PREGUNTES

Als humans, de menuts, ens agrada preguntar,

més per curiositat que no temor a la ignorància.

Així, de bon principi, cada nova realitat

ens incita a descobrir el seu sentit.

Hi ha, per tant, en l'origen de les nostres demandes

una propensió inaugural a tractar la vida com un misteri,

a fer del secret un joc de conquestes,

a escrutar el món quan mirem molt lluny

i no ens sembla evident que una línia

separe el cel de la terra.

Personalment, jo era feliç quan comprovava

que els meus dubtes eren justificats,

i m'acontentava amb unes respostes evasives,

mancades de fonamentació, unes miquetes,

que si no m'ajudaven a saber, si més no,

preparaven la meua entrada en la foscúria del món.

Perquè créixer, al capdavall, no és res més

que esdevenir el teu propi interlocutor,

deixar de preguntar per interrogar-te a tu mateix,

o més senzillament tan sols voler comprendre 
per què tanta mort, per què tanta vida.       

"CLARIDAD", DE "OTRAS VOCES"

Las altas verdades habitan tan lejos

que se diluyen antes de alcanzar

el lugar escondido donde reside el falsario,

y así despiertan un sincero afecto

en todo aquel que precisa

hacer pasar la mentira por certeza,

para la conquista de sus dudosos propósitos.

Hay, sin embargo, unas verdades sencillas

que no necesitan esclarecimiento y desnudan

a quien las ofende, pues no admiten

imprecisiones ni desatinos: son tan claras

que lo dicen todo porque todos las entienden,

y transforman en sospecha el mero intento

de adornarlas con banales discursos.

CAMINANT

A la gent, en general, no li agrada massa caminar, però ho fa per rebaixar el colesterol o el sucre. La gent jove no camina, corre. I els més majors ens acontentem deixant-los passar sense perdre el nostre ritme (lent i segur). Jo també sóc dels qui gaudeixen fent hora i mitja de passeig tres voltes per setmana, encara que seria incapaç de portar endavant tal proesa sense una bona música que m’acompanye. El problema és que si em pose una fantasia delicada de Schumann o un impromptus de Chopin, el soroll dels cotxes i de la ciutat en moviment no em permeten sentir bé tan excelses obres interpretades per Horowitz o Sokolov. Aleshores, he de pujar el volum i la meua lluita contra el sobrepès (pou infructífera, tot cal dir-ho) m’arrossega cap a un altre precipici igualment perillós: la sordesa. No vull ni pensar-ho què seria de mi si un dia em quedara privat del do d’escoltar la música que tant estime. De segur que esta vall de llàgrimes que és la vida em semblaria un desert, perquè els grans compositors i els seus intèrprets gloriosos m’alegren les hores i em fan pensar que sóc un au que un dia serà capaç de volar per damunt de tots els dessabors. 

ANUNCIACIONS RENAIXENTISTES

Els grans mestres renaixentistes italians van dedicar una especial atenció al tema de l’anunciació. Crec que una escena d’aquest tipus pot ser representada bàsicament de dues maneres distintes: amb la Verge fent un gest d’acatament o fent-ne un de desconcert. Aquesta segon versió seria la més moderna, i us convide a què estudieu els quadres que penge en aquesta entrada, a fi de classificar-los en el primer o en el segon grup.

Martini

Fra Angelico

Della Francesca

Botticelli

Leonardo Da Vinci

Ghirlandaio

Rafael

"MUERTE", DE "OTRAS VOCES"

No es complacencia vana sino pura debilidad

aquello que nos incita a callar lo que sólo aparece

como una secuela de algo y lo tememos

cual si fuera su germen, cuando es lo cierto

que nada origina y carece, por tanto, de guadaña.

No es complacencia vana, tan solo un desafío

a la verdad confundir el fruto con la causa.

Si tuviera cara, su mirada podría ser triste

y de probada inocencia, porque su empeño

no es esparcir la desolación, ni su afán urdir

sutiles asechanzas. Es su oficio tan solo estampar

su sello en lo que otros obraron, desvelar

la calma que adviene al rostro maltratado,

para que nadie dude cuando lo mire de frente.

Con un pie en el estribo para coger impulso

o aguardando impasible en cada umbral, es posible

distinguir la fuerza que socava cuanto existe,

con sus nombres y orígenes tan diversos,

mas el desenlace de sus acciones nunca cambia,

y es el final, no lo olvidemos, sólo la consumación

de un empeño que podría no existir o ser menos fiero.

Perdida su guadaña, pues, cabría inventar

otras maneras más justas de expresar

todo ese dolor que nos desborda y humilla,

pues no puede el horror ser designado

por el inerte resultado de su tránsito,

sino por lo que es cuando se ensaña y ofende,

siempre antes de que sobrevenga su efecto.

UNES PARAULES I UN POEMA PER A PASQUAL ADRIÀ

 

Escric aquestes lletres per acomiadar-me d'un ésser excepcional, que va fer de la seua vida un acte d'afirmació contínuament renovada, per tal de vèncer els persistents embats que amb una crueltat intolerable posaven a prova la seua voluntat de seguir endavant. Va esdevenir, així, un resistent, una persona que mai no estava disposada a negociar amb la desgràcia les seues ganes de viure.

El seu amor per la vida quedarà gravat al cor de tots els qui el vam conéixer i estimar, perquè era tan contagiós que ens ha omplit també a nosaltres d'amor. I no estic parlant de coses abstractes, sinó d'una realitat molt concreta: es tracta d'una manera determinada de viure i de mirar la vida, que consisteix a valorar positivament allò que realment ens importa i situar-ho per damunt de tota la resta, de tal manera que quan les dificultats són extremes i la malaventura estira la corda per ensorrar-ho tot, encara queda una voluntat ferma, inesgotable i preparada per acarar l'escomesa i desplegar els recursos necessaris a fi de guanyar batalles que semblaven impossibles.

He dit que escric aquestes línies per acomiadar-me d'una gran persona, però també podria haver dit que done la benvinguda en la memòria a un ésser inoblidable, que perviurà en el nostre record per sempre, perquè era i és un dels nostres: un far que amb la seua presència física o mental il·lumina els navegants desorientats per la torbonada. Per això, Pasqual, tots els qui et vam estimar i admirar seguirem amb tu, o tu amb nosaltres, formant part de la nostra vida.

LA FÚRIA I L'ASSOSSEC

Aquest poema te'l vaig dedicar a tu, Pasqual, fa uns quants anys. És un poema que parla de les persones que, amb la seua sensibilitat o afecte, saebn com recordar-nos que no estem sols, i que les nostres emocions, els nostres problemes, sín importants. A vegades, gràcies a un petit detall d'una altra persona, de sobte, descobrim que estem vius, que som nosaltres els qui patim i els qui esperem: és l'hora de la fúria i l'assossec, és a dir, de sentir-nos vius.

A Pasqual Adrià

Quantes històries memorables escriuríem,

si encertàrem a arribar al fons d'un cor

que s’apiade de nosaltres.

Amb quin amor agafaríem un full en blanc,

per descriure el color del neguit

que els nostres dessabors diaris encomanen

a un vianant anònim: aquell, potser,

que en l'últim moment,

quan ja érem a punt de creuar-nos al carrer,

es va aturar una mica

i fugaçment ens va mirar.

Perquè no és la visió narcisista del nostre jo,

aquella que inspira les pàgines més valuoses,

sinó sotjar en uns altres ulls

el deix fecund de les nostres emocions.

Quantes històries al llarg de la vida

han restat inèdites, per no trobar qui ens recorde

el significat d'allò que bull al nostre interior.

A força de callar ens sembla que oblidem

els sentiments més profunds,

i no som conscients del que esperem,

fins que el contacte fugisser d'una mà

ens fa saber que encara hi ha molt que contar

i és arribada l'hora de la fúria i l'assossec.

"VIURE", DE KUROSAWA

“Viure”, de Kurosawa, és una pel·lícula immensa, que va estrenar el gran director japonés l’any 1952. És una pel·lícula, però podia haver sigut un poema, perquè és pura poesia el que contemplem a la pantalla: un cap de negociat de l’ajuntament de Tokyo, que -quan li diagnostiquen una greu malaltia- pren consciència de la inutilitat de la seua vida. I, abans de morir, s’entesta a fer alguna cosa de profit que deixe testimoniatge del seu pas pel món. Així, quan uns veïns s’adrecen a ell, sense saber què fer perquè l’ajuntament atenga la seua reivindicació d’un parc amb engronsadores per al seu barri, ell es compromet a fer tot el que calga per a complaure aquesta demanda. L’escena final és tristíssima, però també bellíssima, perquè, conscient de la seua mort immediata, xiuxiueja una cançó plena de melangia mentre s’engronsa al "seu" parc.

EDUCACIÓ HUMANÍSTICA

Vivim, no cal dir-ho, en una societat on la mentida i la deformació de la realitat tenen una presència primordial i diària. Prou sovint, sentim la feixuga sensació que els nostres representants ens enganyen quan ens demanen el vot a canvi d'unes promeses que després incompleixen. Però aquest sentiment de fracàs no ens dura gaire, i ben aviat renunciem a criticar el poder i deixem que pense per nosaltres. És un cercle infernal, però malgrat el seu fatalisme ens sentim feliços de poder-lo compartir amb el proïsme.

I tot just això és el que hauria de preocupar-nos: ens complau massa viure en la inòpia. No exigim la veritat a qui els pertoca dir-nos-la, sinó que ens acontentem amb què ens “facen creure” que estem ben informats, i que podem sentir-nos segurs i lliures de tot perill. El sentiment que ens domina és la por front a la incertesa del futur, i som capaços de renunciar a la nostra capacitat de pensar si ens asseguren que no perdrem el poc o molt que hem aconseguit amb el nostre esforç. És la versió moderna del mite fàustic: vendre la nostra capacitat crítica al poder a canvi d'un poc de tranquil·litat.

En canvi, encara hi ha alguns països europeus on el sistema educatiu fomenta la facultat de pensar, la necessitat del coneixement, la llibertat del dubte i del debat. És fonamental que aquests valors s’estenguen i cresquen en llur potencialitat, puix que són condició essencial per a la llibertat i la dignitat humanes. Per aconseguir-ho, cal procurar que l’educació ens traga de la incultura i la ignorància en temes humanístics, que la societat valore al màxim aquests coneixements. Sols així anirem enllà de la cega autocomplaença i alçarem el vel que no ens deixa veure la realitat profunda. Necessitem un sistema educatiu que fomente el pensament crític, però, sobretot, tenim fretura d’una societat que no titlle de funesta la dèria de pensar.

SOBRE LES ELECCIONS

Fa uns quants anys, vaig escriure dos articles d’opinió sobre qüestions electorals que, a parer meu, encara estan vigents. El seu contingut és el següent:

LES CAMPANYES ELECTORALS

Potser semblarà paradoxal, però molta gent estarà d'acord amb mi: cada vegada que s'acosten les eleccions, que són la gran festa de la democràcia, una bona part de la ciutadania no pot amagar el disgust que li provoquen les actituds i manifestacions d'alguns candidats i partits polítics, que per tal de guanyar vots són capaços de prometre, menysprear i manipular en dosis que van més enllà del que seria raonable.

Quan arriba la campanya electoral, es produeixen diverses situacions. Així, hi ha electors que es mantenen fidels al seu partit, amb independència dels errors que han comés i dels encerts atribuïbles als altres partits. No hi ha campanya electoral que faça canviar el sentit del vot a aquests ciutadans.

Altres electors són més exigents, i no els dol tant canviar de partit d'una elecció a una altra, en funció de l’opinió crítica que els mereix l'actuació de les distintes forces polítiques. En aquest cas la campanya tampoc no sembla ser decisiva, ja que aquests ciutadans han reflexionat un temps abans i quan arriba la campanya ja ho tenen clar.

El tercer grup, que sol ser molt important a l'hora de decidir el guanyador, és el format pels electors que viuen en una situació de dubte permanent i allarguen esta situació fins al mateix moment que s'adrecen cap el col·legi electoral. Aquests ciutadans desperten un temor reverencial en els candidats, ja que són un misteri difícil de preveure, capaç de fer volar per l'aire en un moment donat les estadístiques més assenyades.

Finalment, cal parlar dels partidaris de l'abstencionisme, que formen un grup de quantia considerable i ben difícil de convéncer perquè isquen del seu estat letàrgic.

Donada la seua importància, voldria fer unes reflexions addicionals sobre els grups tercer i quart, ja que les campanyes electorals haurien d'anar adreçades en una important mesura a aquests electors, a fi de guanyar el vot indecís d'última hora i de mobilitzar uns votants que es mostren normalment apàtics.

Tanmateix, em fa l'efecte que tal com es plantegen avui dia les campanyes electorals, el que solen aconseguir és tot just el contrari: que l'abstencionisme augmente o es mantinga en nivells elevats, perquè als abstencionistes de tota la vida se n’afegeixen altres de nous, que no han estat capaços de superar els seus dubtes i claudiquen.

Els partits polítics haurien de convéncer-se que les campanyes d'imatge “a l'americana”, la crida al vot útil i altres mecanismes d'enginyeria electoral no entusiasmen a la gent, i que hi ha un graner de vots entre els abstencionistes i els indecisos. Per despertar a aquests ciutadans, cal explorar altres vies que mai no haurien d'haver-se abandonat: la sinceritat, la intel·ligència, el joc net.

REFLEXIONS POSTELECTORALS

En democràcia, els ciutadans sempre encerten quan voten en unes eleccions, perquè l’acte de votar és fonamentalment una manifestació de voluntat, que ve condicionada pels coneixements, els interessos, les valoracions, els sentiments de cada elector, però en la seua expressió última el vot és voluntat pura.

Per tant, els votants no s’equivoquen, perquè no han d’exterioritzar les raons de la seua elecció, la qual cosa permetria verificar si són fonamentades o no. Ans al contrari, l’acte de votar és un acte desproveït de motivació: el ciutadà vota el partit que vol votar, i això és el que compta, perquè les reflexions i aspiracions de cadascú resten inèdites.

Aquestes consideracions ens porten a dos conclusions:

a) Els electors no voten només en funció que una determinada opció política siga objectivament la més encertada, ni tan sols la millor per a la societat, sinó en funció de la barreja de motivacions i interessos que sempre es troba present en les expressions de voluntat de la naturalesa humana. A més, cada elector dona més importància a uns aspectes que no a uns altres, a l’hora de decantar-se per una alternativa concreta, és a dir, difícilment hi trobarem, en l’acte de votar, una afirmació de voluntat absoluta que es tanque a totes les propostes dels altres partits.

b) Els resultats electorals han de ser examinats en funció del temps concret en què es produeixen. Allò que l’elector no vol avui, si canvien les circumstàncies, pot ser desitjat en unes pròximes eleccions.

Per les raons apuntades, quan els partits analitzen els esmentats resultats, per a trobar-hi una explicació al seu possible fracàs i corregir els defectes, han d’actuar molt prudentment a l’hora de prendre les mesures escaients per connectar millor amb els ciutadans, ja que si es limitaren a seguir la seua conveniència purament electoral estarien renunciant a unes propostes que en un futur podrien ser recolzades pels electors.

Els partits polítics, per tant, no han de veure en els resultats electorals un dictamen capaç per si mateix de donar o llevar raons o de determinar el grau d’excel·lència dels valors que defenen. Unes voltes es guanya i altres es perd, perquè la voluntat de les persones és canviant i molt més complexa, en la seua formació, que la major o menor racionalitat que inspira els programes electorals.

L’ideari dels partits i la voluntat dels electors són realitats distintes, cadascuna amb la seua vida pròpia. Així, un partit intenta, defenent la bondat de les seues propostes, obtenir el favor dels ciutadans. Si, pel contrari, l’únic objectiu d’un partit fora guanyar les eleccions, i aquest esdevinguera el factor fonamental a tenir en compte per formular el seu ideari, la democràcia perdria qualitat en reduir-se les opcions de l’electorat i convertir-se els partits en màquines de poder. La democràcia seria víctima del populisme i la demagògia.

En definitiva, l’ideari de cada partit és el seu patrimoni més valuós, no sols per als seus militants sinó per a tota la societat, i els canvis necessaris han de ser administrats amb molta cura, després d’arribar a la convicció íntima i sincera que hi ha aspectes que mereixen ser millorats.

LA XICRANDA DE L'ESTACIÓ

Un altre miracle de la primavera s’ha produït: la xicranda de la Glorieta de l’Estació, que és un arbre que m’alegra els matins, quan arriba el mes de maig i passe pel seu davant, mentre m’apresse a agafar el tren de rodalies, aquest any estava maquilosa i ha retardat la seua floració. Afortunadament, ha reviscolat i ara mateix ha recuperat un poc del seu antic esplendor, tot i que no presenta un aspecte tan esponerós com altres anys. Amb tot, mantinc l’esperança en la seua curació total, perquè un arbre que s’ufaneja tant de ser qui és, de segur que no es deixarà tombar fàcilment.

JUSTÍCIA I REALITAT

La Justícia, amb majúscules, és representada amb els ulls embenats, per a destacar un dels seus trets essencials, que és la imparcialitat. Però la Justícia no pot ignorar mai les circumstàncies de cada cas concret, la ponderació de les quals resulta fonamental per a ser just. Millor seria dir, per tant, que a la Justícia li tapen els ulls perquè puga veure més enllà del que ho faria si només es refiara de l'aparença de les coses i no fora capaç de fer la justícia, amb minúscules, en cada cas concret.

Hi ha, doncs, una “Justícia”, que es mou en el terreny dels grans principis; i una “justícia”, que –en ser conscient de les debilitats i les necessitats humanes– sap adaptar-se a la realitat, és a dir, a la vida. I això, és clar, exigeix d'un gran esforç per part dels encarregats d'administrar-la, tant pel que fa a la seua formació teòrica, com a l'experiència i sensibilitat. Tots aquest factors juguen a favor, en un moment donat, de trobar la solució més encertada i que millor resolga els conflictes que es plantegen tant entre les persones, com entre els interessos privats i els públics.

Val a dir que no és la meua intenció descarregar la responsabilitat de la justícia tan sols en els jutges i magistrats, ja que són molts els qui estan implicats en aquesta tasca: funcionaris, governants, parlamentaris, periodistes, professionals diversos. Al capdavall, tots aquells que amb la seua actuació condicionen els drets dels altres o esdevenen depositaris de la seua confiança perquè els ajuden a resoldre els seus problemes vitals.

"OTELLO", DE VERDI

Dissabte, 1 de juny, he assistit a la representació de l’òpera verdiana Otello, que ha tingut lloc al Palau de les Arts de València. Aquesta òpera no és sols una de les millors composicions de Verdi, sinó una obra mestra de la música de tots els temps. Començant pel llibret de Boito, que fa una molt bona adaptació del drama shakespearià, passant per la partitura, tan fosca i amenaçant com el protagonista, i acabant per l’esforç sobrehumà que el compositor demana a les veus dels cantants, ens trobem davant d’una peça rodona, que et lleva l’alè i et clava al seient acte rere acte, fins a arribar al memorable final.

En aquest cas, l’orquestra, meravellosament dirigida pel mestre Mehta, els cantants, el cor i la direcció artística, s’han conjuminat per oferir-nos una representació a l’alçada de la qualitat de l’obra representada. Els cantants han estat excel·lents, sobretot, Carlos Àlvarez i Gregory Kunde, en els seus papers de Iago i Otello, respectivament. Tot ha contribuït a què haja eixit del Palau profundament commogut.

He arribat a pensar que Otello és un drama que no sols passa a l’escenari, sinó que també es desenvolupa en la nostra ment. Perquè els seus personatges condensen, d’una manera molt essencial, la vida tal com l’entenem, amb el mal sempre present i pertorbador; les passions que fan tastanejar, fins i tot, els herois més valerosos; i com no la innocència que sempre és la víctima d’unes forces que ella no desencadena, però acaba patint-ne l’embat. Tens la sensació que et trobes enmig d’un malson, del qual no et pots escapar, perquè la història s’ha apoderat de tu, i estàs vivint-la com a pròpia, de tan familiar com et resulta.

EL TRACTE HUMILIANT QUE REBEN ELS LLAURADORS

Llegisc al diari aquesta notícia: El Ministerio de Agricultura ha decidido no incluir en el proyecto de ley de la Cadena Alimentaria el artículo que más interesaba a los agricultores valencianos para defenderse de los grandes grupos de distribución: el establecimiento de unos costes mínimos de producción que sirvan de referencia para evitar las ventas a la baja. Así lo confirmó ayer a Levante-EMV un portavoz del departamento de Miguel Arias Cañete, tras hacerse público un informe en contra de la Comisión Nacional de la Competencia (CNC).

El citado dictamen, solicitado por el propio ministerio a raíz de las enmiendas planteadas por diputados del Partido Popular (PP) –el proyecto se encuentra en estos momentos en plena tramitación parlamentaria–, concluye que incorporar al texto legal el "coste de producción primaria", entendido como el valor estadístico de referencia para los productos alimentarios sin transformar –los procedentes directamente del campo– "supone incluir en el proyecto un mecanismo de fijación de precios mínimos" que "generaría un grave daño a la competencia”. "Tales mecanismos de fijación de precios mínimos –señala el informe de la CNC– directa o indirectamente, no son admisibles desde un punto de vista de la eficiencia de los mercados y la garantía de la competencia efectiva. Tampoco encajan con la libertad de empresa consagrada en el artículo 38 de la Constitución, ni con la normativa comunitaria ni nacional de competencia".

La CNC i el Govern no tenen en compte que el principi constitucional d’igualtat obliga a tractar igualment als que són iguals i desigualment als desiguals, perquè no pot haver-hi autèntica igualtat sense que els poders públics regulen mecanismes compensatoris que permeten situar als més desfavorits en situació de defendre els seus drets.

Es parla de competència efectiva per denegar l’establiment d’uns preus mínims garantits al camp, com si els llauradors estigueren en condicions de competir amb algú. El gran problema del camp és que no hi ha competència, que els grans grups de distribució minorista controlen la demanda i imposen la seua llei als operadors i als agricultors. I que el llaurador, que es troba al final d’aquesta abusiva cadena, és el més perjudicat de tots.

Així, la CNC i el Govern, inspirant-se en la ideologia neoliberal, desatenen la petició formulada per les associacions de productors perquè s’establisca un mecanisme de preus garantits, esgrimint uns arguments que no responen a la situació real del camp ni al sentit comú, perquè la competència que diuen defensar sols existeix sobre el paper. Aquesta ideologia i els interessos que serveix són els causants principals de la tremenda crisi actual, i com que malgrat això encara són dominants, segueixen decidint el que cal fer.

Els llauradors el que demanen és que la competència siga efectiva en la realitat. No van en contra, doncs, de la lliure competència, sinó al seu favor. Perquè aquests senyors de la CNC i del Govern encara no s’han volgut adonar que un llaurador que ven les seues taronges a comercialitzar, sense poder fixar-los un preu (és l’operador que li les compra el que unilateralment l’estableix, d’una manera totalment opaca); que no sap quan li les pagaran, ni quina part de la collita li rebutjaran; i que, a la fi, quan s’assabenta del que li han pagat, comprova que les seues taronges s’han venut al públic per un preu que és deu vegades superior al que ell ha percebut, no està competint amb ningú, sinó assistint a un acte, que es repeteix any rere any, d’humiliació.