VISITA AL MUSEU-CASA JOAN FUSTER

Joan Fuster ens convidava a dubtar no sols de les veritats que ens resulten molestes sinó també de les que ens agraden. L'escepticisme fusterià té, per tant, una arrel ètica indubtable: qui estima la veritat ha de ser honest i no defugir les qüestions que l'incomoden.

Ara bé, això no vol dir que Fuster fora un relativista, és a dir, un intel·lectual que negava la veritat objectiva. Ans al contrari, creia en aquesta veritat, tot i que el seu racionalisme crític el portava a la conclusió que només es podia assolir aproximativament, mai com una realització absoluta i inamovible.

La veritat, a diferència d'una opinió o d'una creença, no està mai al final del camí, sinó que és una invitació a mirar cap endavant. La veritat no pot identificar-se, per tant, amb el conformisme, ja que provoca insatisfacció i obliga a saber més.

Fa trenta-dos anys que ens va deixar aquest il·lustre suecà, i sempre que visite les estances del seu Museu-Casa, trobe a faltar l'existència actual d'humanistes que estiguen a la seua altura. A hores d'ara és ben fàcil sentir i llegir opinions o creences que es traslladen a la gent com si foren veritats incontestables. De fet, els nostres joves, segons les últimes enquestes escolars, tenen cada vegada majors dificultats a diferenciar entre el que és una notícia sobre fets reals i el que és una opinió.

Em sembla molt greu aquesta confusió, perquè sense veritat no és possible la llibertat. Com diu el professor Jordi Mir: "Podríem fer una llarga llista de mentides relacionades amb l’actualitat informativa: persones migrants, que busquen refugi, polítiques d’igualtat, habitatge, impostos... Aquestes mentides són un engany a la ciutadania. Busquen que les persones pensin, prenguin decisions, a partir d’una realitat alterada, deformada. En aquestes condicions les persones veuen atacada la seva llibertat, la democràcia s’allunya una mica més, la por i l’odi creixen".

S’ha desencadenat una guerra contra la veritat. Així s’està fent política en moltes parts del món i la nostra societat no és una excepció. El més important no és dir la veritat o mostrar que altres opcions menteixen. L’objectiu és imposar la pròpia veritat, que es crega el que a cadacú li convé. No importa si és o no és cert el que diem. No importa si les dades i les evidències ens donen la raó o no. Es tracta d’aconseguir que la gent crega el que volem i per això cal acabar amb la noció mateixa de veritat. La societat sencera perd quan això passa.

SOBRE EL SENTIT COMÚ I EL TRELLAT

La filosofia anomenada del sentit comú (l'escocés Moore, entre altres) entén aquesta facultat, no com una manera de pensar general a totes les persones, sinó com la possibilitat individual de conéixer les veritats primitives, teòriques i pràctiques, distingint el que és vertader del que és fals, el que és bo del que és dolent. És una filosofia que pren com a punt de partida els postulats de la Il·lustració i, així, entén que la raó és una llum plenament nostra.
Hi ha en aquesta concepció del sentit comú un factor que resulta essencial per a comprendre el que passa hui dia, en què el sentit comú és el menys comú dels sentits: el que pensa la generalitat de la gent pot no identificar-se amb el sentit comú, perquè aquesta facultat es fonamenta en la raó com a facultat de discernir entre el que és vertader i el que és fals. I no tothom vol fer ús d'aquesta facultat, ja que hi ha interessos i passions que ens empenten a veure les coses d'una manera contrària al que ens dicta la recta raó, i de vegades és més senzill i còmode deixar-se manipular que no acarar les conseqüències de defendre el trellat.
Eixa és la paraula màgica, tan valenciana: trellat. Malgrat els avanços científics i en el món de la informació, sembla que cada vegada hi ha menys trellat, que cadascú diu el primer que li ve al cap o posa tot el seu empeny a enganyar i autoenganyar-se. Tot això està cristal·litzant en una situació de postració mental i moral molt preocupants. No som conscients dels problemes que ens envolten, ens limitem a anar a la nostra, i si defensem alguna causa és la pròpia o la del grup o capelleta en què ens movem, no la del bé común, que és l'únic lloc on rau el futur dels nostres descendents.
Per això, cal preguntar-se, com feia Javier Marías, "por qué grandes porciones del mundo han dejado de entender lo que era fácilmente comprensible hasta hace cuatro días. Por qué ha habido un retroceso generalizado del entendimiento y del sentido común. Por qué no hay mayor placer que el de quejarse y protestar por todo, más cuanto más inexistente es el motivo".
Que cada dia hi ha menys trellat, és una evidència, i com a mostra vull dentindre'm una mica a considerar l'evolució que ha tingut la vida política des de l'aprovació de la Constitucció. L'anomenat, no sense una certa malícia, règim de la transició va portar a la nostra societat unes llibertats i un progrés importants. Tot és relatiu, però no hi ha dubte que si comparem la situació actual amb la que hi havia abans de la restauració democràtica de 1978 els canvis han sigut positius per a una ampla majoria de la ciutadania. Ara bé, això no vol dir que tot haja sigut perfecte. Hi ha hagut errors molt importants que ens han portat deficiències democràtiques i ètiques notables. Com ara: 1) es va implantar un règim electoral que fomentava la partitocràcia; 2) es va menysprear la divisió de poders, i els partits polítics majoritaris van implantar una estricta disciplina parlamentària i un perniciós sistema de "cupos" o de torns per a repartir-se el nomenament dels membres de les institucions democràtiques fonamentals (Consell General del Poder Judicial, Tribunal Constitucional, Fiscalia General de l'Estat, etc.); 3) es va tolerar la corrupció perquè afavoria el finançament il·legal dels partits polítics; 4) els governants miraven la cosa pública més a curt que no a llarg termini i no eren capaços de consensuar els temes d'Estat o d'interés general més bàsics, com l'educació, l'organització territorial de l'Estat, la Justícia, etc.
Calia, per tant, mamprendre una reforma seriosa de les institucions i les regles de joc a fi de corregir les deficiències que estaven minvant a passos agegantats la credibilitat del sistema polític constitucional. Encara que la seua necessitat es feia notar anys arrere, va ser la Gran Recessió de 2008 i el gran impacte que va tindre en la societat (el 15-M, l'anomenat procés català, el paorós atur i la pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes), els que van posar sobre la taula la urgència d'introduir canvis en el funcionament institucional. L'aparició de nous agents en el panorama polític partidari, que amenaçaven seriosament el bipartidisme, semblava que podrien jugar un paper destacat en aquesta nova deriva democràtica. Era com l'inici d'una altra època que prometia transformacions inajornables.
Doncs bé, passada una dècada, el que es constata ara és que ni els uns ni els altres han sigut capaços d'arribar a acords que permeten abordar les importants reformes que necessitem. El que s'ha fet, clar i ras, a falta de trellat, no ha sigut implantar canvis consensuats que siguen sincers i gaudisquen del recolzament necessari perquè puguen reeixir, sinó moltes vegades empitjorar mitjançant el populisme i la demagògia els problems que ja teníem.
Com diu Manuela Carmena, "yo creo que realmente la política es esa actividad que nos hace tener capacidad para resolver los grandes problemas de la sociedad y que nos obliga a tomar un liderazgo en esa necesidad de resolución. Lo que ocurre es que en la práctica yo creo que muchas veces equivocamos y confundimos la política con los partidos políticos. Yo creo que estamos en un momento en que es muy importante darnos cuenta que la democracia, como todas las instituciones humanas, hay que tenerla al día, hay que cuidarla. Llevamos mucho tiempo sin preocuparnos de esa institución tan importante que es la democracia".
És cert que esta visió negativa algú la titllaria d'injusta si no anara acompanyada d'un reconeixement de les reformes que s'han fet i han suposat alguns avanços en tema de transparència, llibertats i tolerància. No em dolen prendes reconéixer aquests avantantges, però tot plegat em sembla poc comparat amb el que s'haguera pogut aconseguir si tots els esforços hagueren estat presidits no per la propaganda i la conveniència de cada partit o facció, la qual cosa ens porta a la polarització, sinó pel bé comú. Per tant, crec que de trellat no n'anem massa sobrats, ni en l'aspecte ètic ni tampoc en l'estètic.

"A SÍLVIA", DE LEOPARDI

 

Un dels poetes que més em commou és Leopardi, perquè és capaç de comunicar d’una manera aparentment senzilla sentiments molt profunds. Per això, no podré oblidar mai la visita que vaig fer l’any 2011 a Recanati, la seua ciutat natal, situada a la regió italiana de Les Marques, vora la costa adriàtica. Encara es conserva la seua casa palau, amb la biblioteca on va passar tantes hores d'estudi, i els balcons que donen a la plaça.

Sabem del seu procés creatiu per una carta, del 5 de març de 1824, a un cosí seu: «En escriure només he seguit una inspiració (o frenesí) que, en arribar-me, en dos minuts ja formava el disseny i la distribució de tota la composició. Fet això acostume sempre a esperar que em torne un altre moment, i en tornar (ordinàriament no ocorre sinó després d'algun mes), em pose llavors a compondre, però amb tal lentitud que no m'és possible acabar una poesia, encara que siga brevíssima, en menys de dos o tres setmanes. Este és el mètode, i si la inspiració no em brolla per si mateixa, més fàcilment eixiria aigua d'un tronc que un sol vers del meu cervell». Portarà este mètode a la pràctica, per exemple, en el poema elegíac i bellíssim «A Silvia» (en la realitat, Teresa, la filla del cotxer de la casa Leopardi), que escriu en 1828, deu anys després de la mort de la jove.

Tot seguit us convide a experimentar l’emoció de llegir l'esmentat poema.

A SÍLVIA

Sílvia, ¿recordes encara

aquell temps de la teua vida mortal,

quan la bellesa resplendia

als teus ulls riallers i fugitius,

i tu, alegre i pensativa, el llindar

de la joventut creuaves?

Ressonava a les quietes

estances i als carrers del voltant

el teu cant perpetu,

mentre capficada en la teua labor

t’asseies, satisfeta

d’aquell imprecís futur que somiaves.

Era el maig perfumat, i tu solies

així passar el dia.

Jo, els plàcids estudis

deixant de tant en tant i els treballats texts

on el meu temps primer

i el millor de mi s’esgotaven,

als balcons de la llar paterna,

escoltava el so de la teua veu

i de les teues mans veloces

que recorrien la fatigosa tela.

Mirava el cel seré,

els carrers daurats i els horts,

i allí el mar llunyà, allà la serra.

Llengua mortal no diu

el que sentia al pit.

Quins suaus pensaments,

quines esperances, quines emocions, oh Sílvia!

Quantes coses prometien llavors

la vida humana i el destí!

En recordar tanta il·lusió,

un sentiment m’escanya,

acerb i desconsolat,

i em torne a queixar de la meua malaventura.

Oh natura, oh natura!

¿Per què acabes negant

allò que de primer promets?, ¿per què tant

enganyes els teus fills?

Abans que l’hivern secara l’herba,

escomesa i vençuda per una fosca malaltia,

mories, oh donzella. I no vas veure

la flor dels teus anys;

no t’esvalotaren el cor

dolces lloances als teus cabells negres

o a la teua mirada enamorada i esquiva,

ni amb tu altres joves en els dies de festa

parlaren d’amors.

Així mateix va defallir al poc de temps

la meua dolça esperança, car als anys meus

també els va negar el destí

la joventut. Ai, com,

com has passat,

benvolguda companya de la meua tendra edat,

la meua il·lusió més plorada!

Això és el món?, ¿aquests

els anhels, l’amor, els afanys, els plaers

dels quals junts tant vam conversar?

Al desvetllar-se la veritat,

tu, mísera, caigueres, i amb la mà

la freda mort i una pobra tomba

mostraves des de lluny.

CULTURA PACTISTA

En una entrada meua del dia 24 de desembre de 2015, que ara recupere, tractava un tema que a hores d'ara em sembla més actual que mai, tot i que les circumstàncies han canviat molt.

Ací la teniu:

En política, tot pacte comporta una renúnica, que afecta tant l'ideari dels partits com els seus interessos. Ara bé, tot pacte és també una conquesta, perquè la seua raó de ser és aconseguir uns objectius amb els quals coincideixen tots els participants, que són conscients de la impossibilitat de realitzar-los en solitari. Per tant, perquè siga possible el pacte és necessari que els partits rivals tinguen clar que és més important allò que poden atényer posant-se d'acord, que no el que poden perdre.

Si donem per bona esta primera conclusió, val a dir que no pot haver-hi una autèntica cultura pactista sense una bona dosi de generositat. I ací ens trobem davant del primer problema, ja que els partits polítics busquen el vot, per una banda, i per una altra, estan formats per persones que ambicionen el poder, i estos condicionants dificulten enormement les renúncies necessàries, perquè els pactes comporten el risc de perdre el recolzament d'una part de l'electorat, i esta pèrdua minva les aspiracions dels líders a guanyar o mantenir-se en l'exercici del poder.

Un dels símptomes més notoris de l'existència d'una crisi en el funcionament democràtic és l'inexistència de partits polítics disposats a posar per davant les qüestions fonamentals, tot i que això els obligue a deixar-ne aparcades d'altres més accessòries o ajornables. Perquè els partits polítics tenen com a finalitat bàsica millorar la vida de la ciutadania, i això els obliga a fer un esforç màxim en la defensa dels interessos generals.

És clar que cada partit, segons el seu particular posicionament ideològic, interpretarà d'una manera distinta on rau l'interés general, en un moment donat, i és este un factor legítim de discrepància que pot justificar la impossibilitat d'un pacte, però també cal destacar que la generositat a la qual obliga la cultura pactista, quan aquesta s'entén com un deure democràtic, no permet justificar qualsevol desacord. Ans al contrari, la generositat democràtica obliga a esgotar la diligència en la recerca d'uns punts d'encontre.

Si passem d'un plànol general, a un altre més concret, i ens posem en el punt de vista de la ciutadania que ha votat els partits polítics, sense decidir-se a favor d'una majoria clara, resulta incontestable la pertinència del deure de generositat esmentat, perquè és una generositat exigida per les urnes, és a dir, hi ha una voluntat expressada democràticament d'arribar a acords, i els partits polítics no poden mirar cap a un altre costat.

Per això, hi ha una llei democràtica no escrita, que penalitza els partits que no s'han esforçat a arribar a pactes, en el cas que aquesta mancança determine la necessitat d'una segona elecció. I jo crec que esta llei pot ser decisiva a hores d'ara, perquè no veig massa generositat en els partits, però sí por a una segona elecció que els castigue. Dissortadament tothom parla de la necessitat de revitalitzar una cultura de pactes, però jo crec que ha estat tan abandonada esta cultura durant tant de temps que no és gens fàcil ressuscitar-la de la nit al matí. I quan dic que ha estat abandonada, em referisc a una cultura de pactes ben entesa, és a dir, basada en el rigor, la lleialtat i la confiança, perquè si falten estes qualitats no estem parlant de pactes, sinó de pur càlcul electoral i de conveniència, que no permeten per si mateixos arribar enlloc, sinó que provoquen el desprestigi dels qui protagonitzen estos paperots i de la mateixa democràcia.

L'AUTOENGANY

Com diu Eugeni Gregori, "l’autoengany consisteix a creure’ns alguna cosa contra l'evidència, encara que aquesta se’ns mostre fins a la sacietat. Senzillament, no la volem veure. Per tant, ens aferrem a les nostres fantasies malgrat que aquestes estiguen desmentides per allò real". Hi ha, per tant, en l'autoengany un component de renúncia a saber la veritat, perquè tenint-ne l'evidència defugim avenir-nos amb ella.

Moltes són les causes que poden desencadenar aquesta actitut, tot i que jo crec que les podríem classificar en dues grans categories:

a) Per una banda, caldria parlar d'un autoengany defensiu: hi ha qui adopta aquesta actitut tan irracional per necessitat o per por, bé perquè no té valor en un moment donat d'acarar la veritat tal qual és, bé perquè els seus interessos li impedeixen assumir una veritat que l'obligaria a actuar d'una manera distinta a la seua conveniència.

b) Però també hi ha un autoengany de caire més ofensiu, que consisteix a mentir als altres per a mentir-se a si mateix. Es tracta d'aquelles situacions en les quals la persona transmet històries, situacions i percepcions que estan distorsionades. En un principi sí que s'és conscient d'esta distorsió de la realitat, però a poc a poc la persona acaba sent absorbida pel seu relat i el personatge. A diferència de l'anterior, aquest autoengany és socialment més perillós, ja que no para esment a evitar perjudicis als altres.

Per a Arendt, l'autoengany és el perill per excel·lència dels polítics. Perquè els mentiders autoenganyats perden tot contacte amb un món real que finalment sempre els acaba atrapant.

Prou sovint, els polítics es comporten com a mentiders autoenganyats que tenen una fe infinita en el poder de la comunicació política per a conquistar la ment del públic. Es donen en ells les dues versions de l'autoengany, ja que, per una part necessiten creure's el que es convé per a resultar convincents quan neguen la realitat, i per una altra part necessiten que els ciutadans creguen les seues divagacions perquè sense els seus vots no poden arribar enlloc. A tal fi, fan servir la propaganda.

LITERATURA NECESSÀRIA

Walter Benjamin va dir que la meitat de l'art de narrar rau a referir una història lliure d'explicacions, cosa que no sol fer el món de la informació. En efecte, quan llegim una notícia al diari, és molt normal que el periodista barrege un determinat esdeveniment amb tota mena d'explicacions. En canvi, un bon narrador ha d'estalviar-se les valoracions i ser capaç de contar-nos una història amb tanta gràcia que ens divertisca i prenga vida davant dels nostres ulls, és a dir, que s'explique per ella mateixa.

El millor lector és aquell que s'acosta a la literatura d'una manera absolutament contrària a com ho fa el qui compra un periòdic al quiosc: no per a informar-se, ni per a assabentar-se del que passa al món real, sinó -com deia Isaac B. Singer- per plaer, igual que fan els xiquets quan obrin un llibre de contes en cerca d'històries estranyes i meravelloses. Per això una novel·la o un conte, encara que el llegim moltes vegades, sempre ens sembla distint, perquè les històries poden ser interpretades segons les circumstàncies i la pròpia experiència vital del lector. Tanmateix, poca gent hi ha que gaudisca de llegir moltes vegades una mateixa notícia del diari, perquè les explicacions, una vegada ja es coneixen, no demanen una nova lectura, ja que esdevenen velles, gastades.

Per què no ens cansem mai de llegir les mateixes històries? Martín Garzo destaca com la ficció no cerca desautoritzar el món real, sinó ampliar el camp d'allò que és possible. El que mou a un narrador de històries és el desig de donar un significat a l'existència. I això no vol dir que un bon escriptor haja de ser capaç d'inventar-se històries difícils o molt originals. El que de debò resulta fonamental en la literatura és que les històries contades ens ajuden a viure, mostrant-nos la injustícia i alhora la possibilitat de la justícia. Com deia Pavese, la literatura serveix per a rescabalar-nos dels afronts de la vida. Jo experimente eixe sentiment sempre que m'emocione llegint, perquè em sent molt ben acompanyat.

QUADERNS RETROBATS

Estos últims dies he estat regirant papers a la casa dels meus pares i, de manera sorprenent, han aparegut uns quaderns que romanien oblidats en un calaix des de feia quasi cinquanta anys.

Quan tenia quinze o setze anys, feia servir uns quaderns de tapes de cartró de diversos colors per a passar a net els meus poemes. I així ha sigut com, quan menys ho esperava, he recuperat els versos que escrivia quan era un adolescent.

He de reconéixer que l’experiència ha sigut molt emocionant, ja que en llegir el que escrivia quan era un monyicot m’he adonat que en aquell moment inaugural de la meua vida m’interessaven uns temes que, després, sempre m’han preocupat. Una vegada més, doncs, s’ha confirmat que la infància és la pàtria dels éssers humans, i que allò que aleshores no racionalitzava del tot, ara, després de tants anys, quan he madurat, amb més experiència i més força en el pensament, seguix semblant-me pròxim, és a dir, em reconec en aquell xiquet que un dia vaig ser i en els versos que aleshores escrivia. Ara podria, potser, explicar-me millor, però no per això seria més sincer en la manera d’expressar el que bullia al meu interior.

No és que els poemes em semblen brillants, però no renunciaria mai a ells, ja que tenen una autenticitat que difícilment ara podria mantindre. L’ardor juvenil em feia prendre carrera i quan em posava a versificar preferia ser rotund a ser delicat.

Els poemes estan escrits entre els anys 1973 i 1975, i jo en aquella època era un alumne de batxillerat que parlava en valencià però escrivia en castellà, com tots els xiquets que ens vam criar durant el temps ignominiós de la dictadura franquista. Per tant, la meua poesia d'aquella època està tota escrita en eixe idioma, que era també el idioma dels grans poetes que jo llegia en aquell moment: Machado, Lorca. Miguel Hernández, Alberti, Neruda, etc.

Ací teniu uns quants poemes, perquè en feu un tast dels meus pecats de joventut:

IV

Te imagino

y eres irreal,

llena de silencio.

 

Quiero acariciar tu voz,

tu voz dulce,

tu voz de cristal.

.

Quiero tocar el velo transparente,

el velo blanco,

el velo de luna

que cubre tu cuerpo frágil,

misterioso.

 

Te imagino

y eres irreal.

Déjame volar junto a ti;

la eternidad no me asusta

a tu lado.

  IX

Mañana de papel,

recuerdo tu brisa reciente,

tu luz tangible,

tu horizonte ensimismado.

Mañana de papel,

que ardiste cuando mi fuego

ya casi acariciaba tu calma.

Que te convertiste en cenizas

cuando mi mirada

podía ser un rayo de tu cielo.

 

        XIV

Me pierdo entre estrellas y abismos,

olvidado de todo lo que es humano,

de todo lo que durante tantos años

ha limitado mis ansias de infinito.

 

Me pierdo entre oscuridades sin caminos.

He estado demasiado tiempo jugando,

demasiados sueños he soñado

para seguir en tierra y por eso me he perdido.

 

Soy inmortal y formo parte de un infinito.

Me pierdo entre penumbras y albores,

entre dulces silencios sin relojes,

olvidado de todo lo que es humano y reducido.

 

     XVIII 

Un poco de sol, un poco de aire.

Viento, abre la ventana,

penetra con toda tu fuerza

en la triste habitación sin lluvia,

con su cama, su mesa, su silla

y ese inevitable reloj de pared

que vomita su tic-tac en el oído.

Viento, abre todas las ventanas;

abre todas las paredes y todos los muros,

que no quede nada por abrir

en el mundo.

Tierra, ábrete para que mi cuerpo

vague por tus secretos pasadizos,

entre cavernas y cuevas profundas,

donde duermen los seres olvidados

que un día respiraron el aire y la luz.

 

Ábrete, día, para que mis ojos

puedan consumir la claridad.

Ábrete, infinito, que quiero ser

una estrella invulnerable,

una infinita porción de vacío,

una inacabable molécula de oscuridad.

                      XX

Me gusta avanzar entre las rocas,

por la espesura de un bosque incierto;

no creo en el camino sino en el que anda.

Creo en el hombre que descree

y se detiene a meditar su alternativa.

 

Creo en el hombre que no acepta,

en el que busca y no encuentra, no creo

en la fácil oración de quien lo sabe todo

y solo repite lo que ya se ha dicho.

Creo en el hombre que crea.

 

Creo en el rebelde que golpea y destruye

todo lo que le contiene, en el que grita;

aprendo del hombre que sabe escuchar,

de aquel que planta cara a quien le entorpece.

Creo en el hombre que se abre paso.

 

            XXVIII

 A la luna me llevaron seis estrellas,

una noche lluviosa y extraña,

el miedo convirtió mis manos en garras,

me quisieron arrastrar hacia el abismo.

 

Hundido en una grieta volcánica,

me recogió una fuerza salvaje,

marcó mi regreso un reguero de polvo,

permanecí dormido durante semanas.

 

En el amanecer de un día cualquiera,

desperté aturdido ante un paisaje normal;

pronto me di cuenta de mi situación:

no se puede vencer pero sí luchar.

 

Húndeme en una duna del desierto,

rescátame de la más grande calamidad;

yo estoy aquí siempre alerta,

víctima y verdugo, perseguido y cazador.

SOBRE EL MAL

Quan Hanna Arendt va estudiar el totalitarisme nazi i els seus camps d'extermini, va emprar l'expressió kantiana de "mal radical" per designar aquella terrible experiència. Però Arendt i Kant utilitzen l'expressió pensant en coses distintes. Així, per al filòsof de la Il·lustració, el mal radical és una propensió de la voluntat a desatendre els imperatius morals de la raó. En canvi, per a Arendt, el mal radical es caracteritza per ser "un mal absolutament incastigable i imperdonable que ja no pot ser comprés ni explicat pels motius malignes de l'interés propi, la sordidesa, el ressentiment, l'ànsia de poder i la covardia". És a dir, així com per a Kant, el mal radical és una perversió que podem entendre per referència a motius, el mal radical d'Arendt no és pas racionalitzable, perquè respon a objectius inèdits fins aleshores, que busquen la destrucció de la idea mateixa d'humanitat.

Temps després, quan la gran pensadora contemporània va escriure el llibre "Eichmann a Jerusalem", va adoptar un altre punt de vista per a qualificar aquestes manifestacions extremes de la maldat humana. Així, va encunyar el concepte de banalitat del mal per a caracteritzar una forma de perversitat que no s'ajusta als patrons amb què la nostra tradició cultural ha tractat de representar-se la maldat humana. Deia en el dit llibre la filòsofa alemanya que "ara estic convençuda que el mal mai no pot ser radical, sinó únicament extrem, i que no posseeix profunditat ni tampoc cap dimensió demoníaca. Pot estendre's sobre el món sencer i llançar-lo a perdre precisament perquè és un fong que invadeix les superfícies. I desafia el pensament, tal com vaig dir, perquè el pensament intenta assolir certa profunditat, anar a l'arrel, però quan tracta amb la qüestió del mal eixa intenció es veu frustrada, perquè no hi ha res. Eixa és la seua banalitat. Solament el bé té profunditat i pot ser radical".

Utilitza, per tant, dues expressions distintes per a designar una mateixa realitat: els crims contra la humanitat del nazisme. Segons el seu primer punt de vista, cal parlar de mal radical, perquè va enllà de tot el que la humanitat havia conegut fins a eixe moment. Però després la pensadora reflexiona i considera que l'esmentada realitat ha de ser designada com mal banal, perquè ella s'adona que Eichmann era una persona absolutament superficial, i això li fa pensar que els pitjors crims no requereixen un fonament positiu en l'agent, sinó que poden sorgir d'un dèficit del pensament.

La banalitat del mal, doncs, no al·ludeix a la insignificància dels actes, sinó a la suspensió del juí moral. Al fet que individus corrents, inserits en una estructura que distribueix rols, responsabilitats i permisos, deixen de pensar èticament el que fan. No perquè ignoren la diferència entre el bé i el mal, sinó perquè eixa diferència deixa de ser rellevant dins del marc que els conté.

Jo pense que el mal radical i el mal banal interactuen, i que els individus que estan en possessió del mal absolut utilitzen persones superficials per a executar i expandir els seus crims.

INDESIDENTER

Un dels misteris actuals més grans és per què hi ha tanta gent subjugada per la mentida.

La primera consideració que se m'acudeix és que la mentida actua com una teràpia quan la veritat ens fa mal o ens causa maldecaps. En aquests casos, no es pot parlar d'engany sinó d'autoengamy, ja que no hi ha cap víctima de la mentida, sinó connivència amb l'engany. Ara bé, en el plànol moral, jo crec que s'ha de mantindre una certa jerarquia quant al rebuig que mereixen els actes dels qui propal·len mentides interessadament i els actes dels pobres desgraciats que se les creuen perquè necessiten una mica d'esperança, i a falta d'un remei més eficaç, s'acontenten amb qualsevol cosa.

La mentida, per tant, té prestigi, però se l'ha guanyat de forma molt dolenta. Qui es creu a gratcient una mentida, que moltes vegades és tan basta que no hauria de ser capaç per si mateixa d'enganyar a ningú, és perquè està desesperat, i aquesta desesperació el col·loca en una situació d'inferioritat respecte a aquell qui, conscient de la feblesa del proïsme, fa servir les arts més vils, inclús els diners públics, per a guanyar poder, prestigi i riquesa.

L'anterior constatació em porta a fer una altra consideració: quan la mentida és acceptada voluntàriament pel seu destinatari, i esdevé autoengany, no pot dir-se que hi haja una víctima de l'engany, però sí que hi ha un perdedor, perquè l'autoenganyat es degrada com a persona, i no sols es degrada sinó que reconeix al mentider una superioritat.

El vot és una manifestació de voluntat, no de coneixement. El que es demana al votant és que diga qui vol que el represente, per les raons o les desraons que siguen. Això fa que, en democràcia, siga molt difícil penalitzar la mentida si els ciutadans la consenten. Ara bé, si una democràcia es basa en la mentida és perquè ha arribat un moment en què una majoria de la societat s'ha degradat i ha acceptat ser de pitjor condició que aquells qui els agombolen amb cants de cigne.
Front a aquesta claudicació, cal recordar "Indesidenter", el poema d'Espriu musicat meravellosament per Raimon:

Nosaltres sabíem 

d'un únic senyor 

i vèiem com 

esdevenia 

gos. 

Envilit pel ventre, 

per l'afalac al ventre, 

per la por, 

s'ajup sota el fuet 

amb foll oblit 

de la raó 

que té. 

Arnat, menjat 

de plagues, 

sense parar llepava 

l'aspra mà 

que l'ha fermat 

des de tant temps 

al fang. 

Li hauria estat 

senzill de fer 

del seu silenci mur 

impenetrable, altíssim: 

va triar 

la gran vergonya mansa 

dels lladrucs. 

Mai no hem pogut, 

però, desesperar 

del vell vençut 

i elevem en la nit 

un cant a crits, 

car les paraules vessen 

de sentit. 

L'aigua, la terra, 

l'aire, el foc 

són seus, 

si s'arrisca d'un cop 

a ser qui és. 

Caldrà que digui 

de seguida prou, 

que vulgui ara 

caminar de nou, 

alçat, sense repòs, 

per sempre més 

home salvat en poble, 

contra el vent. 

Salvat en poble, 

ja l'amo de tot, 

no gos mesell, 

sinó l'únic senyor. 

ELS FETS I LES PARAULES

No hi ha fets en estat pur. Tot allò que passa va seguit de paraules que ho interpreten. I, amb el pas del temps, a mesura que la memòria esdevé més i més fràgil, el que resta d'una manera dominant és un relat que s'apropa més a la ficció que no a la realitat. Si bé ho mirem, aquesta substitució dels fets per la interpretació és molt semblant a l'actitud que manté un escriptor quan s'inventa una història. La ficció també parteix de la realitat; no hi ha mai ficció pura, però tampoc no pot haver-hi en la literatura realitat pura, perquè la creativitat de l'autor és incontrolable i el porta enllà dels fets objectius.

Hi ha, per tant, en la vida dos processos paral·lels: la realitat que esdevé ficció per la desmemòria, i la ficció que defuig la realitat deliberadament. Per una i per altra via, la qui perd és la realitat i les qui triomfen són les paraules.

Potser per això, en un poema meu, que vaig escriure fa un bon grapat d'anys, hi ha un vers que afirma rotundament: "però no tenim res més que paraules". Ací teniu el poema, és curt:

                                                       COMIAT

Totes les paraules ja han estat dites,

però no tenim res més que paraules.

Quan una veu calla, no és el silenci

allò que resta del cant, sinó el ressò

d’una altra veu que ocuparà el seu lloc

al gran cor on totes les veus en són una.