EL BARROC

Crucifixió de Poussin

El barroc va ser, des del punt de vista de la pintura, una de les èpoques més brillants de la història. Cronològicament se situa al segle XVII, en un temps de profunda crisi religiosa i social, com a conseqüència del triomf i expansió del protestantisme i de les tremendes desigualtats que es donaven en aquella societat, on una ampla majoria vivia en condicions miserables. Tot això provoca en els poders establerts, tant religiosos com polítics i econòmics, una reacció tendent a incrementar el control social. Per això el barroc, com tan bé ha dit Maravall, és una cultura conservadora, perquè posa la seua genialitat al servei de l’absolutisme per tal de frenar el descontent social. Es tracta, en definitiva, de fer una pintura que exagere el dramatisme de les escenes, per excés (efectes forçats i violents) o per defecte (austeritat i quietud extrema), i es dóna molta importància al contrast entre la llum i l’ombra. D’aquesta manera, s’intenta motivar l’espiritualitat de les gents senzilles del poble, així com l’acatament de l’ordre establert, que el barroc exalta.

En aquesta entrada podeu admirar unes quantes pintures dels millors pintors barrocs (Velázquez, Ribera, Caravaggio, Poussin i Rembrandt), perquè se n’adoneu dels trets que acabe de referir i admireu el valor d’un art insuperable.

Majestuositat del poder polític:

Felip III de Velázquez

Austeritat i quietud que conviden al recolliment espiritual:

El Crist de Velázquez

Efectes forçats i violents:

Martiri de Sant Pere de Caravaggio

Fort contrast entre llum i ombra:

La ceguesa de Samsó de Rembrant

I no ens hem oblidat del gran pintor barroc valencià, Josep de Ribera:

Martiri de Sant Felip de Ribera

Els trets característics de la pintura barroca es poden traslladar a les altres disciplines artístiques, com l’arquitectura, la poesia, el teatre, etc. Precisament, en relació amb el teatre barroc francés, vull referir-vos una experiència personal, a propòsit de la meua versió del Tartuf de Molière. Doncs bé, quan vaig traduir aquesta genial obra, em vaig adonar que el final no estava a l’alçada de la resta de l’obra. El defecte era més imputable a l’època en què estava escrita que no al genial comediògraf, ja que no va poder estar-se d’acabar l’obra amb un llarg parlament que lloa les virtuts del Rei Sol i el seu elevat sentit de la justícia, després d’haver fet una crítica mordaç de la societat de la seua època i de la hipocresia imperant. Vaig optar per canviar l’últim acte i, particularment, l’escena final, ja que tractant-se d’una versió personal considerava que em podia prendre certes llicències a fi d’actualitzar la dita peça teatral.

Molière

L’escena final, en la meua versió, fa així:

ESCENA 6

Tartuf, Orgon

Tartuf

M’han dit que ha pres una decisió.

Orgon

(Parlant amb molta seguretat.)

No m’ha deixat molta elecció.

Després de tot el que he fet per vosté,

m’amenaça sense cap mirament.

Tartuf

Sols demane allò que em sembla just.

Orgon

Ho mire com ho mire, és un furt.

Sóc alcalde perquè m’ho he guanyat,

i no vol deixar-me continuar.

Tartuf

¿Què em diu d’allò que li he proposat?

Orgon

Tot el que li diré serà forçat,

perquè no m’ha deixat cap altra eixida.

Serà el nou candidat a l’alcaldia,

mes jo sé que sols vol aprofitar-se

del càrrec, tal com ha fet amb nosaltres.

Tartuf

Celebre que arribem a tan bon pacte;

sempre he somiat ser un bon alcalde.

És una solució pertinent.

Orgon

Ho seria, si no fóra estrident.

Sap molt bé com enganyar tothom,

i això no em sembla que siga tan bo.

Tartuf

És un càrrec al qual també tinc dret.

Orgon

Doncs no conec els seus mereixements.

Tartuf

Si es creu superior, està enganyat.

Sé com és i del que ha sigut capaç.

Orgon

He treballat molt dur pel bé del poble...

Tartuf

... i pel seu propi bé, que en tinc, de proves.

Orgon

Els terrenys li’ls he cedit a vosté.

Tartuf

¡Mes no era això el que calia fer!

La carta diu que els destinara als pobres

i mai no ha fet públiques les proves.

Orgon

(Ha perdut ja la seguretat en si mateix.)

Ha sigut un error que estic pagant.

Tartuf

Gràcies a mi, li eixirà barat,

perquè li evitaré la vergonya

que el poble conega la seua ronya.

I així podrà, com jo, representar

el seu paper en un món de farsants.

Vosté diu de mi que sóc mentider

i, del seu engany, no en vol saber res.

Orgon

Jo sóc molt diferent; em penedisc

del que he fet i el pecat em fa patir.

Tartuf

¿I per què s’avé a fer amb mi un tracte,

a fi de tapar els seus dolents actes?

Si tan pur és, done la cara i pague

pel que ha fet i no em deixe ser alcalde.

Orgon

Tot ho faig per defensar la família,

que no penen per la meua desídia.

Tartuf

La seua família sap molt bé

que utilitza arguments poc convincents,

i no pregunten ni miren on cal

per tal de defugir la veritat.

Orgon

La veritat, a voltes, pesa molt.

Tartuf

Llavors ¿per què he de ser jo l’impostor?

Vosté i els seus parents també mantenen

les aparences que més els convenen.

Orgon

Nosaltres ens guiem per uns principis...

Tartuf

... i els adapten quan no els semblen propicis.

Orgon

Jo seria incapaç de seduir

l’esposa de qui tan bé m’ha acollit.

Tartuf

Done-li la culpa al seu abandó:

una dona així necessita amor.

Si el món fóra un poc just, meua seria,

i el sòl que xafara jo besaria.

Orgon

És desvergonyit i desagraït;

quan parla, sempre m’intenta ferir.

Tartuf

(Aguaitant per la finestra

i amb un to amenaçant.)

La nit és fosca, el fred de l’hivern

empeny la gent a posar-se a cobert.

Així, ja ningú no resta al carrer.

Tothom vol dormir. Jo no dormiré

fins que la meua hora siga arribada

i la llarga espera recompensada.

(Girant-se de sobte cap a Orgon.)

Ni jo sóc un sant, ni tampoc vosté,

però, quan pequem, ho fem en secret,

perquè prou bé sabem els dos que el mal          

no existeix quan es manté amagat.

(Mira Orgon desafiant.)

¡Vull que em diga si tinc o no raó!

Orgon

(S’agenolla davant de Tartuf

i li besa la mà.)

La voluntat del Cel es faça en tot.

FI

"PICNIC A HANGING ROCK", DE PETER WEIR

“Picnic a Hanging Rock”, del director australià Peter Weir, és una pel·lícula d’una bellesa visual impactant, que ens conta com el dia de Sant Valentí de l'any 1900 les estudiants de l’Escola Appleyard van d’excursió a Hanging Rock, una regió australiana muntanyosa. Al llarg del dia es produeixen una sèrie de fenòmens sobrenaturals: el temps es deté, estudiants i mestres perden el coneixement i tres xiques i una professora desapareixen.

El gran tema d’aquesta pel·lícula tan misteriosa com fascinant és, a parer meu, la temporalitat de la bellesa i de la innocència. La vida és capaç d’albergar criatures tocades per la gràcia, però al propi temps les aniquila, perquè com deia Rilke, en una de les seues elegies, “la bellesa no és cap altra cosa que el començament d’allò terrible”.

Crec que en la pel·lícula es fa palés que les tres estudiants i la seua professora, totes elles de tarannà somiador, són física i espiritualment tan belles que una força oculta les abdueix, abans que no és marcisca la seua candor angelical. És com si es produira un miracle i, per una vegada, la bellesa reeixira al seu destí fatal, però en un altre món, perquè en el nostre això no és possible. Poesia pura, doncs, o una invitació a somiar.

Ací teniu un fragment màgic de la pel·lícula:

"NO DEIXES DE CAMINAR", UNA CANÇÓ PER A VISITAR CARCAIXENT

La part antiga de Carcaixent conserva un patrimoni urbà que paga la pena conéixer. Dissabte passat el meu fill i jo el vam recórrer, i com que feia una vesprada primaveral clara i tranquil·la vam escampar pertot arreu el ressó d'una cançó que convida a caminar a qui s'atura a escoltar-la. Ja sabeu que el comte Arnau no deia la seua cançó sinó a qui l'acompanyava.

Doncs ací teniu la cançó, que es titula "No deixes de caminar", composada i interpretada pel cantautor Robert Cortell:

INTERPRETACIÓ I EXPERIÈNCIA

Hi ha una novel·la de l'alemany Helmut Lange, que porta per títol "El concert", en la qual es planteja un dels grans dilemes de la interpretació d'una partitura, a saber: si és suficient amb la tècnica o si cal assolir una certa experiència de la vida per a poder desxifrar el seu misteri d'una manera absoluta. En la dita novel·la, s'hi parla d'un pianista jueu que van assassinar els nazis als vint-i-huit anys i, a causa d'això, no pot interpretar com cal la sonata nº 30 de Beethoven, perquè es va morir massa jove, sense haver viscut les experiències que una obra tan profunda pressuposa. Cal aclarir que, en la ficció ideada per l'autor, la frontera entre el món des vius i el dels morts hi desapareix i, així, els uns i els altres dialoguen entre si.

Certament la sonata nº 30 de Beethoven és una obra de maduresa, on el gran compositor aboca el fosc estat anímic que enterboleix l'última etapa de la seua vida. Junt amb la seua predecessora, la sonata nº 29 "Hammerklavier", i les seues dos sucessores, la nº 31 i la nº 32, formen un bloc compacte que, tot plegat, constitueix una de les cimes més altes assolides per la creativitat humana.

Ací teniu un fragment de la sonata nº 30, en la interpretació de G. Gould:

"EM DOL, M'HE EQUIVOCAT", CANÇÓ DE ROBERT CORTELL FILL

Una nova cançó del meu fill Robert, que m'agrada especialment perquè transmet ganes de mirar cap al futur. La lletra de la tornada evoluciona al llarg de la cançó, i el que és al principi una porta oberta a l'esperança, des de "la foscor del meu bosc", passa a convertir-se en una espera impacient "amb el cor desbocat", i acaba esdevenint un pas decidit cap endavant: "Per això he vingut a trencar amb el passat".

Ací teniu la lletra completa de la cançó i la interpretació que en fa Robert:

EM DOL, M´HE EQUIVOCAT

Em dol, m'he equivocat,

encara t'estime igual,

només vull que em digues

quan tornaràs.

Em dol, camine sol,

recorde contra l'oblit

tot allò que va passar

i  em sent molt trist.

Per això t'espere

en la foscor del meu bosc.

Em dol aquest silenci,

la teua veu absent,

no tindre't prop de mi

quan sols en tu crec.

Em dol, vine i voràs

com jo he canviat,

i junts inventarem

un altre cant.

Per això t'espere

amb el cor desbocat.

Em dol cada cançó

que tu no escoltes,

els versos que et pose

i no t'acaronen.

Em dol el temps perdut,

l'amor que t'he negat,

l'absurd de cada dia

que no t'he desitjat.

Per això he vingut

a trencar amb el passat.

"JO SOC JO I EL MEU LLENGUATGE" (EMILIO LLEDÓ)

Deia Ortega: "Yo soy yo y mis circunstancias". En canvi, Emilio Lledó considera més exacte dir: "Yo soy yo y mi lenguaje". Perquè, per a este filòsof, l'ésser humà és llenguatge. L'educació en eixe llenguatge resulta fonamental, ja que pot servir-nos per il·luminar la realitat.

I és que cadascú "inventa" el seu propi llenguatge, i este acte creador pot portar-nos a la veritat o a la falsedat, segons l'utilització que en fem.

Emilio Lledó, amb sàvies paraules, para esment en la doble faceta del llenguatge, personal i col·lectiva:

El lenguaje, territorio común de una colectividad, es, en su más íntima estructura, privado territorio de aquel que lo utiliza. Cada acto de habla emerge del fondo personal en el que cada mente, situada en una historia, en un tiempo determinado, modula el inconfundible mensaje de la lengua matriz.

El lenguaje se hace, pues, peligroso porque su asimilación y su uso no sólo dependen del hecho lingüístico común a los distintos individuos de una comunidad sino, sobre todo, de los múltiples sesgos y perspectivas en que tiene lugar el particular aprendizaje. Precisamente su carácter especulativo, su imprecisa y sutil presencia en nuestra intimidad, hace que, en ese espejo interior que ha de sostener la memoria, se reflejen todas las luces que han alumbrado el nacimiento de la estructura personal.

El más rico tesoro, el lenguaje; pero también el más peligroso. El más rico porque en él se recobra el pasado, se organiza el sistema de ideas que forjan al hombre y se edifica el silencioso diálogo que, desde la apertura de la consciencia, conforma la esencia de la humanidad como especie capaz de ser y de saberse ser. Y el más peligroso porque, aunque heredamos ese impresionante caudal, su riqueza parece como si dependiera de aquel que la administra; como si su inmenso, objetivo, valor, estuviera supeditado, en muchos momentos, al sujeto que, al manejarlo, lo recrea, lo reconstruye; casi lo inventa.

Per això, Lledó apunta que somos un lenguaje, una posibilidad de leer, de interpretar, de sentir. El mundo de las imágenes es un mundo sin palabras, un mundo sordo y ciego para quien no sabe rechazarlas o amarlas, para quien no sabe dialogar con ellas, o para quien no sabe descifrar la manipulación que, tantas veces, la contamina.

Per tant, el millor antídot contra la manipulació és la utilització d'un llenguate que cal enriquir. En efecte, quant més ric siga el nostre llenguatge més fàcil ens resultarà despullar aquell que ens vol enganyar, perquè sabrem interpretar les seues mentides.

És una manera de conéixer-nos que és necessària per conéixer els altres, la qual cosa comporta un compromís moral amb nosaltres mateixos i amb la societat. Qui sap on té la dreta i on té l'esquerra i el que signifiquen estes paraules, quan ho integra en la seua manera de ser, viu com una desfeta la negació d'eixa evidència, tant a nivell personal com col·lectiu. L'exemple que he posat és elemental, però jo no el trobe exagerat, ja que vivim un temps en què hi ha molta gent que s'ofén quan li dius que dos i dos són quatre.

POEMES D'ADOLESCÈNCIA (II)

Us convide a llegir altres dos poemes d’adolescència. Són poemes que parlen de desamor i solitud.

[TODAS LAS NOCHES...]

Todas las noches mis sueños crean tu figura

y bailas en mi mente.

Me gusta tu piel morena

manchada por la luz incontenible de mis pasiones.

No me atormentes más muñeca de dulce mirada,

aparta ya de mi razón tu rostro,

tus ojos azul violeta que todas las noches

alimentan mi llanto.

No me atormentes más muñeca de dulce mirada,

apaga ya de una vez con tus besos

las ansias terribles de sentir tu cuerpo

cerca de mí.        

[RECUERDO UNA NOCHE...]

Recuerdo una noche de invierno;

mis manos querían acariciar tu pelo.

Recuerdo que mis ansias crearon tu figura

y fuiste soledad en mi habitación:

la soledad más hermosa y cruel que nadie ha sentido.

Recuerdo una noche de invierno

en que amaba la soledad,

con una luna frente a mis ojos

que nunca pude tocar,

mientras destruía la armonía de unos versos

que eran lágrimas de mi llanto,

súplicas de mis deseos.

Mi historia está escrita

en la oscuridad de una noche de invierno:

impotente ante mis ansias,

vencido por mis anhelos,

queriendo convertir en alas mis brazos,

queriendo atravesar el silencio de la noche

y darte un beso.

Recuerdo una noche de invierno,

con una luna ante mis ojos

incitándome, llamándome,

pero que nunca logré tocar.

Porque mi historia está escrita así,

en la oscuridad de una noche de invierno.

"HORES INGRATES"

HORES INGRATES

1

És arribada l’hora en què l’angoixa

serà fruit de la certesa i no del dubte.

Tot allò que sabem ja ho sabíem,

però hem comprés que serem ferits

per la mateixa daga que abans

passava de llarg cercant un altre parador.

Avui hem de conviure amb un neguit

que no té cap porta d’eixida oberta,

perquè la vida ha traçat gèlidament,

com qui separa territoris estranys,

una línia divisòria recta i infranquejable

entre el que ara som i el que volíem ser.

2

Hores ingrates, aquestes, que ens empenten

cap a l’evidència menys subtil, més crua,

i ens obliguen a enfilar un nou tram del camí

amb conviccions cada vegada més fosques,

perquè no és temps de pressentir i confiar,

sinó de sentir astorats com la vida es retrau

i ens deixa amb una pesant càrrega als muscles,

que no és la basta ferralla elaborada pels dies,

sinó el que resta de nosaltres després de descobrir

que ja hem arribat, que som ací, de cap a peus,

i no ens fem il·lusions, car hi veiem clar i sabem

quins són els límits justs de la nostra esperança.

3

No és un malson aquesta necessitat sobrevinguda

de restablir els lligams amb els objectes coneguts

perquè recuperen la seua consistència original

i no ens deixen sols enmig de la fúria del temps.

Són dessaborides les hores corrents, hem perdut

el costum de retrobar-nos amb les cares d’ahir,

aquelles que ens feren sentir dignes de lloança

i, després, es dissolgueren en un desencís creixent.

Són aspres els nostres gestos, vivim impacients,

com si sempre esperàrem el que no ha de venir,

i així envoltem el nostre present d’un gran buit

on patim com a pèrdua allò que un dia rebutjàrem.

4

De sobte, el vell àngel ens ve a visitar

per recordar-nos la seua cara amable,

amb la benigna intenció de proclamar

que altres crepuscles són possibles.

Però no el reconeixem, s’ha transfigurat

el color de les seues dolcíssimes mirades,

la gràcia d’uns llavis fills d’aquell temps

en què no creure era també estimar.

I no sabem per què un dia es va acabar

aquell món on encara era imaginable

una altra manera de celebrar els afectes,

sense aquesta llandosa cansera d’un mateix.

5

Un silenci de no dir en la boca,

per totes les paraules renegades

només nàixer i tantes carícies

que hem callat amb covardia.

Podíem haver proferit desitjos

que travessaren espais de desmesura,

i n’hem tingut prou fent de la vida

un misteri de curta revolada.

Quant amor ens hem reservat,

quanta passió trobaran a faltar

els qui tant ens estimaven

per la ignomínia del nostre silenci.

6

Fer del món un misteri inexplorat,

desentranyar el secret de cada mirada,

són reptes que un dia despertaren passions

i després, amb indolència, les deixàrem caure.

Perquè mai és la vida qui calla;

som nosaltres els qui renunciem, una per una,

a escoltar les seues sàvies paraules,

i així malbaratem el do de pronunciar-les.

¿Com, després d’un cert temps,

un pot no sentir-se del tot l’únic culpable,

si era propícia la nit, vam ser joves i audaços

i ens aclamaven els déus quan cantàvem?

7

Pesen tant els records que la vida

no la podem entendre sense mirar

cap a un passat cada vegada més incert,

que sols perdura en la fràgil memòria.

Dels pensaments, en fem amagatalls

on guardem imatges ferides pel temps,

tan desfigurades que sols sobreviuen

si prenen una forma del present.

Així, les velles il·lusions esdevenen

les noves cançons que ara escoltem,

quan la música comença a sonar

al gran ball on mai no serem convidats.

8

Hi ha llocs on la gent es delita

aprenent a fer del desengany

una sofrença més tolerable

i no una decepció incandescent.

Un poc de mentida aprofita

per inventar altres raons,

que posen al nostre abast

noves possibilitats de reeixir.

Un poc de veritat és prudent,

quan ens bevem a glops la joia

d’un moment i no ens adonem

que li diuen amor perquè acaba.

9

Després de tantes hores ingrates,

què serà de nosaltres, si no sabem

com eixir d’aquest passeig pel caire

en què s’han convertit els dies.

Després de tantes hores ingrates,

per a què en voldrem de noves,

si no és per evocar, sense refer,

cançons que restaran inacabades.

Després de tantes hores ingrates,

la vida conservarà el seu nom

i el domini de la nit s’estendrà pertot,

com un final que no vull escriure ací.

SOBRE LA REALITAT VIRTUAL DEL "PROCÉS"

Perquè un fet que naix com a realitat virtual es transforme en una realitat vertadera és necessari escriure una obra literària. Els humans no tenim cap altra manera de crear la matèria a partir del no-res. El resultat del nostre empeny creador és, quan fem literatura, pura ficció: un artifici que no pretén enganyar a ningú. El lector, quan llig una novel·la o un poema, sap que ha de "suspendre el judici" (epokhé).

La creació literària és, doncs, una manera digna de posar en contacte dos móns diferents: el món real i el món irreal, que en la ment de les persones sempre han interactuat. No sols buscant l'esbargiment, sinó també per necessitat. Seria molt trista la vida sense ficció, però la ficció que ens ajuda a seguir endavant i ens fa sentir-nos forts, al si d'una col·lectivitat, no és aquella que ens idiotitza, sinó la que és capaç de fer-nos veure enllà de l'evidència, i ens convida a la saviesa.

De vegades, per tant, el temps dedicat a obrar el miracle que "el no-res siga" té un origen il·lustre, digne de ser tingut en compte, ja que -com diria Shakespeare- està fet "de la mateixa matèria dels somnis". Però, sobretot, és il·lustre perquè respon a l'empeny dels éssers humans d'assolir la veritat. Sols la veritat pot ser bella, o si voleu: sols si la ficció ens ajuda a descobrir la realitat, amb tota la seua profunditat, mereix lloar-se la seua producció  com a "gentil fatiga".

Quan l'afany de vendre al proïsme la realitat virtual com a certesa, no va emparellada amb l'empeny de fer literatura, les coses canvien, perquè ja no és la veritat el que impera sinó la mentida i la propaganda. Fixeu-vos bé en el matís: quan el venedor de realitat virtual renuncia a transformar el no-res en ficció literària i s'entesta a divulgar-la com a veritat en estat pur, està assumint una tasca formidable: que la gent crega que és real el no-res. Això sols pot aconseguir-se a través de la propaganda i l'engany, que prou sovint són dos condicions prèvies a l'autoengany.

El "procés" és, a parer meu, un exemple claríssim de propaganda, engany i autoengany, que tenen com a punt de partida una realitat virtual. Per això em resulta tan inexplicable que l'Estat, en compte d'haver tractat el fenòmen com a tal i ajustar la seua reacció a la mesura justa de la naturalesa dels fets (més estrambòtics que cap altra cosa, a més de protagonitzats per gent eixerebrada), haja volgut reconduir la situació fent-nos creure que ens trobem davant d'un fenòmen real.

En actuar d'aquesta manera, també l'Estat ha bastit un edifici virtual sense finestres obertes a la veritat, i també està necessitant de la propaganda i de l'engany per a fer-nos creure la desmesura de la seua reacció. Estic convençut que, davant del despropòsit dels líders "processistes", una vegada provat el seu fracàs, la resposta més intel·ligent hauria estat deixar que se les apanyaren amb "el Frankenstein" que han creat, perquè en algun moment hauran de donar compte als seus seguidors de les seues mentides i de la seua temeritat.

Front a l'exaltació romàntica dels sentiments, la majoria dels ciutadans volem que la raó prospere, i això exigeix unes lleis que s'han de complir. Si la racionalitat no val per a res, anem al desastre. Resulta evident que tenim una Constitució votada per tothom, i que vivím en un país democràtic que forma part de la Unió Europea. Amb eixes premisses, si un territori vol separarse de la resta, primer de res haurà de formar-se una majoria social suficient en eixe territori i després caldrà convéncer a la resta d'espanyols (manxecs, murcians, extremenys, càntabrs, etc.) que cal canviar la Constitució.

En la vida no es pot tindre tot, encara que la societat consumista actual tendeix cada vegada amb més intensitat a creure el contrari. Hi ha unes regles de convivència que s'han de respectar, però això no faculta a qui té la responsabilitat de defendre els drets de tots a extralimitar-se. En situacions com les que s'han esdevingut arran "el procés", és quan més calia ser prudent i respectuós amb el Codi Penal. Hi ha hagut una sobreactuació dolenta, i el meu desig més gran en aquest moment, quan està a punt de començar el judici en el Tribunal Suprem, és que es dicte una sentència justa que ajude a ordenar tant de destrellat com s'ha comés fins ara.

"LA REGENTA", DE CLARÍN

He llegit "La Regenta", gaudint-la pàgina a pàgina, desitjant que no s'acabara, perquè és una novel·la que t'atrapa, tant per la qualitat de la prosa com per la inventiva de l'autor i la seua capacitat de penetrar en la psicologia dels personatges i les misèries d'una època. Tot s'hi conta d'una manera equilibrada, com si Clarín no pretenguera fer sang ni recrear-se en la nafra, la qual cosa és perfectament compatible amb la dissecció implacable d'una realitat tan estreta de mires, que ofega sense pietat qualsevol persona amb ganes de volar.

A diferència d'altres obres mestres de la història de la literatura, que tracten el tema de l'adulteri, com Madame Bovary i Anna Karenina, no es preocupa l'autor d'analitzar minuciosament les vivències amoroses de la protagonista, sinó el context social i el clima emocional que expliquen el seu comportament. En aquest aspecte és una novel·la filla del seu temps, que es mou entre el realisme i el naturalisme de les acaballes del segle XIX, clarament adscrita a l'escola francesa: Stendhal, sobretot, perquè a l'igual que aquest autor, Clarín és molt donat a repartir al llarg del text escenes inoblidables, que deixen el lector atònit, incapaç de resistir-se al seu embruix.

Per altra banda, la lectura d'aquesta obra, ens permet descobrir un dels grans personatges de la literatura universal: el Magistral, Fermín de Pas, vicari de la diòcesi de Vetusta, perdudament enamorat de la Regenta, en el qual Clarín concentra totes les contradiccions de la societat que vol retratar. És un personatge patètic, incapaç de canviar el rumb de la seua vida, però alhora poderós i decidit a fer tot el mal possible a causa de la gelosia i el ressentiment.

Qui vulga conéixer el perquè de l'endarreriment de la societat espanyola, trobarà ací també una font d'informació impagable. Hi perviuen encara estructures de poder i prestigi social pròpies de l'antic règim, amb una església omnipresent, una aristocràcia reaccionària i una burgesia inculta i curta de mires, incapaç de guiar el país per la via de la industrialització i l'obertura a les idees més avançades que circulaven per Europa. Tot és o esdevé mediocre, fins i tot les aspiracions més nobles, perquè ningú no és capaç de fer reeixir els seus sentiments a la mentida i la hipocresia.

El que resulta trist és que, mentre escric aquest comentari, em pregunte si han canviat molt les coses d'aleshores ençà, i arribe a la conclusió que, aparentment, han canviat, però encara perdura aquella mediocritat que hi reflectia Clarín: tot ha canviat perquè no canvie res, ja que el poder, d'una manera més subtil, segueix operant sobre el teixit social controlant-lo a força d'emporuguir-lo.