dijous, 14 d’agost del 2014

GUANYAR-SE EL RESPECTE

Ara per ara, els polítics estan avesats a dir les coses que més els convenen, sense preocupar-se de si són veritat o no. Els debats parlamentaris s'assemblen a tot menys a un autèntic debat, perquè ningú no vol saber-se'n res del que diu l'altre. Cadascú va a la seua i, a la fi, l'únic que importa és guanyar la votació. Per això, quan un polític porta molts anys seguint eixa pràctica, si es veu obligat a comparéixer com acusat davant d'un jutge, és molt difícil que s'adone de la diferència que hi ha entre el parlament i un tribunal de justícia. En el parlament pot dir qualsevol despropòsit, perquè sempre compta amb l'aplaudiment del seu grup polític, i això fa que qualsevol ximpleria o mentida que diga no meresca cap retret. En canvi, quan la declaració s'ha de fer davant d'un tribunal, no valen romanços, però ells no en són conscients i hi segueixen aplicant les nefastes pràctiques parlamentàries descrites, convençuts de què encara són vàlides. El resultat ja no pot ser més catastròfic, perquè el polític no sols queda com un mentider, sinó que apareix davant de l'opinió pública com un ésser absolutament mediocre, indigne de l'escó o càrrec que ha estat ocupant o encara ocupa.
No hauria de ser així, però el que passa en aquestos casos és que allò que es considera tolerable en el parlament -on molts ciutadans s'han acostumat a contemplar-hi l'espectacle poc gratificant de les paraules buides, xulesques o temeràries-, en una sala de justícia sembla inacceptable, perquè els receptors de tals paraules són uns jutges professionals que no donen per bona qualsevol explicació i tenen la possibilitat de condemnar l'impostor. Això fa que les regles de joc siguen distintes: no es tracta ja de fer un discurs que compta de bestreta amb la complaença dels companys de grup o de govern, sinó de convéncer. El ciutadà, ara sí, li exigeix al polític que resulten convincents les seues paraules i, en cas contari, li dóna l'esquena.
Però no ens enganyem, eixe mediocre que ara desaprovem és el mateix que abans aplaudíem i votàvem quan mantenia una conducta poc edificant en l'exercici de les funcions públiques. Aquesta és la paradoxa: sense haver-hi un canvi de persona ni de comportament, la societat passa, sense solució de continuïtat, del recolzament cec a la condemna més fulminant. Què és el que ha canviat? Per què la immoralitat deixa de tolerar-se tan sols quan un jutge intervé? Lamentablement, crec que en eixe canvi d'actitud hi ha més un component d'oportunisme, que no d'autèntica reflexió i de rigor moral i democràtic. Respectem el poderós fins que cau en desgràcia, cosa que és impròpia d'una democràcia, on la regla general hauria de ser tot just la contrària: desconfiar del poderós perquè tinga un comportament moral irreprotxable i s'esforce a guanyar-se el nostre respecte dia a dia.

dimarts, 12 d’agost del 2014

DIGNIFICAR LA FUNCIÓ PÚBLICA

L'altre dia vaig acudir a una oficina de l'Institut Nacional de la Seguretat Social, amb cita prèvia, per tal de fer una consulta sobre la possibilitat que una familiar meua, que m'acompanyava, tinga dret a una determinada pensió, i ens van tractar molt amablement. Com que les lleis no són clares i sempre deixen un marge a la interpretació, la funcionària ens va aconsellar que demanàrem la prestació, perquè el "no" ja el teníem, i podia donar-se el cas que l'encarregat de resoldre l'expedient hi apreciara la concurrència de les circumstàncies legalment previstes per meritar el dret. Certament, la situació no és gens clara, i no ens hem de fer gaire il·lusions sobre el resultat satisfatori de les nostres gestions, però almenys se'ns donava una orientació i, el que és més important, ningú no ens enganyava, coneixedors com érem, nosaltres mateixos, que la situació no és fàcil.
En eixir al carrer, vaig reflexionar sobre el resultat de la gestió que acabàvem de fer, i em sorprenia del grau de satisfacció obtesa de la visita, que, per altra banda, va ser rutinària i sense res d'especial. El que la funcionària m'havia aportat eren dos coses molt importants: 1) Convenciment que pagava la pena intentar-ho, tot i que no era fàcil encimbellar l'empresa amb un èxit. 2) Confiança en què, si la meua parent tenia dret, no li'l negarien, perquè el que em va transmetre la funcionària és que hi havia precedents de situacions similiars, i que es procura tractar a tothom per igual.
Si, en compte de la Seguretat Social, es tractara d'una oficina pública on es trameten plans urbanístics, subvencions, contractacions, etc., segurament no me n'hauria eixit ni tan convençut ni tan confiat. Per què? La resposta és evident, si més no, per a mi: En el cas de la Seguretat Social, malgrat que hi haurà casos en què encertaran més i altres menys, el que pense és que hi ha uns tècnics que són els qui tramiten i proposen el que s'ha de fer. Encara que hi haurà excepcions, en general, un creu que ens trobem davant d'una matèria en la qual els polítics respecten els criteris dels funcionaris que objectivament apliquen la llei. En canvi, quan es tracta de les altres matèries, l'experiència em diu que són els polítics els qui fan el que volen, i bandegen el criteri dels professionals en el cas que no siga favorable als seus interessos.
La conclusió que trac de tot açò és que, en un moment de crisi institucional com l'actual, resulta fonamental que els ciutadans exigim als nostres representants que ens proporcionen el convenciment i la confiança que les administracions públics estan al servei de l'interés públic, i que en elles els funcionaris gaudeixen de les garanties necessàries perquè puguen desplegar el seu treball a fi que prevalga la legalitat i es tracte igual a tothom. No és gens fàcil que este propòsit esdevinga una realitat, perquè s'han donat moltes passes equivocades, i el mal està molt arrelat i escampat, però mentre això no s'aconseguesca, la democràcia estarà ferida de mort, perquè els ciutadans no ens la creurem. Els partits polítics tenen una greu responsabilitat en este moment, perquè són ells els qui tenen el poder necessari per capgirar la situació.

diumenge, 10 d’agost del 2014

UNA DEMOCRÀCIA DE FIRA

Tots els casos de corrupció dels quals en tenim notícia, el que demostren és que hem viscut fins ara en una democràcia de fira, on els poderosos es creien en el dret d'abusar, de balafiar i de malversar a pler, convençuts de la seua impunitat. D'una altra manera, no s'explica com és possible que hagen tingut lloc unes activitats delictives tan barroeres.
Perquè, de finor, n'ha hagut ben poca: la mateixa visita del Papa Benet XVI es va considerar una oportunitat adient per portar endavant l'assaltament als diners públics. I si això ha sigut possible, és perquè s'han donat una sèrie de causes que han resultat fatals:
En primer lloc, cal referir-se al bipartidisme i a l'excessiu poder dels partits polítics que s'han alternat en el poder, els quals amb càrrec als pressupostos públics han disposat de diners per comprar voluntats i crear-se una clientela d'incondicionals, que lluny de preocupar-se per l'interés públic s'han dedicat a promoure els seus interessos particulars. Així mateix, els partits han actuat com instruments de control social, en emmordassar les associacions, els mitjans de comunicació i les institucions que podien actuar com un contrapoder.
En segon lloc, la divisió de poders ha funcionat d'una manera molt imperfecta, ja que el poder legislatiu ha renunciat, a través del règim de majories, a fiscalitzar el govern, que lliure de control parlamentari s'ha sentit a gust per fer el que li abellira sense donar explicacions. Així, s'ha negat tot tipus d'informació als partits minoritaris, amb el desvergonyiment més absolut.
En tercer lloc, cal referir-se als electors, que han donat més valor a l'interés que no a la veritat i en cap moment han sigut exigents amb els seus representants, com si no fóra fonamental en democràcia, després de votar, mantenir una actitud crítica i desconfiada amb els candidats electes, a fi que s'ajusten al programa que els han votat i actuen d'una manera ètica i responsable, fent un bon ús dels fons públics. Sols així s'explica que persones tan incompetents, irresponsables i mancades de rigor, fins i tot, de seny, hagen ocupat el poder durant tant de temps.
Finalment, cal destacar una causa més subtil, però que ha tingut un pes indubtable en tota aquesta història de la corrupció: el pensament dèbil d'una societat fàcil d'acontentar, que no planta cara als poderosos si aquestos els donen unes molletes del pastís. Els versos d'Espriu tenen plena actualitat: "Nosaltres savíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos", és a dir, que el poble "va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs", oblidant-se que no és un "gos mesell, sinó l'amo de tot". La societat valenciana, a banda dels problemes que tenen altres societats, té un greu problema d'identitat: no sabem qui som, ni què volem, i això ens perjudica molt, perquè hem deixat passar oportunitats importants a causa de la nostra falta d'ambició com a poble.

dimarts, 24 de juny del 2014

EMOCIONS


Col·leccionar emocions: una cançó, una sonata, un poema, una mirada, una paraula, un arbre, un paisatge… No conec cap altra manera millor de sentir-me viu. I que conste que no identifique la plenitud vital amb la felicitat. No es tracta pas d’això, sinó d’una altra cosa ben distinta: el que vull dir és que de vegades em sent transportat a un món quasi oblidat, on m’allibere d’una part de mi mateix (la més evident) i pren possessió de mi la part amagada, on habiten els sentiments que em vénen de lluny i em fan pensar que encara sóc aquell infant que mirava, innocent i desconcertat, el món com si fóra una magrana recent esclatada. És com si per un moment una veu interior em volguera enganyar dient-me que tot és possible, encara, perquè tot comença a partir d’eixe moment.

dilluns, 23 de juny del 2014

L'EMPERADOR ESTÀ NU

La crisi actual no és sols econòmica, també és institucional. El ciutadà, en un moment tan difícil, necessita que les institucions democràtiques funcionen correctament, perquè així es pot sentir segur i esperançat en un demà millor. Tanmateix, quan comprova que aquelles no estan a l'altura dels temps que corren, es desenganya i pensa que el sistema no va al seu favor sinó a la seua contra, i això genera una preocupant desconfiança envers la democràcia.
És injust imputar a la democràcia mancances de les quals només són responsables els qui no es comporten democràticament, però si el conjunt institucional no és capaç de regenerar el sistema per evitar que caiga en la corrupció i en la iniquitat, difícilment se li podrà exigir a la ciutadania que destrie el gra de la palla i es carregue de fe en els grans principis teòrics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Per això les institucions són tan importants, perquè estan pensades per evitar que en una època tan difícil com l’actual el ciutadà se senta desprotegit. La Constitució ha establert uns jutges i tribunals que han de garantir el compliment de les lleis. Els parlaments han de legislar perquè siguen una realitat els drets i les llibertat públiques, procurant el seu exercici efectiu per tothom. Els governs i les administracions públiques han de servir l’interés públic i no els interessos d’uns quants. Les institucions de control han de posar fre al mal govern i a l’abús de poder.
El gran problema és que les institucions no han sabut estar a l’altura de les circumstàncies, quan eren més necessàries. I la culpa d’aquest fracàs ja es veia vindre de lluny. Els partits polítics han posat per davant els seus interessos a aprofundir en la democràcia. La divisió de poders s’ha reduït a la mínima expressió. Els poders fàctics condicionen de manera alarmant el poder polític, que és l’únic elegit pel poble. Aquesta situació era evident des de feia molt de temps, però amb l’arribada de la crisi econòmica ha esdevingut intolerable allò que en èpoques de bonança es consentia indegudament.
Crec que una de les tasques inajornables, ara mateix, és prendre les mesures pertinents a fi de recuperar el correcte funcionament de les institucions democràtiques. És clar que sols tindrà èxit aquesta empresa si es porta endavant una renovació de les persones i de les idees. Seria un gran avanç que els ciutadans fórem capaços de posar-nos d’acord en una cosa tan elemental com és exigir que funcione bé tot el que funciona mal. Perquè la solució rau en la voluntat de fer que esdevinga efectiu el que ja està inventat o, dit d’una altra manera, que les institucions “democràtiques” es comporten “democràticament”. L’emperador està nu i hem estat massa temps callant-ho.

dimarts, 17 de juny del 2014

SUMAR ESFORÇOS

Cada vegada em costa més no dubtar de tot, no dubtar de mi mateix. Per això sempre tracte de posar-me d'acord amb qui discrepa de mi, tot convençut que els dos plegats serem capaços d'arribar més lluny que no pas enfilant-la cadascun pel seu compte.  I és que em costa molt creure que tinc tota la raó, i si la tinc m'agrada obrir la meua opinió als altres perquè l'arrodonisquen i la porten enllà dels seus límits. No hi ha satisfacció més gran que aconseguir metes compartides, sumar esforços, bescanviar penes i treballs, alegries i festes. L'única cosa que no aguante és la mala llet. Sempre es comporta com una fera ferotge capaç d'acabar amb els nostres millors propòsits. És una manera d'odiar sense fonament, de fotre el proïsme perquè sí, o per enveja. És una força irracional que tot ho arrossega, i que ens deixa sense paraules, sense ganes de dir res que no siga: "Ho he intentat tot per ser benvolgut i ara, quan menys m'ho esperava, m'han dit que sóc un imbècil, que no sé el que em porte entre mans, o que em comporte com un monstre malvolent". Després, més asserenat, te'n vas a casa i en mirar-te a l'espill no et reconeixes en les paraules que t'acaben de dir, perquè la imatge que es reflecteix a l'espill és la d'una persona distinta a aquella que t'han descrit. Així i tot, dubtes de l'espill, i quan intentes pactar amb ell, t'adones que és impossible arribar-hi a un acord, perquè ja no sols dubtes de tu mateix, sinó també de com et mires a tu mateix.

divendres, 23 de maig del 2014

ELECCIONS EUROPEES

Sembla que ni PP ni PSOE tenen massa interés en aquestes eleccions europees, perquè la campanya electoral ha passat sense pena ni glòria, la qual cosa és deguda no tan sols a la mediocritat dels candidats (ha estat memorable la clavada de pota del Sr. Cañete), sinó també a les instruccions d'ambdós partits, que no estan interessats a mobilitzar el vot dels ciutadans, perquè s'oloren que molt possiblement no serà per a ells, sinó per als altres partits, fins ara, minoritaris.
Resulta evident que una de les conseqüències de la crisi, i de com l'han gestionada els dos partits majoritaris, és que molta gent els ha donat l'esquena. Front a aquesta realitat incontestable, la reacció de PP i PSOE no ha estat la de tractar de motivar la gent amb uns programes atractius. No, ans al contrari, s'han dedicat a dormir-nos en els seus mítings i debats absolutament grisos.
L'explicació de l'anterior incoherència crec que és clara: no tenen noves propostes que fer, perquè han perdut credibilitat. El PSOE, que ha governat durant set anys, no és creïble ara, quan diu que vol acabar amb els paradisos fiscals, perquè no ha fet res per acabar amb ells durant els anys que ha governat. I el PP, que ha fet una reforma laboral atemptatòria contra els drets dels treballadors (salaris de misèria) i no ha millorat les xifres d'atur, tampoc no pot presentar-se com el partit que ha portat aquest país per la via de la recuperació econòmica.
Quant a la qualitat democràtica, és evident que no han fet res de substancial per acabar amb la seua partitocràcia, que és un mal molt arrelat a la societat espanyola i que suposa una minva molt important quant al protagonisme polític que haurien de tenir els ciutadans. Lluny de comptar amb el poble per adoptar polítiques que solucionen els problemes reals de la gent, els han donat l'esquena (desatenció als afectats per la hipoteca, política fiscal injusta, mal funcionament de la justícia, falta de transparència real, etc.), i segueixen donant una imatge nefasta, de gent preocupada de mantenir els seus privilegis (tributació tramposa dels eurodiputats, aforaments abusius, etc.). Per altra banda, quant a la corrupció, en els assumptes que han protagonitzat PP i PSOE, han mantingut una actitud clarament passiva, d'esperar a veure què diu el jutge i criticar-lo, en compte d'anar al capdavant en la investigació del que ha passat.
En fi, que la crisi no ha servit perquè s'haja produït un canvi sincer en la manera de conduir la política aquests dos partits, i la ciutadania se sent descoratjada davant d'aquesta resistència al canvi real. Per això, jo crec que la votació del proper diumenge vindrà marcada per una forta abstenció i per un clar ascens dels partits minoritaris, que es presenten amb propostes de millora democràtica i institucional, on alguns ciutadans veiem que hi ha saba nova, que ens resulta esperançadora.

dimecres, 14 de maig del 2014

LA CALMA

No sé quina quantitat de mort caldrà
perquè et declaren mort, però és cert
que la mort, de vegades, pren el viu
amb tanta calma que no el mata.
Desconec si la mort serà boja o formal,
però –a partir d’una certa mesura–
la mort pesa tant, que la vida esdevé
lluita impossible contra la gravetat.
Ignore quanta mort serà menester
per a sentir-se mort, però la vida
no mereix tal nom, quan morir-se
és més fàcil que no aprendre a viure.

dissabte, 10 de maig del 2014

ELS MILLORS I ELS PITJORS (JAVIER MARÍAS)

El proppassat dia 20 d’abril de 2014, vaig llegir a la revista El País Semanal, un article de Javier Marías que em va semblar plenament encertat. En efecte, sota el títol Los mejores y los peores, i el subtítol Los peores se hacen fuertes cuando los mejores carecen de convencimiento, l'esmentat escriptor començava dient el següent:
Leí hace poco dos viejos versos de Yeats que me parecieron verdaderos, en la medida relativa en que cualquier afirmación lo puede ser: “Los mejores carecen de toda convicción, mientras que los peores están llenos de apasionada intensidad”. Si me parecieron tan “verdaderos” es porque, hasta cierto punto, y con excepciones, definen la historia de la humanidad, y desde luego la de nuestro país.
La part més substancial d’aquest article es concentra al llarg paràgraf final:
¿Por qué los mejores carecen a menudo de convicción, si los asiste la razón, tienen un desarrollado sentido de la justicia y son tolerantes con lo tolerable, procuran entender al contrario y atienden a los argumentos de sus adversarios? Precisamente por todo eso, he ahí la contradicción. Los mejores siempre dudan algo, siempre se paran a pensar, no se sienten en posesión de la verdad, no son simplistas ni radicales, no tienen una sola meta entre ceja y ceja, les repugna el oxímoron “guerra santa”, por no mencionar “sagrada misión” y otras sandeces por el estilo. Desde mi punto de vista uno nunca debería prestar atención a los llenos de apasionada vehemencia. Es más, ésta es para mí motivo de desconfianza y sospecha, y, abundando en los versos de Yeats, suele enmascarar a los peores, a los más dañinos y autoritarios, a los que hacen abstracción de las personas y se muestran siempre dispuestos a sacrificarlas en nombre de la Causa, o del Progreso, o del Proyecto, o de la Nación, tanto da. Son los que olvidan que todos tenemos solamente una vida, y que ninguna puede arruinarse por un abstracto Bien Futuro. A estas alturas deberíamos saber todos que el futuro es una entelequia, que no se puede configurar ni tan siquiera imaginar. Sólo importan los que están aquí, y también algo los que estuvieron, sólo sea porque sus huellas sí se pueden reconocer. A menudo las de los mejores están escondidas, como dice esta otra cita de la novelista del XIX George Eliot: “Que el bien aumente en el mundo depende en parte de actos no históricos; y que ni a vosotros ni a mí nos haya ido tan mal en el mundo como podría habernos ido, se debe, en buena medida, a todas las personas que vivieron con lealtad una vida anónima y descansan en tumbas que nadie visita”. Es cierto, muchos de los mejores pasan calladamente o hablando en susurros, jamás gritan ni vociferan, porque no están llenos de apasionada intensidad. Pero ay de nosotros si no existieran, si no hubieran existido siempre; si sus tumbas que nadie visita no alfombraran la tierra discreta, la única que de verdad nos sostiene.
Si em perdoneu l’autocita, en una entrada meua que tracta sobre la veritat i l’interès, des d’un altre punt de vista, arribe a la mateixa conclusió:  
La veritat no és tant un “estat possessori” com un “estat d’ànim”, és a dir, s’identifica millor amb el desig mai no consumat de conéixer-la, que ens porta a una insatisfacció creativa, que no amb la situació fàctica de gaudir-la com a pròpia. Aquesta circumstància, obliga a tots els seus perseguidors a professar un rigor no sols intel·lectual sinó també vital, perquè la veritat és una “vocació”, o –si us sembla massa emfàtica aquesta expressió– digueu-li “aspiració”, que ens empeny a actuar d’acord amb unes normes de conducta no subjectes a canvis, en funció d’interessos més o menys inconfessables. Al capdavall, com deia Machado: “La verdad es la verdad, la diga Agamenón o su porquero”.

dijous, 1 de maig del 2014

VISITA A CÒRDOVA

He visitat Còrdova i els seus barris populars, on destaca el pati com a centre de vida i convivència de la casa. Aquesta manera de considerar el pati és un concepte constructiu d'origen musulmà, que ha estat potenciat posteriorment a causa de dos factors elementals: el primer és que el pati permeteix combatre millor la calor que hi fa (sense anar més lluny el dia 29 d'abril el termòmetre marcava els 37ºC); i el segon la falta d'espai: moltes cases albergaven més d'una família, i el pati era el lloc on es desenvolupaven les feines domèstiques i també els diversos oficis. La gent tenia el bon gust d'ornar el seu pati de flors i plantes molt diverses, com una manera d'alegrar-se la vida.
Tot seguit us mostraré algunes fotos de patis meravellosos:

diumenge, 13 d’abril del 2014

VISITA ALS PORTS: "LA DANSA DE LA MORT"

La xemeneia torta de Morella
Sempre resulta grat visitar Morella i els pobles del seu voltant (per exemple, els valencians Forcall i Todolella i els aragonesos Mirambel i Tronchón).
Mirambel
A banda de passejar pels carrers d'estos pobles meravellosos, resulta obligat dedicar un temps del nostre viatge a la Sala del De Profundis del convent de Sant Francesc de Morella, on es conserva una de les mostres més antigues de l'art macabre espanyol: "La Dansa de la Mort", que són unes pintures del segle XV on s'uneixen els eclesiàstics, els senyors feudals i el poble entorn d'una mort que iguala totes les classes socials.
"La Dansa de la Mort"

Com diu Francesc Massip, hi “dansen una vintena de personatges dividits en dos grans grups: eclesiàstics a la dreta i seglars a l'esquerra, disposats uns i altres en l'habitual ordre jeràrquic descendent: al centre hi ha el Papa, caracteritzat per la tiara o triple corona, a la seva dreta (esquerra de l'espectador), un rei i una reina coronats, un comte amb capell emplomallat i la seva esposa, continuats per una altra parella aparentment d'alcúrnia (duc i duquessa?: un home amb barret allargassat cap endavant i una dona en cabells, ambdós amb vestit talar). A l'esquerra del pontífex (dreta de l'espectador), hi ha un cardenal amb el seu capell envelat d'on pengen els cordons característics de prelat, un bisbe amb mitra, i diversos frares tonsurats: un frare blanc (dominicà), un frare negre (benedictí) i altres dos possiblement franciscans. Tanquen la rotllana en primer pla, front el Papa, un frare d'hàbit negre (el prior?), a l'esquerra del qual una dona i un nen vestit de menestral, a la dreta un mestrescola (un home cofat i amb robes talars), un burgès i una monja. Tots apareixen agafats per les puntes de les mans com si ballessin una sardana o un ball rodó. Al centre del rotllo hi ha un cadàver nu estès dins un sarcòfag.”
Josep Alanyà ha destacat que “el fresc de la sala del De Profundis respon a la mentalitat general de la baixa edat mitjana de preocupació metafísica per la mort, de la necessitat de fer-li front amb la fe cristiana i el màxim de dignitat humana possible tot preparant-se a morir fent d’aquesta actitud la millor dedicació de la vida. En aquest marc filosòfic, religiós i existencial obtenen ple sentit els textos literaris i profans i les representacions iconogràfiques i coreogràfiques relacionats amb la Mort, el podriment del cos (literatura i art macabres), les vanitats de la vida i la preparació a ben morir”.
Una de les inscripcions que hi es poden llegir fa així: “No és pas savi mes és foll qui memòria de la mort si vit se toll”.

divendres, 11 d’abril del 2014

L'ÒPERA "SIMON BOCCANEGRA", DE VERDI

Plácido Domingo interpreta "Simon Boccanegra"
Diumenge passat, dia 6 d'abril, vaig assistir a la representació de l'òpera verdiana "Simon Boccanegra", al Palau de les Arts de València, que comptava amb la participació estelar de Plácido Domingo, amb un paper de baríton i no de tenor, que s'adapta millor a les característiques actuals de la seua veu. I he de dir que vaig gaudir de debò, perquè és una de les meues òperes preferides de Verdi. Tot i que el públic, en general, sol estimar més altres òperes d'aquest compositor, per a mi, "Simon Boccanegra" té una qualitat superior, perquè Verdi assaja ací la creació d'un drama musical, a la manera wagneriana, on destaca la creació d'un fons sinfònic que flueix d'una manera contínua, sense seguir el esquema tradicional de dividir l'òpera en números separats, dotats d'una certa autonomia. Hi desplega Verdi, doncs, tota la seua saviesa com a compositor, que culmina amb les seues dos últimes obres magistrals: "Otello" i "Falstaff", que tant m'agraden.
Fa molts anys vaig adquirir una versió d'aquesta òpera, que sempre m'ha semblat extraordinària: la de l'Scala de Milà de 1977, dirigida per Abbado, que compta amb un elenc fora de sèrie (Freni, Cappuccilli, Carreras, Ghiaurov, van Dam, Foiani). El que més em va impressionar va ser la seua atmosfera tan fosca, que Abbado perfila d'una manera molt notable. Aquesta és la referència que tinc en compte per valorar la representació del Palau de l'altre dia, i he de dir que l'acompanyament orquestal va saber captar perfectamente el clima emocional d'aquesta òpera singular. Hi ha un moment que em sembla particularment expressiu: Simon, quan sense saber-ho beu l'aigua enverinada, nota una amargor estranya, i es queixa de què al governant, fins i tot, l'aigua li sap acerba. I això ho diu després d'haver-se enfrontat amb tots per evitar la guerra contra Venècia.
Verdi s'estimava també molt aquesta obra seua, per això la va reelaborar un quart de segle després de la seua estrena, i així li va donar el to de maduresa que traspua l'òpera.

dilluns, 17 de març del 2014

RETRATS D'HOME

Tot seguit us presentaré deu retrats d'home, de diferents pintors i èpoques, que em semblen fascinadors:

UN RETRAT DE TICIÀ DEL RENAIXEMENT VENECIÀ
UN RETRAT DE L'ESCOLA FLAMENCA RENAIXENTISTA
Joos van Cleve
DOS RETRATS DE L'ESCOLA FLAMENCA BARROCA
Lievens
Sweerts
UN RETRAT DEL ROMÀNTIC FRANCÉS GÉRICAULT
UN RETRAT DEL PINTOR IMPRESSIONISTA NORDAMERICÀ WHISTLER
UN RETRAT (AUTORETRAT) POSTIMPRESSIONISTA DE VAN GOGH
 UN RETRAT DE L'ETAPA BLAVA DE PICASSO
UN RETRAT DE FELIP II FET PER L'INFORMALISTA SAURA
UN RETRAT DEL PINTOR POSTMODERN BASQUIAT

divendres, 7 de març del 2014

ELS PERSEGUIDORS

Potser et semblarà injust que denigre
la promesa que em fas d’un nou futur,
mes ¿què esperes de mi si estic segur
que un jorn serem l’escalf del mateix tigre?

No titlles el meu cos petit de pigre,
car sé anar enllà del càlid tendur,
i anhele el risc d’aquell paratge obscur
on –per inventar altres vols– emigre.

Si bé ho mires, tot cor vol encalçar
un vell somni que encara està per fer,
i així nodrir un desig infrangible.

Però sols perseguim un impossible,
perquè la nostra llum no podrà ser
més que un estel perdut a l’alta mar.

divendres, 28 de febrer del 2014

SOBRE LA VERITAT Nº 4

Ací sóc, tot de somnis carregat,
prest a preservar el punyent esper
de llibertat que nodreix el meu ser,
sempre obert a qui busca veritat.

Encara que tot vinga barrejat,
jamai no renunciaré a saber
el nom d’aquell maldestre titiller
que sent paor de nostra voluntat.

Ací sóc i tu també ets al teu lloc,
cadascun de nosaltres sap què fer,
i tots junts serem l’arrel d’un gran soc.

L’amor esdevindrà el suprem afer,
i creixerà furiós com el foc
contra la fera cega de poder.