Col·leccionar emocions: una cançó, una sonata,
un poema, una mirada, una paraula, un arbre, un paisatge… No conec cap altra manera
millor de sentir-me viu. I que conste que no identifique la plenitud vital amb
la felicitat. No es tracta pas d’això, sinó d’una altra cosa ben distinta: el
que vull dir és que de vegades em sent transportat a un món quasi oblidat, on
m’allibere d’una part de mi mateix (la més evident) i pren possessió de mi la
part amagada, on habiten els sentiments que em vénen de lluny i em fan pensar
que encara sóc aquell infant que mirava, innocent i desconcertat, el món com si
fóra una magrana recent esclatada. És com si per un moment una veu interior em
volguera enganyar dient-me que tot és possible, encara, perquè tot comença a
partir d’eixe moment.
Total de visualitzacions de pàgina:
dimarts, 24 de juny del 2014
dilluns, 23 de juny del 2014
L'EMPERADOR ESTÀ NU
La crisi actual no és sols econòmica, també és
institucional. El ciutadà, en un moment tan difícil, necessita que les
institucions democràtiques funcionen correctament, perquè així es pot sentir
segur i esperançat en un demà millor. Tanmateix, quan comprova que aquelles no
estan a l'altura dels temps que corren, es desenganya i pensa que el sistema no va
al seu favor sinó a la seua contra, i això genera una preocupant desconfiança
envers la democràcia.
És injust imputar a la democràcia mancances de
les quals només són responsables els qui no es comporten democràticament, però si
el conjunt institucional no és capaç de regenerar el sistema per evitar que
caiga en la corrupció i en la iniquitat, difícilment se li podrà exigir a la
ciutadania que destrie el gra de la palla i es carregue de fe en els grans
principis teòrics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Per això les institucions són tan importants,
perquè estan pensades per evitar que en una època tan difícil com l’actual el
ciutadà se senta desprotegit. La Constitució ha establert uns jutges i
tribunals que han de garantir el compliment de les lleis. Els parlaments han de
legislar perquè siguen una realitat els drets i les llibertat públiques, procurant
el seu exercici efectiu per tothom. Els governs i les administracions públiques
han de servir l’interés públic i no els interessos d’uns quants. Les
institucions de control han de posar fre al mal govern i a l’abús de poder.
El gran problema és que les institucions no han
sabut estar a l’altura de les circumstàncies, quan eren més necessàries. I la
culpa d’aquest fracàs ja es veia vindre de lluny. Els partits polítics han
posat per davant els seus interessos a aprofundir en la democràcia. La divisió
de poders s’ha reduït a la mínima expressió. Els poders fàctics condicionen de
manera alarmant el poder polític, que és l’únic elegit pel poble. Aquesta
situació era evident des de feia molt de temps, però amb l’arribada de la crisi
econòmica ha esdevingut intolerable allò que en èpoques de bonança es consentia
indegudament.
Crec que una de les tasques inajornables, ara
mateix, és prendre les mesures pertinents a fi de recuperar el correcte
funcionament de les institucions democràtiques. És clar que sols tindrà èxit
aquesta empresa si es porta endavant una renovació de les persones i de les
idees. Seria un gran avanç que els ciutadans fórem capaços de posar-nos d’acord
en una cosa tan elemental com és exigir que funcione bé tot el que funciona
mal. Perquè la solució rau en la voluntat de fer que esdevinga efectiu el que
ja està inventat o, dit d’una altra manera, que les institucions
“democràtiques” es comporten “democràticament”. L’emperador està nu i hem estat
massa temps callant-ho.
dimarts, 17 de juny del 2014
SUMAR ESFORÇOS
Cada vegada em costa més no dubtar de tot, no dubtar de mi mateix. Per això sempre tracte de posar-me d'acord amb qui discrepa de mi, tot convençut que els dos plegats serem capaços d'arribar més lluny que no pas enfilant-la cadascun pel seu compte. I és que em costa molt creure que tinc tota la raó, i si la tinc m'agrada obrir la meua opinió als altres perquè l'arrodonisquen i la porten enllà dels seus límits. No hi ha satisfacció més gran que aconseguir metes compartides, sumar esforços, bescanviar penes i treballs, alegries i festes. L'única cosa que no aguante és la mala llet. Sempre es comporta com una fera ferotge capaç d'acabar amb els nostres millors propòsits. És una manera d'odiar sense fonament, de fotre el proïsme perquè sí, o per enveja. És una força irracional que tot ho arrossega, i que ens deixa sense paraules, sense ganes de dir res que no siga: "Ho he intentat tot per ser benvolgut i ara, quan menys m'ho esperava, m'han dit que sóc un imbècil, que no sé el que em porte entre mans, o que em comporte com un monstre malvolent". Després, més asserenat, te'n vas a casa i en mirar-te a l'espill no et reconeixes en les paraules que t'acaben de dir, perquè la imatge que es reflecteix a l'espill és la d'una persona distinta a aquella que t'han descrit. Així i tot, dubtes de l'espill, i quan intentes pactar amb ell, t'adones que és impossible arribar-hi a un acord, perquè ja no sols dubtes de tu mateix, sinó també de com et mires a tu mateix.
divendres, 23 de maig del 2014
ELECCIONS EUROPEES
Sembla que ni PP ni PSOE tenen massa interés en aquestes eleccions europees, perquè la campanya electoral ha passat sense pena ni glòria, la qual cosa és deguda no tan sols a la mediocritat dels candidats (ha estat memorable la clavada de pota del Sr. Cañete), sinó també a les instruccions d'ambdós partits, que no estan interessats a mobilitzar el vot dels ciutadans, perquè s'oloren que molt possiblement no serà per a ells, sinó per als altres partits, fins ara, minoritaris.
Resulta evident que una de les conseqüències de la crisi, i de com l'han gestionada els dos partits majoritaris, és que molta gent els ha donat l'esquena. Front a aquesta realitat incontestable, la reacció de PP i PSOE no ha estat la de tractar de motivar la gent amb uns programes atractius. No, ans al contrari, s'han dedicat a dormir-nos en els seus mítings i debats absolutament grisos.
L'explicació de l'anterior incoherència crec que és clara: no tenen noves propostes que fer, perquè han perdut credibilitat. El PSOE, que ha governat durant set anys, no és creïble ara, quan diu que vol acabar amb els paradisos fiscals, perquè no ha fet res per acabar amb ells durant els anys que ha governat. I el PP, que ha fet una reforma laboral atemptatòria contra els drets dels treballadors (salaris de misèria) i no ha millorat les xifres d'atur, tampoc no pot presentar-se com el partit que ha portat aquest país per la via de la recuperació econòmica.
Quant a la qualitat democràtica, és evident que no han fet res de substancial per acabar amb la seua partitocràcia, que és un mal molt arrelat a la societat espanyola i que suposa una minva molt important quant al protagonisme polític que haurien de tenir els ciutadans. Lluny de comptar amb el poble per adoptar polítiques que solucionen els problemes reals de la gent, els han donat l'esquena (desatenció als afectats per la hipoteca, política fiscal injusta, mal funcionament de la justícia, falta de transparència real, etc.), i segueixen donant una imatge nefasta, de gent preocupada de mantenir els seus privilegis (tributació tramposa dels eurodiputats, aforaments abusius, etc.). Per altra banda, quant a la corrupció, en els assumptes que han protagonitzat PP i PSOE, han mantingut una actitud clarament passiva, d'esperar a veure què diu el jutge i criticar-lo, en compte d'anar al capdavant en la investigació del que ha passat.
En fi, que la crisi no ha servit perquè s'haja produït un canvi sincer en la manera de conduir la política aquests dos partits, i la ciutadania se sent descoratjada davant d'aquesta resistència al canvi real. Per això, jo crec que la votació del proper diumenge vindrà marcada per una forta abstenció i per un clar ascens dels partits minoritaris, que es presenten amb propostes de millora democràtica i institucional, on alguns ciutadans veiem que hi ha saba nova, que ens resulta esperançadora.
dimecres, 14 de maig del 2014
LA CALMA
perquè
et declaren mort, però és cert
que la
mort, de vegades, pren el viu
amb tanta calma que no el mata.
Desconec
si la mort serà boja o formal,
però –a
partir d’una certa mesura–
la mort
pesa tant, que la vida esdevé
lluita impossible contra la
gravetat.
Ignore
quanta mort serà menester
per a
sentir-se mort, però la vida
no
mereix tal nom, quan morir-se
és més
fàcil que no aprendre a viure.
dissabte, 10 de maig del 2014
ELS MILLORS I ELS PITJORS (JAVIER MARÍAS)
El proppassat dia 20 d’abril de 2014, vaig
llegir a la revista El País Semanal,
un article de Javier Marías que em va semblar plenament encertat. En efecte,
sota el títol Los mejores y los peores,
i el subtítol Los peores se hacen fuertes
cuando los mejores carecen de convencimiento, l'esmentat escriptor començava
dient el següent:
Leí hace poco dos viejos versos de Yeats que
me parecieron verdaderos, en la medida relativa en que cualquier afirmación lo
puede ser: “Los mejores carecen de toda convicción, mientras que los peores
están llenos de apasionada intensidad”. Si me parecieron tan “verdaderos” es
porque, hasta cierto punto, y con excepciones, definen la historia de la
humanidad, y desde luego la de nuestro país.
La part
més substancial d’aquest article es concentra al llarg paràgraf final:
¿Por qué los mejores carecen a menudo de
convicción, si los asiste la razón, tienen un desarrollado sentido de la
justicia y son tolerantes con lo tolerable, procuran entender al contrario y
atienden a los argumentos de sus adversarios? Precisamente por todo eso, he ahí
la contradicción. Los mejores siempre dudan algo, siempre se paran a pensar, no
se sienten en posesión de la verdad, no son simplistas ni radicales, no tienen
una sola meta entre ceja y ceja, les repugna el oxímoron “guerra santa”, por no
mencionar “sagrada misión” y otras sandeces por el estilo. Desde mi punto de
vista uno nunca debería prestar atención a los llenos de apasionada vehemencia.
Es más, ésta es para mí motivo de desconfianza y sospecha, y, abundando en los
versos de Yeats, suele enmascarar a los peores, a los más dañinos y
autoritarios, a los que hacen abstracción de las personas y se muestran siempre
dispuestos a sacrificarlas en nombre de la Causa, o del Progreso, o del
Proyecto, o de la Nación, tanto da. Son los que olvidan que todos tenemos
solamente una vida, y que ninguna puede arruinarse por un abstracto Bien
Futuro. A estas alturas deberíamos saber todos que el futuro es una entelequia,
que no se puede configurar ni tan siquiera imaginar. Sólo importan los que
están aquí, y también algo los que estuvieron, sólo sea porque sus huellas sí
se pueden reconocer. A menudo las de los mejores están escondidas, como dice
esta otra cita de la novelista del XIX George Eliot: “Que el bien aumente en el
mundo depende en parte de actos no históricos; y que ni a vosotros ni a mí nos
haya ido tan mal en el mundo como podría habernos ido, se debe, en buena
medida, a todas las personas que vivieron con lealtad una vida anónima y
descansan en tumbas que nadie visita”. Es cierto, muchos de los mejores pasan
calladamente o hablando en susurros, jamás gritan ni vociferan, porque no están
llenos de apasionada intensidad. Pero ay de nosotros si no existieran, si no
hubieran existido siempre; si sus tumbas que nadie visita no alfombraran la
tierra discreta, la única que de verdad nos sostiene.
Si em perdoneu l’autocita, en una entrada meua
que tracta sobre la veritat i l’interès, des d’un altre punt de vista, arribe a
la mateixa conclusió:
La
veritat no és tant un “estat possessori” com un “estat d’ànim”, és a dir,
s’identifica millor amb el desig mai no consumat de conéixer-la, que ens porta
a una insatisfacció creativa, que no amb la situació fàctica de gaudir-la com a
pròpia. Aquesta circumstància, obliga a tots els seus perseguidors a professar
un rigor no sols intel·lectual sinó també vital, perquè la veritat és una
“vocació”, o –si us sembla massa emfàtica aquesta expressió– digueu-li
“aspiració”, que ens empeny a actuar d’acord amb unes normes de conducta no
subjectes a canvis, en funció d’interessos més o menys inconfessables. Al
capdavall, com deia Machado: “La verdad es la verdad, la diga Agamenón o su
porquero”.
dijous, 1 de maig del 2014
VISITA A CÒRDOVA
He visitat Còrdova i els seus barris populars, on destaca el pati com a centre de vida i convivència de la casa. Aquesta manera de considerar el pati és un concepte constructiu d'origen musulmà, que ha estat potenciat posteriorment a causa de dos factors elementals: el primer és que el pati permeteix combatre millor la calor que hi fa (sense anar més lluny el dia 29 d'abril el termòmetre marcava els 37ºC); i el segon la falta d'espai: moltes cases albergaven més d'una família, i el pati era el lloc on es desenvolupaven les feines domèstiques i també els diversos oficis. La gent tenia el bon gust d'ornar el seu pati de flors i plantes molt diverses, com una manera d'alegrar-se la vida.
Tot seguit us mostraré algunes fotos de patis meravellosos:
diumenge, 13 d’abril del 2014
VISITA ALS PORTS: "LA DANSA DE LA MORT"
La xemeneia torta de Morella |
Sempre resulta grat visitar Morella i els
pobles del seu voltant (per exemple, els valencians Forcall i Todolella i els aragonesos
Mirambel i Tronchón).
Mirambel |
A banda de passejar pels carrers d'estos pobles meravellosos, resulta obligat dedicar un temps del nostre viatge a la Sala del De Profundis del convent de Sant Francesc de
Morella, on es conserva una de les mostres més antigues de l'art macabre
espanyol: "La Dansa de la Mort", que són unes pintures del segle XV on s'uneixen els eclesiàstics, els senyors feudals i el poble entorn d'una mort que iguala totes les
classes socials.
"La Dansa de la Mort" |
Com diu Francesc Massip, hi “dansen una vintena de personatges dividits
en dos grans grups: eclesiàstics a la dreta i seglars a l'esquerra, disposats
uns i altres en l'habitual ordre jeràrquic descendent: al centre hi ha el Papa,
caracteritzat per la tiara o triple corona, a la seva dreta (esquerra de
l'espectador), un rei i una reina coronats, un comte amb capell emplomallat i
la seva esposa, continuats per una altra parella aparentment d'alcúrnia (duc i
duquessa?: un home amb barret allargassat cap endavant i una dona en cabells,
ambdós amb vestit talar). A l'esquerra del pontífex (dreta de l'espectador), hi
ha un cardenal amb el seu capell envelat d'on pengen els cordons característics
de prelat, un bisbe amb mitra, i diversos frares tonsurats: un frare blanc
(dominicà), un frare negre (benedictí) i altres dos possiblement franciscans.
Tanquen la rotllana en primer pla, front el Papa, un frare d'hàbit negre (el
prior?), a l'esquerra del qual una dona i un nen vestit de menestral, a la
dreta un mestrescola (un home cofat i amb robes talars), un burgès i una monja.
Tots apareixen agafats per les puntes de les mans com si ballessin una sardana
o un ball rodó. Al centre del rotllo
hi ha un cadàver nu estès dins un sarcòfag.”
Josep Alanyà ha destacat que “el fresc de la sala del De Profundis respon a la mentalitat
general de la baixa edat mitjana de preocupació metafísica per la mort, de la
necessitat de fer-li front amb la fe cristiana i el màxim de dignitat humana
possible tot preparant-se a morir fent d’aquesta actitud la millor dedicació de
la vida. En aquest marc filosòfic, religiós i existencial obtenen ple sentit
els textos literaris i profans i les representacions iconogràfiques i
coreogràfiques relacionats amb la Mort, el podriment del cos (literatura i art
macabres), les vanitats de la vida i la preparació a ben morir”.
Una de les inscripcions que hi es poden llegir fa així: “No és pas savi
mes és foll qui memòria de la mort si vit se toll”.
divendres, 11 d’abril del 2014
L'ÒPERA "SIMON BOCCANEGRA", DE VERDI
![]() |
Plácido Domingo interpreta "Simon Boccanegra" |
Diumenge passat, dia 6 d'abril, vaig assistir a la representació de l'òpera verdiana "Simon Boccanegra", al Palau de les Arts de València, que comptava amb la participació estelar de Plácido Domingo, amb un paper de baríton i no de tenor, que s'adapta millor a les característiques actuals de la seua veu. I he de dir que vaig gaudir de debò, perquè és una de les meues òperes preferides de Verdi. Tot i que el públic, en general, sol estimar més altres òperes d'aquest compositor, per a mi, "Simon Boccanegra" té una qualitat superior, perquè Verdi assaja ací la creació d'un drama musical, a la manera wagneriana, on destaca la creació d'un fons sinfònic que flueix d'una manera contínua, sense seguir el esquema tradicional de dividir l'òpera en números separats, dotats d'una certa autonomia. Hi desplega Verdi, doncs, tota la seua saviesa com a compositor, que culmina amb les seues dos últimes obres magistrals: "Otello" i "Falstaff", que tant m'agraden.
Fa molts anys vaig adquirir una versió d'aquesta òpera, que sempre m'ha semblat extraordinària: la de l'Scala de Milà de 1977, dirigida per Abbado, que compta amb un elenc fora de sèrie (Freni, Cappuccilli, Carreras, Ghiaurov, van Dam, Foiani). El que més em va impressionar va ser la seua atmosfera tan fosca, que Abbado perfila d'una manera molt notable. Aquesta és la referència que tinc en compte per valorar la representació del Palau de l'altre dia, i he de dir que l'acompanyament orquestal va saber captar perfectamente el clima emocional d'aquesta òpera singular. Hi ha un moment que em sembla particularment expressiu: Simon, quan sense saber-ho beu l'aigua enverinada, nota una amargor estranya, i es queixa de què al governant, fins i tot, l'aigua li sap acerba. I això ho diu després d'haver-se enfrontat amb tots per evitar la guerra contra Venècia.
Verdi s'estimava també molt aquesta obra seua, per això la va reelaborar un quart de segle després de la seua estrena, i així li va donar el to de maduresa que traspua l'òpera.
dilluns, 17 de març del 2014
RETRATS D'HOME
Tot seguit us presentaré deu retrats d'home, de diferents pintors i èpoques, que em semblen fascinadors:
UN RETRAT DE TICIÀ DEL RENAIXEMENT VENECIÀ
UN RETRAT DE L'ESCOLA FLAMENCA RENAIXENTISTA
![]() |
Joos van Cleve |
DOS RETRATS DE L'ESCOLA FLAMENCA BARROCA
![]() |
Lievens |
![]() |
Sweerts |
UN RETRAT DEL PINTOR IMPRESSIONISTA NORDAMERICÀ WHISTLER
UN RETRAT (AUTORETRAT) POSTIMPRESSIONISTA DE VAN GOGH
UN RETRAT DE L'ETAPA BLAVA DE PICASSO
UN RETRAT DE FELIP II FET PER L'INFORMALISTA SAURA
divendres, 7 de març del 2014
ELS PERSEGUIDORS
Potser
et semblarà injust que denigre
la
promesa que em fas d’un nou futur,
mes
¿què esperes de mi si estic segur
que
un jorn serem l’escalf del mateix tigre?
No
titlles el meu cos petit de pigre,
car
sé anar enllà del càlid tendur,
i
anhele el risc d’aquell paratge obscur
on
–per inventar altres vols– emigre.
Si
bé ho mires, tot cor vol encalçar
un
vell somni que encara està per fer,
i
així nodrir un desig infrangible.
Però
sols perseguim un impossible,
perquè
la nostra llum no podrà ser
més
que un estel perdut a l’alta mar.
divendres, 28 de febrer del 2014
SOBRE LA VERITAT Nº 4
Ací sóc, tot de somnis carregat,
prest a preservar el punyent esper
de llibertat que nodreix el meu ser,
sempre obert a qui busca veritat.
Encara que tot vinga barrejat,
jamai no renunciaré a saber
el nom d’aquell maldestre titiller
que sent paor de nostra voluntat.
Ací sóc i tu també ets al teu lloc,
cadascun de nosaltres sap què fer,
i tots junts serem l’arrel d’un gran soc.
L’amor esdevindrà el suprem afer,
i creixerà furiós com el foc
contra la fera cega de poder.
dimecres, 26 de febrer del 2014
CONFUSIÓ
Per anunciar la primavera, el sol s’aixeca mandrós;
i
no sé si em sorprén que aquest dia s’assemble tant
a
qualsevol altre, mes ho crec així mentre albire
com
una llum pàl·lida convida les coses
a
desdiure’s d’allò que havien promés.
Potser
serà el temps que tot ho emboira, o el neguit
innominat
que m’habita, els que m’han fet callar
quan
calia saludar amb entusiasme la nova estació.
No
ha estat així i ho lamente, car la primavera
m’importa
i no hauria de ser veritat aquesta traïció,
però
la vida no pararà fins que tot ho confonga
i
acabem cercant a l’hivern el temps de les flors.
dimarts, 25 de febrer del 2014
SOBRE LA CORTESIA
Ha dit el Papa Francesc I que per entrar en la vida d'un altre cal fer-ho amb cortesia. Quina veritat més gran, i bé farien tots els qui es dediquen a fer proselitisme de respectar aquest suggeriment.
Espanya és un país on tradicionalment no s'han respectat les idees dels altres: s'han expulsat els jueus (1492) i els moriscos (1609), i tenim una llarga tradició de guerres per diferències religioses o ideològiques.
El dia 12 de febrer es van complir 75 anys del bombardeig de Xàtiva, que va tenir 400 víctimes directes, entre morts i ferits. Jo vaig conéixer la dona d'un soldat mort en aquest bombardeig. Mai no va poder visitar la tomba del seu espòs, ni gaudir d'una pensió de vídua. Li van amargar la vida, de ben jove, i es van encarregar de no fer-li-la gens agradable durant la resta.
Es fan, doncs, tota mena de barbaritats quan un vol entrar en la vida dels altres sense cortesia, i el Papa Francesc I ha de ser conscient que la institució que ell representa ha sigut la primera que ha volgut augmentar i conservar el seu poder mitjançant la imposició. Bé està, doncs, que recorde als seus l'obligació de ser cortesos, com també ho estaria que els demanara abstenir-se de pressionar els governs afins perquè aproven lleis que imposen les seues creences als demés.
dijous, 13 de febrer del 2014
"AFLICCIÓ", DE PAUL SCHRAEDER
"Aflicció", de Paul Schraeder, meravellosament interpretada per Nick Nolte i James Coburn, és una pel·lícula d'ambientació rural i paisatge nevat, que conta el drama d'un policía (Nick Nolte) maltractat en la infància per son pare (James Coburn), que alberga dintre seu una càrrega de violència sempre a punt x'esclatar, la qual cosa crea una tensió creixent al llarg de la pel·lícula.
El personatge representat per Nick Nolte és un ésser desvalgut emocionalment, incapaç de servar un capteniment que es corresponga amb la vertadera naturalesa dels seus sentiments: estima la seua filla, però quan està amb ella no sap guanyar-se-la; manté relacions amb una xica que tracta de comprende'l, però ell és incapaç de tractar-la amb una certa normalitat; com a policia intenta complir amb la seua funció, però la seua falta d'autoestima l'aboca al fracàs.
És interessant el distint perfil psicològic del protagonista i el seu germà (W. Dafoe): el primer és una persona amb principis, però baralladís i socialment inepte, que de menut era el que sempre donava la cara per defendre la mare i el germà de la brutalitat de son pare. En canvi, el germà és un professor ben situat, que defuig els problemes i es comporta amb covardia, sense mullar-se per res; també aquesta manera de ser té una correspondència amb la infància, ja que ell era el que es quedava darrere mentre el germà es portava els colps del pare.
A parer meu, al final de la pel·lícula, el germà (Dafoe), que és el qui fa de narrador, fa una revelació que no necessàriament cal interpretar que es corresponga amb la realitat del que va fer el policía (Nolte) abans de desaparéixer per sempre, després de matar a son pare, ja que aquell demostra en altres escenes de la pel·lícula que és un personatge que està acostumat a manipular els fets com a mecanisme autojustificatiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)