de trobar un discurs nou, en paraules de Michel Feher “es preocupa més d’aconseguir el reconeixement dels seus adversaris que no pas d’adreçar-se a la seva gent i ocupar-se’n”. Tenim en la Gran Bretanya i en Espanya dos exemples genuïns de tot plegat. Els tories, el partit conservador anglès, un dels més vells i estables que s'han conegut mai, de la mà de Johnson es desplaça cap a l’extrema dreta, amb la bandera del Brexit en la seva versió més frívola i reaccionària. I l’esquerra de Corbyn s’esfondra paralitzada, incapaç ni tan sols d’apostar sense ambigüitats per Europa, mentre contempla com molts dels seus electors tradicionals procedents de la classe obrera, víctimes de la fi del capitalisme industrial, es passen a la dreta brexista. No és gaire diferent del que passa a Espanya, amb Sánchez negant el pa i la sal, fins que ha vist el risc de quedar fora d’escena, l’electorat d’esquerres que continuava optant per un Govern progressista que plantés cara a la dreta, mentre que aquesta continua arrossegada per la força d’atracció de Vox, que li està xuclant la sang.

La crisi del règim del 78 ha trencat els equilibris dels últims 40 anys. I ha portat la reivindicació nacional catalana al programa de màxims. La vàlvula de seguretat es va trencar el 2003. El PSOE i el PP, incapaços de construir un discurs polític per a Catalunya, havien cedit la responsabilitat de mantenir el territori sota control a Jordi Pujol, que la va aprofitar hàbilment. Amb por d’endinsar-se en territori apatxe, el PP i el PSOE van continuar practicant la ignorància sobre Catalunya. Però un dia Pujol se’n va anar. I l’olla es va destapar i estava bullint. La resta va venir rodada, quan les classes mitjanes es van sentir castigades per l’austeritat. I així, com en tants altres llocs, va retornar la utopia nacional, que es va decantar com a independència. I a l’hora de donar-hi resposta, els partits espanyols, excepte Podem, van compartir la recepta. El que era dolent quan els catalans agitaven les seves banderes, era bo quan els espanyols aixecaven les seves. I Vox es va incorporar a la plaça.

L’esquerra no ha aconseguit mantenir perfil propi davant d’aquesta amalgama. I aquesta ha estat la seva gran irresponsabilitat: abandonar els seus, frustrant un electorat progressista cada vegada més desencantat. L’esquerra havia de ser la que obrís espais en la guerra de les pàtries per superar l’encallada situació actual i la desraó patriòtica l’ha frenat. Per això, que el PSOE, Esquerra i Podem puguin pactar la investidura és una oportunitat de sortir del fangar en què estem atrapats; en les baralles patriòtiques, amb el calendari judicial com a guia dels sobresalts, l’acció governamental està cada vegada més paralitzada. I qüestions colpidores de la vida quotidiana –com els milers de desnonaments que es produeixen en aquest país– passen desapercebudes. L’esquerra no hauria de caure en aquesta trampa, que és la que dona vida a l’extrema dreta. I fa por constatar que el bloqueig ja ha creat els seus propis grups d’interès, els que viuen d’ell i ja els va bé fer-lo perdurable.

PAUL DELVAUX

Ací us deixe dos quadres molt representatius de l'art pictòric de Paul Delvaux, pintor surrealista belga, que representa el cos humà d'una manera molt clàssica, la qual cosa contrasta fortament amb el món oníric que recrea en les seues composicions. Crida l'atenció la nuesa de les dones barrejada amb la presència d'homes perfectament vestits, com si foren executius o oficinistes. És un pintor amb clares influències de De Chirico i Magritte.

SER

  

                        1

Malgastem massa temps ignorant

la perversitat dels dies que passen

sense deixar rastre, entretinguts

en la placidesa de les hores mortes,

dedicades a contemplar l’horitzó.

És com si tot haguera de tindre lloc

lluny de nosaltres, en un paratge remot

d’emplaçament incert, i viure

fóra només esperar allò que volem ser,

i no l’esforç tenaç de ser-ho.

                        2

Quan el no-res es cansa d’esperar,

totes les preguntes troben resposta:

les esperances d’ahir esdevenen

fatigada invenció que enardia el desig

i el portava enllà de la certesa.

Ara som el que resta d’aquella fugida,

un desviament cap al camí de tornada,

la resignació a una clarividència

que no pot confiar en el que vindrà

quan ja sap tot el que no ha vingut.

LA SENTÈNCIA DEL PROCÉS

En un estat de dret, la funció dels jutges no és fer Justícia, en termes absoluts, sinó fer el que siga just en cada cas concret. En una societat democràtica, poden conviure moltes idees de Justícia, però això és ideologia, i els jutges han de prescindir d'idees prestablertes a l'hora de dictar les seues sentències, és a dir: la ideologia no pot entorpir la seua tasca de buscar una solució justa als conflictes i actuacions sobre els quals s'han de pronunciar.

I com podem saber quina és eixa solució justa? Per a mi, la resposta és més senzilla de dir que no de complir: és justa la sentència que prescindeix de tota consideració aliena a la realitat que es jutja. Per tant, resulta fonamental ajustar-se a la veritat fàctica. No pot el jutge anar enllà dels fets provats, ni deduir-ne conseqüències que no s'han produït o no són un efecte d'aquells. En definitiva, mantindre la neutralitat ideològica, i per bé que en alguns casos la conducta siga reprovable moral i socialment, abstindre's de penalitzar el que legalment no mereix un càstig o, si el mereix, no tan greu.
Crec que els jutges espanyols, en general, intenten fer les coses bé, però resulta indubtable que formen part d'un sistema obsolet, i això es nota quan han de decidir sobre conflictes que tenen un fort component ideològic. És com si, en eixos casos, els faltara la calma necessària per a limitar-se a fer el que siga just, i els arrossegara la passió de fer Justícia, tot i que siga anant enllà de la realitat.
I no és eixa la manera d'actuar pròpia dels tribunals europeus. Estic convençut que, a la llarga, és més eficaç dictar una sentència moderada, tot i que es quede curta, en relació amb la transcendència de les qüestions que planteja, que no excedir-se en la imposició d'una pena per uns fets que, al remat, no la mereixen.
Com que en este blog he parlat del procés críticament, crec que resulta oportú dedicar una entrada a comentar el que opine sobre la sentència del Tribunal Suprem condemnant els seus protagonistes. En síntesi, el que fa l'esmentada resolució judicial és absoldre els acusats del delicte de rebel·lió per, entre altres raons, l'absència de la violència necessària -instrumental i funcional- per a cometre'l. En canvi, el Tribunal Suprem considera que 9 dels acusats sí que van cometre un delicte consumat de sedició de l'article 544 del Codi Penal, açò és, que són responsables d'un alçament públic i tumultuari per a impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis o a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seues funcions o el compliment dels seus acords, o de les resolucions administratives o judiciales.
Ja vaig dir fa temps que desitjava una sentència justa, en el sentit d'adaptada a la realitat dels fets que es van produir. Lamentablement, no puc dir que estiga satisfet. Em sembla que la sentència s'ha deixat portar per consideracions que no formen part estrictament dels fets que havien de ser jutjats. I això no és el que jo esperava.
Pense que la sentència encerta quan considera que, en el procés, no va haver-hi una estratègia seriosa de ruptura. I també quan diu que els convocants del referèndum eren conscients que, per culpa de la seua actuació inconstitucional, podien produir-se fets violents, ja que els responsables policials del Mossos els van advertir expressament d'eixe perill. Però, de l'acceptació de la possibilitat de desordres violents, no s'hi pot concloure la consumació d'un delicte de sedició, ja que això haguera exigit la presència el dia de la votació d'una violència que anara més enllà dels aldarulls que a vegades acompanyen l'exercici dels drets de reunió i manifestació. I eixe límit no s'hi va sobrepassar.
Dit d'una altra manera: perquè existira delicte consumat de sedició en la celebració del referèndum il·legal, era necessari que, a la fase preparatòria (convocatòria), s'hi poguera sumar una fase d'execució (votació) acompanyada de violència, però sols ha existit la primera fase, no la segona.
A parer meu, no és democràtic convocar un referèndum en contra de la Constitució, però sí que ho és que els ciutadans puguen manifestar-se a favor de la votació. Això fa que la gravetat del delicte dels convocants siga menor, perquè si ha tingut tanta transcendència la seua actuació no ha estat pel sol fet de la convocatòria, sinó perquè centenars de milers de ciutadans l'han recolzada en exercici del dret de manifestació.
Hi ha, per tant, un problema jurídic, que és el que haurien de resoldre els jutges amb la proporcionalitat escaient, però també un problema polític que sols es resoldrà intentant arribar a acords dins de la legalitat.
Per tant, el gran error de la sentència, que ha tingut lloc perquè els jutges han donat més importància a les idees que no als fets, és condemnar per un delicte de sedició consumada una actuació que no va passar de la fase preparatòria i que, per tant, mereixia una pena molt inferior.
Com a ciutadà preocupat per la situació política d'este país, lamente profundament que el Tribunal Suprem no haja sabut, en un cas de tanta transcendència, estar a l'altura de les circumstàncies. Era necessari que la judicatura donara un exemple de moderació, tot i que siga per a compensar el radicalisme i la irresponsabilitat que prosperen pertot arreu. M'haguera agradat una sentència que, per estar ajustada als fets provats, fora un exemple a seguir per tots els qui defensem una democràcia avançada.

BABKIN, CHASE I PICASSO

Oleg Babkin és un fotògraf contemporani que fa un tractament pictoricista del retrat. Mireu la composició que acompanya aquesta entrada i fàcilment hi apreciareu la manipulació que fa Babkin perquè una fotografia semble un quadre més aviat renaixentista. I és aquesta manipulació el que em porta a reflexionar sobre la naturalesa de l'emoció artística. Pense que aquesta fotografia no és capaç d'emocionar-nos tant com el quadre d'un pintor, i això passa malgrat donar-se la circumstància que és més "real" aquest retrat que no aquest altre de William Merritt Chase, que tot seguit us inserisc perquè servisca de contrast:

Per què ens emociona més el quadre del pintor que no la fotografia manipulada? Sens dubte perquè l'art autèntic, valga la paradoxa, sols manipula per aprofundir en la realitat. Quan Chase va pintar aquest retrat volia crear una realitat pròpia (ficció) que il·lumine la "real", mentre que Babkin sols pretén crear un efecte, ja que les seues pretensions són més decoratives que no artístiques. Per a ell la realitat no és un punt de partida a partir del qual construir una altra realitat fictícia que penetre en aquella, sinó un material que pot ser modificat al seu antull. Tota obra artística és una aproximació a la realitat per desxifrar-la, tot i que no la reflectisca tal com és, i això és molt distint a manipular-la capriciosament. És a dir, en l'art autèntic la realitat i la ficció sempre estan en plànols distints, per això PESSOA deia que el poeta fingeix el dolor que en veritat sent.

I perquè quede més clar el que vull dir, tot seguit us adjuntaré un retrat de Picasso, que ens dóna una visió absolutament subjectiva de la realitat, sense que això suponga cap pèrdua quant a la capacitat d'emocionar-nos, perquè és art en estat pur: tothom sap que el coll de la dona retratada és físicament impossible, però ens atrau perquè la nostra sensibilitat percep així els trets característics de la personalitat d'eixa dona: elegància, espiritualitat, intel·ligència, és a dir, ens parla de la realitat des de la ficció i així crea bellesa amb un contingut psíquic perquè ens transmet sentiments, sensacions, pensaments barrejats.

MARE

No era el silenci, mare.

Era la vida que enfosquia,

amb la seua veritat injusta,

la veu amb què m’ensenyaves

a cantar com tu cantaves

lentes cançons de bressol.

No és el silenci, mare.

Sóc jo que no sé què dir,

ets tu que te n’has anat,

i entre tots dos, l’ombra

que compartíem, atapeint

el buit de la meua soledat.

No serà el silenci, mare.

Serà la fonda respiració de la terra,

l’etern degoteig de la pluja sobre el mar,

i al bell mig, el teu amor, mare,

que com un ventijol cansat

orejarà el rostre d’altres infants.

POU DE SAVIESA

Eres un record del que mai va passar,

una remor confonent-se amb el silenci;

aquella presència ignota que planava en la nit

o potser el no-res amatent que reclamava

una pàtina de moderada tristesa.

Eres una promesa ja vençuda,

la primera paraula i també l'última,

allò tan necessari que sols podia ser somiat

o aquella invenció que el temps expandia

per a cobrir de cendra totes les ombres.

Eres la celebració d'un impossible,

la meua emoció primordial i no sé si sincera,

la força que m'arrossegava cap a mi mateix

fins que, amb tu, descobria

el que només perdura amagat.

Eres la vida i la mort tot d’una,

la desesperació davant del dolor

i un riure infantil com el matí.

Eres, i sempre seràs, el pou de saviesa

on cada dia aprenia a oblidar-te.

REFLEXIONS PREELECTORALS

Diumenge proper tornem a votar, sense esperança que la situació política millore. Després del fracàs de l'anterior legislatura, no s'albira en l'horitzó cap canvi que ens permeta creure en una nova etapa capaç de solucionar els problemes actuals.

I els problemes actuals són molts i de gran magnitud: canvi climàtic, esgotament dels recursos energètics fòssils, guerra comercial, desigualtats creixents, revolució tecnològica, terrorisme global, crisi de l'Estat del benestar, etc. Tot i que no podem evitar un estremiment quan enunciem aquests problemes, resulta increïble comprovar com els nostres polítics semblen viure en un altre món desconnectat de la realitat que la societat ha d'acarar cada dia.

Després de les eleccions d'abril, em va fer l'efecte que la ciutadania havia votat amb molt de trellat elegint la via de la moderació com a la més idònia per a posar un poc d'ordre en la difícil situació en què ens trobem. Una moderació que és enemiga del fanatisme i de la propaganda populista; una moderació que busca el consens i no l'enfrontament, que confia en les institucions i en la divisió de poders, que defuig tot excés vinga d'on vinga.

Malgrat la claretat del mandat popular, els polítics que l'havien de dur a bon port han fracassat, i ara ens demanen que tornem a votar, en un context on s'han radicalitzat els partits que representen la irracionalitat i la manipulació.

Per tant, perduren els mateixos problemes, i les possibilitats de solucionar-los són menors que les de fa uns mesos. I el que resulta encara més xocant: s'ha incrementat l'enquadrament dels partits en blocs enfrontats els uns amb els altres.

La meua sensació és que hi ha hagut una evolució molt negativa, donat que està marcada pel signe de la decadència, en virtut de la qual els partits estan substituint la política per la propaganda, a fi d'aconseguir que la gent deixe de pensar per si mateix i s'oblide de la realitat.

Com que no hi ha res a dir ni a oferir perquè s'han secat les idees, o no hi ha capacitat de pensar-ne de noves, s'ha volgut controlar el descontent social incentivant el culte a les identitats col·lectives, traslladant la gent a un món fictici on els respectius acòlits poden arribar a sentir-se feliços mentre els escuren la butxaca i el seu futur.

El que necessitem és més democràcia, més justícia i més llibertat, i això sols es pot aconseguir des del consens, perquè ha d'haver-hi un equilibri entre societat/individu, centre/perifèria, drets/deures. Tanmateix, el que està fent-se és tot just el contrari: fomentar l'enfrontament entre blocs i banderes, que distrauen a la gent i no solucionen res. Em fa l'efecte que la moderació està declinant a favor de la radicalització de la vida política, i això a la llarga ho pagarem molt car.

TRES CLÀSSICS DE LA "CHANSON" FRANCESA

La "chanson" francesa va conéixer una època de gran esplendor durant la segona meitat del segle XX, amb cantautors tan importants com Edith Piaf, Charles Aznavour, Jacques Brel, Barbara, Léo Ferré, Georges Brassens, Juliette Gréco, Françoise Hardy, etc.

Ningú com ells ha cantat amb tanta força, amb tanta fúria, amb tanta ràbia, el desamor, el desconcert davant de l'existència... El lirisme de les seues composicions i interpretacions resulta evident: la densitat dels tres o quatre minuts que dura cada cancó és tal que no podem defugir l'emoció, l'estremiment, davant de tanta veritat. És com mirar-nos a l'espill i descobrir que darrere del nostre rostre impenetrable, el que gastem per a eixir al carrer i sobreviure a l'embat del món, s'amaga una persona capaç d'obrir-se als altres, de compartir amb ells un destí comú, tan tràgic com obert a l'esperança.

He seleccionat tres cançons imprescindibles, una de Brel, l'altra de Barbara i la tercera de Ferré:

"Ne me quitte pas", de Jacques Brel

"Dis, quand reviendras-tu", de Barbara

"Avec le temps", de Léo Ferré

MATÈRIA OBSCURA

1

Clarividència

Aquesta claredat que ens il·lumina,

si bé ho mires, no ens deixa veure

la nit que al seu darrere s'amaga.

Cecs de tanta llum,

secretament aspirem a la joia

de compartir la matèria obscura.

Enllà de tota evidència,

hi ha la part que no s'origina

de cada cosa, allò que ens fa sentir

la clarividència del seu perquè

i ens empeny a mirar-la de nou,

cada cop com si fóra

un descobriment.

2

Lamentació

Aquell caire obscur del món que tant estime

em fa gaudir la intimitat d'un buit amable,

o el lleu batec d'una ombra que ressurt

un minut tan sols,

quan més necessari era

afrontar la vida com un misteri.

No puc acceptar tanta certesa,

que entre milers de paraules no en reste cap per descobrir.

I no ho accepte, perquè el significat exacte

d'aquest breu encontre en la nit

no podrà mai assemblar-se

a aquells altres ja coneguts.

I em sent feliç de tant en tant,

fent provatura de fútils esperances.

I no negue l'evidència d'aquesta pena que m'escanya,

però sovint aprofite una estona

per eixamplar-me al llarg

d'una gentil veritat quasi minúscula.

Si m'il·luminen imprevistos estels,

o em somet a l'arbitrària intermitència dels instants,

m'allibere de lligams i em sent renàixer,

fill de mil pares que un dia intentaren

fer de mi un bon soldat.

Mes no vaig voler lluitar, i ara ho lamente.

ACCEPTACIÓ

Un nou dia comença i encara no sé

què pretén el mar, amb tota la seua fúria

confinada en uns límits incerts.

Un cel lluminós s’obri als meus ulls,

com un cos que generosament es lliura

a ser part d’un món terrible.

Potser no he sabut descobrir la màgia

d’aquest paisatge desolat,

però quina culpa he de pagar

si no era aquesta la bellesa que esperava,

ni m’avinc amb un silenci brut

que calla el misteri de les ones a la platja:

morint sempre com moren les hores.

El meu desig era un altre,

perquè no em complau el que sóc,

sinó tot allò que vull ser, i m’accepte 

contra totes les forces que em fan possible.

PERDUT

Entre el dia i la nit, va haver-hi un moment

en què tingueres la teua oportunitat de reeixir

a l’embat del temps. No sabria precisar

quan va passar això, potser fou en el mateix instant

en què no és possible definir si un va o ve,

o si el pleniluni comença o acaba. Sols puc dir

que la llum del sol expirava i el cel s’emmirallava

de mirades refulgents com estrelles.

No vaig trobar, però, a la celístia

el reflex dels teus ulls, que hi van restar tan inèdits

com un poema tímidament desat al calaix,

després d’haver estat escrit amb tant d’amor

que ningú no podria balafiar semblant bellesa.

Per això, encara no comprenc com es retarda

la teua aparició sobtada d’astre clarivident

que ha defugit un destí sòrdid.

Certament, jo pensava que tu havies nascut

per travessar planures immensurables,

que es despleguen atònites per paisatges siderals,

però cada cop que s’obri de bat a bat la volta celeste,

m’adone que no ets enlloc, i a poc a poc

creix el meu desconcert, perquè em fatiga pensar

que t’has perdut entre la terra i el firmament,

sense deixar cap rastre de pols ni de claror.

FORA DE MI

Deixa’m creuar la travessera que ens separa,

no temes pas la força que m’empenta cap a tu.

El meu amor no t'escomet amb fúria destructiva,

sols pretén arribar a l’hora justa, com un sentinella

que es desviu per vetllar, en silenci, el teu son.

I quan dormes plàcidament, lliure de temença,

no et demanaré cap renúncia, només pregaré

que mai no formes part de la meua tristesa.

No em propose compartir amb tu cap confiança,

ni experimentar el vertigen d’un vol alterós.

El meu desdeny no és una subtil manera d’odiar,

sinó de dir-te que adore la pau que t’envolta.

Per això no intentaré pronunciar dolces paraules

que et traguen de l’indret on m’aprens a oblidar.

I seré feliç quan et sàpia fora de mi, inabastable,

en un món on les meues ànsies no podran ferir-te.

TRES POEMES

TRANSPARÈNCIA

No t’estime per les teues paraules,

sinó quan calles el que tothom diu:

és el teu silenci el que em fa sentir

tota la intensitat d’un cos obrint-se.

Si la teua veu reposa prop meu,

tot l’univers esdevé transparent;

aleshores, de tu, no en vull cap mot,

perquè és diàfana la teua pell.

Calla, amor, i així faràs teu un misteri,

que no et senta dir allò que ja sé,

vull descobrir-ho en tu per oblidar-ho,

penetrar sempre en el mateix secret.

PASSAT I PRESENT

Comença una vida, quelcom acaba,

i així passat i present s’entrellacen,

car en nosaltres perdura –sempre imperfet–

aquell amor que altres crearen.

Si l’estima que et tinc em sobrepassa,

qui sóc jo per donar-li el meu nom?

Em ve de lluny aquest sentiment

que en mi pren força per sobreviure.

I si ara et dic allò que sent, sàpies

que d’ahir enllà altres sentiren

això mateix. No puc oferir-te res més

que aquest bes que va de llavi en llavi.

“HI HA SENTIMENTS DORMITS...”

Hi ha sentiments dormits que rarament desperten,

perquè ens hem acostumat a ells com si foren

una més de les fardes que ens tirem a l’esquena,

i així anem deixant que les estaciones s’escapen

sense adonar-nos

que som nosaltres els qui conformats ens endinsem

en un estat letàrgic del qual difícilment retornarem,

ja que ens hem comportat massa temps com si fórem

la presa d’un insecte dubtós que ens ha inoculat

el seu verí paralitzant,

i ens limitem a esperar immòbils l’hora justa

en què li pertocarà devorar-nos àvidament.

Hi ha sentiments dormits que ens abalteixen,

i en tal estat no ens preocupem de tenir-ne cura,

ni d’experimentar

els excessos que en un moment donat tota passió

comporta, com si renunciàrem a viure intensament

i preferírem servar un horari crònic, que ens evite

el desordre del plany, la puixança de combatre

tota impostura,

el temple de posar sempre per davant la veritat.

Sols el coratge de sentir ens llança a deixondir-nos,

prou bé ho saben els vells amants quan, sols en la nit,

davant d’un presagi inconfusible d’enfonsament,

es confessen

un amor encara viu que durant anys havien amagat

entre els girants de la memòria, després de descobrir

que en el fugaç esclat de dues mirades que es creuen

caben les paraules precises per a robar-li a la mort

l’últim mot.

UNA TRISTESA

“Retrat d’una dona”, d’E. Claus

De vegades la tristesa s'escenifica

amb una mà al mentó i la mirada perduda,  

com si s'endinsara en la imaginació,

a l'aguait de noves paraules.

És una tristesa que s'assembla

a la literatura més preclara,

car s'encomana a la ficció per arribar

al fons profund de la seua foscor.

Ser trist, en un món ordinari, pot esdevenir

una experiència sense anècdota,

i ningú no gosaria perdre el temps

atenent una realitat tan comuna.

Parle, doncs, d'una tristesa eminent,

que s'inventa un argument i no es refia

de funestes veritats massa repetides.

Una tristesa que, per a ser representada,

no necessita gavines emplomallades

que devoren deixalles a tort i a dret,

sinó el vol silenciós d'un àngel amagant-se
sota el tel agut del seu misteri lluminós.