dijous, 19 d’agost del 2021

PLUJA

                     A Fernando Carreras
Plou intensament, oh meravella!:
fora interessant de saber
per què la pluja ve de dalt
i no brolla com un ullal
de la mateixa terra que xafem.

En tot cas, allò que importa
és la pluja mullant la nua terra,
excelsa en la seua caiguda,
oferint-nos generosa un motiu
de mirar atentament el cel.

dijous, 12 d’agost del 2021

LA MADONA DE LA CADERNERA

"La madona de la cadernera", de Rafael
Vine amb mi i plorarem un poc,
sense donar-li més importància.
No et prepares per a res d’especial:
és la mateixa història de sempre,
la que avui vull compartir amb tu,
com si fóra distinta.
Vine amb mi i descobrirem junts
el que han fet altres bojos,
quan s’han sentit com nosaltres.
No tingues pressa; encara hi ha temps.

Mira aquest quadre. És tan bell!
La madona i la cadernera: tan felices
que sols els falten les llàgrimes.
I què dir d’un poema poderós com la vida,
quan no s’oblida de la mort
i es fa ressò del crit vergonyós
que sempre hem amagat.
Però no descures escoltar la cançó
de qui va temptar el límit de l’amor
fins a restar sense veu.

Vine amb mi i plorarem un poc,
que és la manera més natural
de mantenir una conversa sense paraules
sobre el que ara pensem;
sobre el que sentirem demà,
quan ens trobem l’un sense l’altre;
sobre el que perdrem
quan se’ns acabe el temps,
i tota aquesta bellesa
perdure sense recordar-nos.

divendres, 6 d’agost del 2021

ARENA I AIGUA

Si l'arena té un nom, millor serà callar-lo,
que el silenci l'envolte d'inquietud i presagis,
imaginar-nos només el que en veritat amaguen
els cercles minúsculs que indolents el reclouen.
Que no és pas l'arena cap abisme insondable,
sinó un llibre obert ple de signes fràgils,
que hom no pot pronunciar sense rompre
l'encanteri subtil del seu significat unànime.

Si l'aigua té un nom, millor serà guardar-lo,
que en l'instant d'un mot no cap tanta saviesa,
sinó en l'hora llarga de la solitud humana,
en el voluptuós tempteig d'un pensament exànime
que malda per sobreviure a l'empenta dels dies.
Quina eloqüència traspua el silenci,
quan generós ens lliura, sense embuts,
noves formes d'interpretar l'evidència.

dissabte, 31 de juliol del 2021

VISITA A SIMAT: L'ANTIGA MESQUITA DE LA XARA I EL MONESTIR DE LA VALLDIGNA

He visitat l’antiga mesquita de La Xara i el Monestir de Santa Maria de la Valldigna, que són dos importants monuments situats al terme de Simat.
Quant a la mesquita, tot i que va ser transformada en una ermita anomenada de Santa Anna, encara conserva l’estructura original musulmana, i això permet que es puga admirar el Mihrab orientat cap a Còrdova (és un fornet precedit d’un arc, que assenyala el punt cap al qual han de mirar els orants), el minaret i la seua escala cargolada, i l’antic pou de les ablucions.
Quant al Monestir, cal destacar l’església d’estil xorigueresc, el refectori, el locutori i la sala capitular, amb la seua magnífica volta estrellada de creueria. Aquesta última va ser projectada per Pere Compte (mestre d’obres de la Llotja de València), acomplint l’encàrrec de l’abat Roderic de Borja, futur Papa Alexandre VI.
L’estat lamentable en què encara es troba el Monestir, que des de fa vint anys és objecte de diverses obres de restauració, no es deu tan sols a l’abandó persistent sinó també al maltractament rebut pel seu últim propietari privat, que no va dubtar a dinamitar el refectori i la sala capitular per tal d’habilitar espais en els quals plantar tarongers.
Així mateix, va vendre el claustret de l’abat, que va ser desmuntat i traslladat a Torrelodones. Aquest claustret es va recuperar fa uns quants anys, i actualment s’estan fent obres importants a les dependències de l’abat, a fi que d’ací uns quants anys els visitants puguem fer-nos una idea del seu antic esplendor.
Enmig del camí d'accés a la part interior del Monestir, hi ha una preciosa font del segle XVIII, i fregant la muralla exterior s'hi troba una olivera centenària que fa goig de veure.

divendres, 23 de juliol del 2021

PORTA'M AMOR

Porta’m, amor, a l’arrel del dubte
que entela el perquè de cada cosa,
i així podré gaudir de la incertesa
que no em permet desentranyar-te.

Porta’m, amor, a la perduda contrada
on et debats entre la llum i l’ombra,
i així aprendré a estimar els silencis
que t’envolten d’un halo inaccessible.

Porta’m, amor, a la clariana oculta
que il·lumina els límits de tot saber,
i així festejaré, joiós, la ignorància
quan m’incites a conéixer el teu ser.

dissabte, 17 de juliol del 2021

EL ZERO

Es preguntava JOAN FUSTER: “¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d'imaginar la idea de zero? I dic imaginar una idea. Evidentment cal molta febre intel·lectual per a arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero —la nul·litat—, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!”
A mi, la idea del zero també m’intriga per la seua ambivalència, i un dia –ja fa d’això uns quants anys– li vaig dedicar al meu amic i gran poeta carcaixentí, DOMÈNEC CANET, un poema que porta per títol el dit número. Fa així:

     EL ZERO
A Domènec Canet
Quin número més subtil, el zero!
Sempre prest a emprendre el vol,
sense saber on pararà, així és:
ambivalent, inexpressiu per si mateix,
necessitat -per tant- d’aclariment,
o potser de seny, perquè el no-res
és un zero, com tot allò que no val,
però també s’escriu amb un zero
el que no es compra ni té preu.

divendres, 9 de juliol del 2021

MÓN ABSURD

"Autoretrat amb l'orella embenada", de V. van Gogh
Hi ha una obsessió que s'inicia
quan un busca traspassar la realitat
que l'envolta, no per evitar-la,
sinó per penetrar en la seua llum.
És com una manera de mirar sempre
el que els ulls no poden veure,
a redós d'una convicció
que no necessita ser provada,
com l'amor, com la fe, com la joia
de descobrir que no és cap deliri funest
adreçar la mirada envers una flor
per retornar-li el color que reclama
i un món absurd cruelment li nega.

dissabte, 3 de juliol del 2021

BELLESA

Foto J. Vicente Doménech

A Fernando Navarro Buenaposada
Quanta bellesa pot haver-hi en un instant,
si hom travessa una fageda nord enllà,
mentre la brisa aleteja suau
entre les fulles humides per la rosada de la nit.
Us parle d’un ciclista que fa una cursa
contra si mateix i no busca altre bé
que un poc d’esperança, quan de sobte
es troba amb una mena de pluja fresca i matinera.
Prou sap que aquestes gotes minúscules
d’aigua trèmula no tenen res d’extraordinari,
sinó una causa natural ben coneguda,
però no s’està d’imaginar que el bosc li plora.
Perquè hi ha una bellesa necessària:
la que ens enlaira i fa sentir d’una altra manera
el dolor, la solitud i tantes pors,
com si els sobrevolàrem.

divendres, 18 de juny del 2021

LA PINTURA CONTEMPORÀNIA

Un dels problemes teòrics més importants que planteja l’art, en general, és la seua relació amb la realitat. Així, quan un diu que determinat artista o escriptor és realista, el que vol destacar és que intenta reflectir la realitat tal com és. Però, si bé ho mireu, això és impossible, no sols –com és obvi– perquè la realitat està feta d’una matèria distinta a la que utilitza l’artista (pintura, escriptura, marbre, etc.), sinó també perquè tot artista juga amb la realitat, tant quan la simplifica, a fi de destacar-ne els aspectes més interessants, com quan adopta una sèrie de decisions sobre la manera de plasmar eixa realitat. Per això, si us fixeu en el retrat que Velázquez li va fer al papa Inocenci X, estareu d’acord amb mi que el pintor va fer una sèrie d’eleccions prèvies que inevitablement suposen certa manipulació de la realitat, a fi de presentar el personatge com un ésser poderós. Per altra banda, és inevitable pensar que el papa li faria alguns suggeriments per tal de potenciar o dissimular alguns trets de la seua personalitat (per exemple, diuen que Inocenci X era molt lleig i al quadre no ho sembla tant).

El papa Inocenci X (Velázquez)
És evident, doncs, que tota obra d’art el que suposa és la creació d’una realitat distinta a la que serveix de model, i a partir d’aquesta constatació resta la porta oberta a què l’artista decidisca lliurement de quina manera vol relacionar-se amb la realitat, tenint en compte que hi ha una realitat aparent i una realitat amagada, i que és tan vàlida una aproximació a la realitat objectiva (el que tothom veu) com subjectiva (el que l’artista veu). 

Per tant, la preocupació de l’artista a l’hora de desplegar la seua creativitat ha de ser purament estètica. És a dir, fer una obra bella, tot i que siga desfigurant la realitat objectiva. No obstant això, fins al començament del segle XX, en la pintura dominava d’una manera absoluta la figuració. És a dir, encara que el pintor volguera recrear una escena fantàstica, sempre havia d’expressar-se a través d’éssers animats i coses.

Però és clar que l’artista necessita innovar, i va arribar un moment en què la submissió a l’objecte ja s'havia esgotat, perquè grans pintors d’etapes anteriors havien portat la imitació de la realitat al límit de la perfecció. A més, a primeries del segle XX, se sent la necessitat de fugir de la realitat aparent, ja que la civilització ha arribat a un punt crític en què pren consciència clara de l’existència d’una realitat oculta que ho explica tot millor que la mostrada (filosofia de la sospita: Nietzsche, Marx, Freud), sense oblidar els avanços de la tècnica; així, l’aparició de la fotografia permet fer retrats i paisatges molt més fidels a la realitat perceptible que qualsevol pintor podria aconseguir.

Per aquestes raons, la fidelitat a l’objecte és atacada des de diferents punts de vista per les avantguardes del segle XX, que es poden sintetitzar en els grans corrents artístics següents:

I. El fauvisme (Matisse) experimenta amb el color, i així s’allunya de la realitat.

El retrat de la ratlla verda (Matisse)
II. El cubisme (Picasso), utilitza la geometria per desfigurar la realitat.

Les senyoretes d'Avinyó (Picasso)
III. L’expressionisme figuratiu (Munch, Kokoschka) distorsiona a pler l’objecte, perquè li interessa la seua percepció subjectiva pel pintor. A l’expressionisme figuratiu es poden adscriure també, entre altres, Chagall i la nova figuració (Bacon). A més a més, hi ha pintors postmoderns, és a dir, posteriors a les avantguardes representatives de la modernitat, que han fet una obra figurativa de caràcter expressionista, com Basquiat.

Nit al carrer Karl Johan (Munch)
L'ou vermell (Kokostxka)

Els amants blaus (Chagall)
Estudi a partir del retrat del papa Inocenci X de Velázquez (Bacon)
L'àngel caigut (Basquiat)
IV. El surrealisme figuratiu (Dalí) s’endinsa en el món oníric i, així, deforma les figures perquè s’assemblen a les que apareixen en els somnis. L’art dadà (Duchamp, Picabia), la pintura metafísica (De Chirico) i la nova objectivitat (Dix) estan emparentats amb el surrealisme.
Jugadors d'escacs (Duchamp)

La temptació de Sant Antoni (Dalí)
Dona jove amb ombrel·la (Picabia)
Hèctor i Andròmeda (De Chirico)
La bellesa (Dix)
V. L’art abstracte (Kandinski, Klee) culmina aquest procés de fugida de la realitat, mitjançant l’eliminació definitiva de l’objecte. A aquest gran corrent podem adscriure també, entre altres, el següents moviments artístics: neoplasticisme (Mondrian), constructivisme (Popova), suprematisme (Malèvitx), op-art (Vasarely), minimalisme (Reinhardt), informalisme (Tàpies), el surrealisme abstracte (Miró) i l’expressionisme abstracte nord-americà (Pollock i Rothko).
Composició nº 7 (Kandinski)
Sense títol nº 1 (Paul Klee)
Composició nº 2 (Mondrian)
Dues figures (Popova)
El robot-serp (Màlevitx)
Cheyt M. (Vasarely)
Black moods (Reinhardt)
Mirada i mà (Tàpies)
Carnestoltes d'arlequí (Miró)
Número 5 (Pollock)
Taronja i groc (Rothko)