Fa
alguns anys vaig publicar al diari, en la secció de cartes al director, uns
quants articles d’opinió on reflexionava sobre les relacions dels governants
amb els ciutadans. Crec que aquests últims han de ser els protagonistes
principals de la democràcia. Tot seguit us convide a llegir cinc dels esmentats
articles.
1. LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA
Va
ser una bona pregunta, aquella que li va fer un estudiant a un polític quan es trobava
de visita en un edifici oficial: “¿Per què vostés tenen un palau tan sumptuós i
el nostre institut té tantes carències?”
Moltes
vegades, els polítics –en açò solen estar d'acord majoritàriament– responen a
preguntes d'aquesta mena fent esment a la “dignitat” institucional. I no seré
jo qui els negue la bondat d'aquest argument. Però si em pose en la pell del
destinatari de la pregunta, em faig càrrec de les dificultats que tindria per
sortir del pas “dignament”, puix que a un jove de dèsset anys difícilment li pot
semblar convincent una resposta tan abstracta a una qüestió tan concreta.
He
citat aquesta anècdota per introduir el tema que tractaré en aquesta carta: la
relació dels polítics amb la realitat i la importància de la participació
ciutadana.
Els
polítics són persones que treballen per una causa que consideren justa, i això
els fa convéncer-se de la importància de guanyar o mantenir el poder. Aquesta
pretensió legítima moltes vegades els obliga a competir tant a nivell intern,
dintre del seu partit, com externament amb els altres partits. Podríem dir que
aquesta doble competició és tan dura i, de vegades, tan cruel, que després d'un
cert temps d'ocupar-se alternativament o simultània dels dos fronts acaben
mirant la realitat amb desconfiança, puix que no els resulta fàcil d'acceptar, després de tant esforç, que
aquella no els done la raó. Això els fa bastir la seua pròpia realitat, que els
trasllada a un món distint –en una certa mesura– al de la majoria dels
ciutadans.
Per
corregir aquesta tendència, fins a cert punt, humanament comprensible, resulta
necessari que els polítics i, sobretot, els governants, coneguen de primera mà
com pensa i viu el poble. Cal no oblidar la importància del sentit comú en tots
els ordres de la vida, i no convé desaprofitar la possibilitat que els
ciutadans, en un moment donat, facen baixar al món “real” aquell polític que té
algunes dificultats per arribar a la realitat amb les seues pròpies forces.
Al
capdavall, el que vull destacar és la importància d'obrir les portes dels
palaus i edificis on es preparen les decisions polítiques més importants a la
participació ciutadana. Caldrà pensar la
manera d'organitzar aquesta participació perquè siga eficaç, representativa i
crítica, no una pura entelèquia, però la generalització a nivell local,
autonòmic i estatal d'aquesta via d'entrada d'aire fresc seria en aquest moment
una manera de revitalitzar la política.
2. EL PRINCIPI DE DESCONFIANÇA
Montesquieu
era, sens dubte, un home prudent. Per això va pensar que la divisió de poders
jugava un paper fonamental en democràcia, a fi d'evitar l'abús dels governants.
Aquell francés il·lustrat tenia capacitat de penetració psicològica i sabia
molt bé que la concentració del poder en una sola instància suposaria a la
llarga una tornada a l'absolutisme.
La
divisió de poders suposa, per una banda, que tot el poder no ha de
concentrar-se en una sola persona o institució. I, per altra, que l'exercici
del poder ha de sotmetre's a un control efectiu, a fi d'evitar la vulneració de
la legalitat i l'interés general.
Si
bé ho mirem, totes les consideracions precedents podrien resumir-se en una de
sola: la desconfiança vers els governants resulta fonamental en un sistema
democràtic. És clar que estic parlant d'una desconfiança institucionalitzada,
que va més enllà de la bonhomia o simpatia de tal o qual polític i de l'actitud
de cada ciutadà. Es tracta d'una qüestió de supervivència del sistema, que no
es pot permetre el luxe de baixar la guàrdia front als que disposen d'unes possibilitats d'actuació extraordinàries sobre la
seguretat, la llibertat i els drets dels ciutadans.
Arribats
a aquest punt, potser serà útil fer esment d'una paradoxa essencial que es dóna
en democràcia: els ciutadans elegeixen els seus representants, la qual cosa
suposa fer-los creditors de la seua confiança. Ara bé, els governants s'han de
guanyar cada dia aquesta confiança. A tal fi, les lleis articulen mecanismes de
control que operen automàticament, com una mena d'examen continuat de la seua
gestió. Confiança i desconfiança són, doncs, al mateix temps, dos dels pilars
democràtics principals.
La
realitat pura i dura ens diu que els mecanismes de control resulten sovint
ineficaços, bé perquè el poder vulnera les lleis que els estableixen, bé perquè
actua d'una manera més subtil en propiciar interpretacions jurídiques que
deixen inermes els esmentats controls.
Siga
com siga, el resultat és el mateix: el principi de desconfiança deixa de ser
efectiu, la qual cosa ha de preocupar-nos especialment quan el govern central,
autonòmic o local disposa de majoria absoluta.
3. ZONES D'OMBRA
El
nostre ordenament jurídic tracta d'equilibrar el poder públic amb els drets
dels ciutadans. En aquest sentit, resulta estimable la capacitat normativa dels
parlaments i les administracions públiques. És més, a banda de la quantitat,
cal celebrar sovint la qualitat material de les normes, que estan amerades de
bones intencions i intenten implantar i difondre pràctiques de bona
administració, de transparència, de respecte al principi d'igualtat i a les llibertats públiques, de fomentar
la participació ciutadana en les decisions de govern, d'establir institucions
que garantisquen un control sobre els abusos de poder.
No
obstant això, quan passem de la teoria a la realitat, ens trobem davant d'una
experiència molt distinta. Les zones d'ombra, a recer de les quals els nostres
governants s'amaguen per prendre determinades resolucions compromeses o, fins i
tot, inconfessables, fa l'efecte que són cada
vegada més amples, perquè “feta la llei, feta la trampa” i sempre resta un
marge de dubte en les normes que omplir mitjançant
les interpretacions més estrafolàries o interessades, però que resulten vàlides
i definitives, ja que ningú no és capaç de posar-li remei a tanta
incongruència. Així, es produeix una subversió dels valors que nominalment
defensa la llei, i els ciutadans ens veiem privats dels nostres drets sense a
penes adonar-nos-en, ja que si preguntem als governants per la causa de la
nostra malaventura de seguida ens mostren expedients, informes, assessors i
funcionaris de confiança, i alguna sentència que els empara, tot i que siga a
partir d'una segona lectura realitzada fora de context.
Així,
es creen empreses públiques en forma de societats mercantils, que –tot i
finançar-se amb els diners dels contribuents– permeten els polítics defugir els
controls més estrictes de la legalitat administrativa i realitzar, de manera
encoberta, determinades actuacions socialment inadmissibles.
I què dir de la participació ciutadana, quan tots podem comprovar com es
desestimen milers d'al·legacions dels ciutadans sense argumentacions
convincents des del punt de vista de l’interés públic. També cal esmentar les
pressions sobre els funcionaris perquè s'avinguen amb la voluntat del poder,
així com l'adopció pels organismes teòricament independents d'actuacions
condicionades per la manipulació política i mediàtica, i el desprestigi
subsegüent que sembla no importar gaire. En definitiva, el poder promou
l'existència de zones d'ombra que no són cap altra cosa que un refugi per a
l'arbitrarietat.
Hi
ha, per tant, un profund desequilibri entre el que diuen les lleis i el que fan
els governs i les administracions públiques. Es tracta d'una perversió
democràtica que a la llarga podrà tindre conseqüències nefastes. Els
protagonistes principals de la democràcia som els ciutadans i això s'està
oblidant. Ens volen tenir contents a base de “pa i circ”, mentre les zones
d'ombra creixen i el poder esdevé intractable.
4. VERITAT I OPINIÓ
Els
savis grecs ja tenien molt clara la diferència entre la veritat i l'opinió.
L'opinió és subjectiva i es fonamenta en la convicció. En canvi, la veritat pretén
ser objectiva i ha d'adir-se amb els fets. Així, poden haver-hi tantes opinions
sobre un mateix tema com persones. La veritat, però, resulta més exigent, puix
que tan sols admet aquelles discrepàncies que tinguen cabuda en la realitat.
Com
que hi ha prou gent cabuda o sense trellat, són molts els exemples que podríem
posar d'opinions absolutament equivocades. Potser ens resultarà penós o digne
de compassió, però cal respectar en principi totes les opinions, encara que no
s'avinguen amb les nostres, ja que tan sols expressen les conviccions íntimes
de les persones.
Faltar
a la veritat dels fets és una altra cosa ben distinta. Certament, qui nega la
realitat o la manipula pel seu propi interés, té també en principi dret a
expressar-se. La democràcia empara també aquest dret, que és una manifestació
de la llibertat individual. Ara bé, malament funcionarà una democràcia i una
societat, si davant la mentida no instrumenta mecanismes de protecció que posen
a cadascú en el seu lloc.
Qui
expressa una opinió estrafolària viu al marge de la realitat, però no fa més
que exterioritzar una convicció personalíssima.
Qui diu una mentida va més enllà, puix que vol fer-nos creure que la realitat
és distinta a com en veritat és, que uns fets no s'han esdevingut mai o que les
coses passen d'acord amb una veritat preestablerta
de caràcter immutable, tot i que l'experiència s'entesta a recordar-nos que tot
canvia.
Seria
saludable que abans de dormir férem un inventari de totes les mentides que hem
escoltat o ens han dit al llarg del dia. Hi ha mentides de tota mena, però les
pitjors són aquelles que pretenen limitar la nostra llibertat. Perquè darrere
d'una mentida hi ha sovint l'interés d'alguna persona o grup social per
condicionar les nostres decisions de manera que es pleguen als seus interessos.
Si
la democràcia es fonamenta en el sufragi universal, malament exercirem el
nostre dret de vot si acudim a les urnes completament enganyats. Molta gent
pensarà que això és impossible, ja que tenim al nostre abast moltes
possibilitats d'estar ben informats. Tanmateix, és freqüent que davant d'una
mateixa notícia ens apareguen versions contradictòries, segons el mitjà que les
propaga. Per altra banda, la força del costum fa que molta gent considere que
la mentida forma part de la nostra quotidianitat, i que no cal donar-li més
importància. Aquesta claudicació suposa, sense més, la renúncia a buscar la
veritat, és a dir, l'acceptació de l'engany com una forma de vida perfectament
normalitzada.
Tenim,
doncs, motius seriosos de preocupació. Tot apunta que –de seguir la tendència–
les regles del joc democràtic canviaran profundament, que ja estan canviant.
Sembla que la veritat és un valor cada vegada més desprestigiat, i que la
mentida ha perdut en gran mesura la seua capacitat d'ofendre.
5. LA DOBLE VARA DE MESURAR
Una
de les pràctiques més esteses en el món de la política, és que els dirigents i
càrrecs representatius dels partits que són a l'oposició es posen les mans al
cap i demanen responsabilitats de tot tipus, fins i tot les penals, per
qüestions que més endavant, quan arriben al poder després d'una victòria
electoral, tracten d'una manera molt distinta. I no em referisc ara a aquells
casos que des de l'oposició es fan crítiques i peticions sobre bases falses,
sense més propòsit que desqualificar el govern i minvar el seu recolzament
electoral. Ben al contrari, del que vull parlar ací és de quan l'oposició té la
raó i diu coses que, de portar-se endavant, serien bones per a la democràcia.
Així, per exemple, l'exigència d'una major transparència i d'un control més
efectiu que acompanye a l'exercici del poder.
Fet
l'anterior aclariment, resulta interessant que ens preguntem sobre la raó per
la qual l'accés al poder fa perdre la memòria als polítics, i s'obliden
d'aquelles propostes que quan no governaven, tant ells com una majoria de
ciutadans, consideràvem necessàries. A parer meu, una de les possibles
explicacions és que allò que els convenia quan eren a l'oposició, ja no els
convé quan es troben en possessió del poder. Aquesta consideració, em fa
arribar a dos conclusions preocupants: a) La primera és que el polític
opositor, quan actua de la manera descrita, es comporta de manera hipòcrita,
perquè exigeix l'adopció de decisions i comportaments que ell no seria capaç de
prendre i mantenir si governara. b) La segona conclusió és que aquesta pràctica
es manté al llarg del temps perquè el polític governant, en perdre el poder,
actua igual que ho feia el seu antecessor en l'oposició, i passa de dir blanc a
dir negre sense cap problema.
El
resultat de tot això és que allò que seria de profit per a l'interés general
resta inèdit, i va estenent-se entre la ciutadania el convenciment que entre
uns i altres hi ha una connivència a fi que els problemes que dificulten la
plena realització de la democràcia no se solucionen.
Seria
bo que desapareguera aquesta pràctica de la vida política, puix que se'n
derivarien molts avantatges. Així, els polítics que són a l'oposició
incorporarien al seu discurs un to realista i més constructiu. A més,
l'electorat restaria meravellat en comprovar que hi ha un comportament coherent
en la vida política, és a dir, que tot no val per tal d'aconseguir i mantenir
el poder. Des del punt de vista del govern, la conseqüència més notòria seria
que els seus responsables no podrien recórrer tan sovint a la demagògia i
haurien de contestar a les crítiques de l'oposició de manera fonamentada.
En
definitiva, milloraria molt les coses que els polítics deixaren d'utilitzar la
doble vara de mesurar. Si algunes de les propostes que es fan des de l'oposició
esdevingueren reals en guanyar el poder, la democràcia seria molt més profunda
i transparent.
.jpg)
