"VIURE", DE KUROSAWA

“Viure”, de Kurosawa, és una pel·lícula immensa, que va estrenar el gran director japonés l’any 1952. És una pel·lícula, però podia haver sigut un poema, perquè és pura poesia el que contemplem a la pantalla: un cap de negociat de l’ajuntament de Tokyo, que -quan li diagnostiquen una greu malaltia- pren consciència de la inutilitat de la seua vida. I, abans de morir, s’entesta a fer alguna cosa de profit que deixe testimoniatge del seu pas pel món. Així, quan uns veïns s’adrecen a ell, sense saber què fer perquè l’ajuntament atenga la seua reivindicació d’un parc amb engronsadores per al seu barri, ell es compromet a fer tot el que calga per a complaure aquesta demanda. L’escena final és tristíssima, però també bellíssima, perquè, conscient de la seua mort immediata, xiuxiueja una cançó plena de melangia mentre s’engronsa al "seu" parc.

EDUCACIÓ HUMANÍSTICA

Vivim, no cal dir-ho, en una societat on la mentida i la deformació de la realitat tenen una presència primordial i diària. Prou sovint, sentim la feixuga sensació que els nostres representants ens enganyen quan ens demanen el vot a canvi d'unes promeses que després incompleixen. Però aquest sentiment de fracàs no ens dura gaire, i ben aviat renunciem a criticar el poder i deixem que pense per nosaltres. És un cercle infernal, però malgrat el seu fatalisme ens sentim feliços de poder-lo compartir amb el proïsme.

I tot just això és el que hauria de preocupar-nos: ens complau massa viure en la inòpia. No exigim la veritat a qui els pertoca dir-nos-la, sinó que ens acontentem amb què ens “facen creure” que estem ben informats, i que podem sentir-nos segurs i lliures de tot perill. El sentiment que ens domina és la por front a la incertesa del futur, i som capaços de renunciar a la nostra capacitat de pensar si ens asseguren que no perdrem el poc o molt que hem aconseguit amb el nostre esforç. És la versió moderna del mite fàustic: vendre la nostra capacitat crítica al poder a canvi d'un poc de tranquil·litat.

En canvi, encara hi ha alguns països europeus on el sistema educatiu fomenta la facultat de pensar, la necessitat del coneixement, la llibertat del dubte i del debat. És fonamental que aquests valors s’estenguen i cresquen en llur potencialitat, puix que són condició essencial per a la llibertat i la dignitat humanes. Per aconseguir-ho, cal procurar que l’educació ens traga de la incultura i la ignorància en temes humanístics, que la societat valore al màxim aquests coneixements. Sols així anirem enllà de la cega autocomplaença i alçarem el vel que no ens deixa veure la realitat profunda. Necessitem un sistema educatiu que fomente el pensament crític, però, sobretot, tenim fretura d’una societat que no titlle de funesta la dèria de pensar.

SOBRE LES ELECCIONS

Fa uns quants anys, vaig escriure dos articles d’opinió sobre qüestions electorals que, a parer meu, encara estan vigents. El seu contingut és el següent:

LES CAMPANYES ELECTORALS

Potser semblarà paradoxal, però molta gent estarà d'acord amb mi: cada vegada que s'acosten les eleccions, que són la gran festa de la democràcia, una bona part de la ciutadania no pot amagar el disgust que li provoquen les actituds i manifestacions d'alguns candidats i partits polítics, que per tal de guanyar vots són capaços de prometre, menysprear i manipular en dosis que van més enllà del que seria raonable.

Quan arriba la campanya electoral, es produeixen diverses situacions. Així, hi ha electors que es mantenen fidels al seu partit, amb independència dels errors que han comés i dels encerts atribuïbles als altres partits. No hi ha campanya electoral que faça canviar el sentit del vot a aquests ciutadans.

Altres electors són més exigents, i no els dol tant canviar de partit d'una elecció a una altra, en funció de l’opinió crítica que els mereix l'actuació de les distintes forces polítiques. En aquest cas la campanya tampoc no sembla ser decisiva, ja que aquests ciutadans han reflexionat un temps abans i quan arriba la campanya ja ho tenen clar.

El tercer grup, que sol ser molt important a l'hora de decidir el guanyador, és el format pels electors que viuen en una situació de dubte permanent i allarguen esta situació fins al mateix moment que s'adrecen cap el col·legi electoral. Aquests ciutadans desperten un temor reverencial en els candidats, ja que són un misteri difícil de preveure, capaç de fer volar per l'aire en un moment donat les estadístiques més assenyades.

Finalment, cal parlar dels partidaris de l'abstencionisme, que formen un grup de quantia considerable i ben difícil de convéncer perquè isquen del seu estat letàrgic.

Donada la seua importància, voldria fer unes reflexions addicionals sobre els grups tercer i quart, ja que les campanyes electorals haurien d'anar adreçades en una important mesura a aquests electors, a fi de guanyar el vot indecís d'última hora i de mobilitzar uns votants que es mostren normalment apàtics.

Tanmateix, em fa l'efecte que tal com es plantegen avui dia les campanyes electorals, el que solen aconseguir és tot just el contrari: que l'abstencionisme augmente o es mantinga en nivells elevats, perquè als abstencionistes de tota la vida se n’afegeixen altres de nous, que no han estat capaços de superar els seus dubtes i claudiquen.

Els partits polítics haurien de convéncer-se que les campanyes d'imatge “a l'americana”, la crida al vot útil i altres mecanismes d'enginyeria electoral no entusiasmen a la gent, i que hi ha un graner de vots entre els abstencionistes i els indecisos. Per despertar a aquests ciutadans, cal explorar altres vies que mai no haurien d'haver-se abandonat: la sinceritat, la intel·ligència, el joc net.

REFLEXIONS POSTELECTORALS

En democràcia, els ciutadans sempre encerten quan voten en unes eleccions, perquè l’acte de votar és fonamentalment una manifestació de voluntat, que ve condicionada pels coneixements, els interessos, les valoracions, els sentiments de cada elector, però en la seua expressió última el vot és voluntat pura.

Per tant, els votants no s’equivoquen, perquè no han d’exterioritzar les raons de la seua elecció, la qual cosa permetria verificar si són fonamentades o no. Ans al contrari, l’acte de votar és un acte desproveït de motivació: el ciutadà vota el partit que vol votar, i això és el que compta, perquè les reflexions i aspiracions de cadascú resten inèdites.

Aquestes consideracions ens porten a dos conclusions:

a) Els electors no voten només en funció que una determinada opció política siga objectivament la més encertada, ni tan sols la millor per a la societat, sinó en funció de la barreja de motivacions i interessos que sempre es troba present en les expressions de voluntat de la naturalesa humana. A més, cada elector dona més importància a uns aspectes que no a uns altres, a l’hora de decantar-se per una alternativa concreta, és a dir, difícilment hi trobarem, en l’acte de votar, una afirmació de voluntat absoluta que es tanque a totes les propostes dels altres partits.

b) Els resultats electorals han de ser examinats en funció del temps concret en què es produeixen. Allò que l’elector no vol avui, si canvien les circumstàncies, pot ser desitjat en unes pròximes eleccions.

Per les raons apuntades, quan els partits analitzen els esmentats resultats, per a trobar-hi una explicació al seu possible fracàs i corregir els defectes, han d’actuar molt prudentment a l’hora de prendre les mesures escaients per connectar millor amb els ciutadans, ja que si es limitaren a seguir la seua conveniència purament electoral estarien renunciant a unes propostes que en un futur podrien ser recolzades pels electors.

Els partits polítics, per tant, no han de veure en els resultats electorals un dictamen capaç per si mateix de donar o llevar raons o de determinar el grau d’excel·lència dels valors que defenen. Unes voltes es guanya i altres es perd, perquè la voluntat de les persones és canviant i molt més complexa, en la seua formació, que la major o menor racionalitat que inspira els programes electorals.

L’ideari dels partits i la voluntat dels electors són realitats distintes, cadascuna amb la seua vida pròpia. Així, un partit intenta, defenent la bondat de les seues propostes, obtenir el favor dels ciutadans. Si, pel contrari, l’únic objectiu d’un partit fora guanyar les eleccions, i aquest esdevinguera el factor fonamental a tenir en compte per formular el seu ideari, la democràcia perdria qualitat en reduir-se les opcions de l’electorat i convertir-se els partits en màquines de poder. La democràcia seria víctima del populisme i la demagògia.

En definitiva, l’ideari de cada partit és el seu patrimoni més valuós, no sols per als seus militants sinó per a tota la societat, i els canvis necessaris han de ser administrats amb molta cura, després d’arribar a la convicció íntima i sincera que hi ha aspectes que mereixen ser millorats.

LA XICRANDA DE L'ESTACIÓ

Un altre miracle de la primavera s’ha produït: la xicranda de la Glorieta de l’Estació, que és un arbre que m’alegra els matins, quan arriba el mes de maig i passe pel seu davant, mentre m’apresse a agafar el tren de rodalies, aquest any estava maquilosa i ha retardat la seua floració. Afortunadament, ha reviscolat i ara mateix ha recuperat un poc del seu antic esplendor, tot i que no presenta un aspecte tan esponerós com altres anys. Amb tot, mantinc l’esperança en la seua curació total, perquè un arbre que s’ufaneja tant de ser qui és, de segur que no es deixarà tombar fàcilment.

JUSTÍCIA I REALITAT

La Justícia, amb majúscules, és representada amb els ulls embenats, per a destacar un dels seus trets essencials, que és la imparcialitat. Però la Justícia no pot ignorar mai les circumstàncies de cada cas concret, la ponderació de les quals resulta fonamental per a ser just. Millor seria dir, per tant, que a la Justícia li tapen els ulls perquè puga veure més enllà del que ho faria si només es refiara de l'aparença de les coses i no fora capaç de fer la justícia, amb minúscules, en cada cas concret.

Hi ha, doncs, una “Justícia”, que es mou en el terreny dels grans principis; i una “justícia”, que –en ser conscient de les debilitats i les necessitats humanes– sap adaptar-se a la realitat, és a dir, a la vida. I això, és clar, exigeix d'un gran esforç per part dels encarregats d'administrar-la, tant pel que fa a la seua formació teòrica, com a l'experiència i sensibilitat. Tots aquest factors juguen a favor, en un moment donat, de trobar la solució més encertada i que millor resolga els conflictes que es plantegen tant entre les persones, com entre els interessos privats i els públics.

Val a dir que no és la meua intenció descarregar la responsabilitat de la justícia tan sols en els jutges i magistrats, ja que són molts els qui estan implicats en aquesta tasca: funcionaris, governants, parlamentaris, periodistes, professionals diversos. Al capdavall, tots aquells que amb la seua actuació condicionen els drets dels altres o esdevenen depositaris de la seua confiança perquè els ajuden a resoldre els seus problemes vitals.

"OTELLO", DE VERDI

Dissabte, 1 de juny, he assistit a la representació de l’òpera verdiana Otello, que ha tingut lloc al Palau de les Arts de València. Aquesta òpera no és sols una de les millors composicions de Verdi, sinó una obra mestra de la música de tots els temps. Començant pel llibret de Boito, que fa una molt bona adaptació del drama shakespearià, passant per la partitura, tan fosca i amenaçant com el protagonista, i acabant per l’esforç sobrehumà que el compositor demana a les veus dels cantants, ens trobem davant d’una peça rodona, que et lleva l’alè i et clava al seient acte rere acte, fins a arribar al memorable final.

En aquest cas, l’orquestra, meravellosament dirigida pel mestre Mehta, els cantants, el cor i la direcció artística, s’han conjuminat per oferir-nos una representació a l’alçada de la qualitat de l’obra representada. Els cantants han estat excel·lents, sobretot, Carlos Àlvarez i Gregory Kunde, en els seus papers de Iago i Otello, respectivament. Tot ha contribuït a què haja eixit del Palau profundament commogut.

He arribat a pensar que Otello és un drama que no sols passa a l’escenari, sinó que també es desenvolupa en la nostra ment. Perquè els seus personatges condensen, d’una manera molt essencial, la vida tal com l’entenem, amb el mal sempre present i pertorbador; les passions que fan tastanejar, fins i tot, els herois més valerosos; i com no la innocència que sempre és la víctima d’unes forces que ella no desencadena, però acaba patint-ne l’embat. Tens la sensació que et trobes enmig d’un malson, del qual no et pots escapar, perquè la història s’ha apoderat de tu, i estàs vivint-la com a pròpia, de tan familiar com et resulta.

EL TRACTE HUMILIANT QUE REBEN ELS LLAURADORS

Llegisc al diari aquesta notícia: El Ministerio de Agricultura ha decidido no incluir en el proyecto de ley de la Cadena Alimentaria el artículo que más interesaba a los agricultores valencianos para defenderse de los grandes grupos de distribución: el establecimiento de unos costes mínimos de producción que sirvan de referencia para evitar las ventas a la baja. Así lo confirmó ayer a Levante-EMV un portavoz del departamento de Miguel Arias Cañete, tras hacerse público un informe en contra de la Comisión Nacional de la Competencia (CNC).

El citado dictamen, solicitado por el propio ministerio a raíz de las enmiendas planteadas por diputados del Partido Popular (PP) –el proyecto se encuentra en estos momentos en plena tramitación parlamentaria–, concluye que incorporar al texto legal el "coste de producción primaria", entendido como el valor estadístico de referencia para los productos alimentarios sin transformar –los procedentes directamente del campo– "supone incluir en el proyecto un mecanismo de fijación de precios mínimos" que "generaría un grave daño a la competencia”. "Tales mecanismos de fijación de precios mínimos –señala el informe de la CNC– directa o indirectamente, no son admisibles desde un punto de vista de la eficiencia de los mercados y la garantía de la competencia efectiva. Tampoco encajan con la libertad de empresa consagrada en el artículo 38 de la Constitución, ni con la normativa comunitaria ni nacional de competencia".

La CNC i el Govern no tenen en compte que el principi constitucional d’igualtat obliga a tractar igualment als que són iguals i desigualment als desiguals, perquè no pot haver-hi autèntica igualtat sense que els poders públics regulen mecanismes compensatoris que permeten situar als més desfavorits en situació de defendre els seus drets.

Es parla de competència efectiva per denegar l’establiment d’uns preus mínims garantits al camp, com si els llauradors estigueren en condicions de competir amb algú. El gran problema del camp és que no hi ha competència, que els grans grups de distribució minorista controlen la demanda i imposen la seua llei als operadors i als agricultors. I que el llaurador, que es troba al final d’aquesta abusiva cadena, és el més perjudicat de tots.

Així, la CNC i el Govern, inspirant-se en la ideologia neoliberal, desatenen la petició formulada per les associacions de productors perquè s’establisca un mecanisme de preus garantits, esgrimint uns arguments que no responen a la situació real del camp ni al sentit comú, perquè la competència que diuen defensar sols existeix sobre el paper. Aquesta ideologia i els interessos que serveix són els causants principals de la tremenda crisi actual, i com que malgrat això encara són dominants, segueixen decidint el que cal fer.

Els llauradors el que demanen és que la competència siga efectiva en la realitat. No van en contra, doncs, de la lliure competència, sinó al seu favor. Perquè aquests senyors de la CNC i del Govern encara no s’han volgut adonar que un llaurador que ven les seues taronges a comercialitzar, sense poder fixar-los un preu (és l’operador que li les compra el que unilateralment l’estableix, d’una manera totalment opaca); que no sap quan li les pagaran, ni quina part de la collita li rebutjaran; i que, a la fi, quan s’assabenta del que li han pagat, comprova que les seues taronges s’han venut al públic per un preu que és deu vegades superior al que ell ha percebut, no està competint amb ningú, sinó assistint a un acte, que es repeteix any rere any, d’humiliació.

"L'INVENTARI CLEMENT DE GANDIA", DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Edicions 96 ha tingut el bon gust de publicar L’inventari clement de Gandia, de Vicent Andrés Estellés. Un llibre que havia restat inèdit, malgrat haver guanyat el Premi Ausiàs March 1966. I és que el poemari, després d’haver estat premiat, no va ser editat fins a l’any 1971, i en eixe moment Estellés, per les raons que foren, va conformar un altre llibre, distint al guanyador.

Segons conten, en unes paraules prèvies, Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà, el text original va aparéixer casualment l’any 2009, mentre feien una tasca preparatòria d’un volum commemoratiu dels cinquanta anys des de la primera convocatòria del dit premi poètic, impulsat i mantingut per l’Ajuntament de Gandia.

El poemari, en general, està molt bé, però hi ha un poema al final, que ha estat rescatat gràcies a aquesta edició, que em sembla extraordinari. Es diu “Educadament, Misser Mascó, 17”, i és un poema llarg, on el gran poeta dóna una autèntica lliçó de poesia social. Hi demostra Estellés que aquesta classe de poesia no és pamfletària i que pot ser profundament lírica i emotiva, perquè apunta de dret al cor.

Perquè en feu un tast, us transcriuré tot seguit uns versos que em semblen magnífics, a l’altura de la millor poesia que s’ha fet mai en qualsevol llengua:

Jo no els puc mostrar cap cosa d’importància

entre les quatre parets de casa meua:

no tinc quadres de firmes conegudes, il·lustres:

a penes, uns retalls, unes fotografies

retallades d’algunes revistes il·lustrades;

però aleshores dic: ara veuran vostés.

I els trac a la terrassa i els dic: com va, això?

El mar esdevé meu. És com una obra meua.

És com un quadre, l’únic quadre que jo he pintat.

I tots diuen: el mar! Callen, bocabadats.

VISITA AL JARDÍ BOTÀNIC DE VALÈNCIA

Foto de Xelo Picot

Diumenge passat vaig visitar el Jardí Botànic de València, aprofitant la vesprada típicament primaveral. Caminant entre esplèndids arbres i plantes procedents de totes les parts del món, vaig pensar que els jardins del Lliceu fundat per Aristòtil s’assemblarien a aquest, car un s’hi sent allunyat de tràfecs i presses, com si tinguera l’oportunitat d’oblidar-se dels problemes diaris i de substituir-los per altres preocupacions més teòriques, com feien els seguidors de l’Estagirita, que els deien peripatètics perquè el passeig pels jardins del Lliceu els obria les ganes de conversar i filosofar.

Em va cridar l’atenció la presència multitudinària de gats molt ben alimentats, que s’aproximaven als humans sense temor. Pel que es veu, hi ha gent voluntària que té cura d’ells. S’han convertit, així, en un element característic del Jardí Botànic.

Un dels arbres que més em va impressionar va ser el gingko, d’origen xinés, que es considera pels botànics un autèntic fòssil vivent, donat que els seus parents més pròxims s’extingiren fa milions d’anys. En la fotografia em podeu veure amb la seua companyia.

"JO CONFESSO", DE JAUME CABRÉ

He llegit les mil pàgines de la novel·la “Jo confesso”, de Jaume Cabré. És una obra que es mou en la mateixa línia que la seua predecessora, “Les veus del Pamano”; ambdós són obres d’excel·lent factura i adreçades a un públic majoritari. En aquest sentit, la novel·la no defrauda: és literatura ben escrita, que conta coses interessants i que, per tant, entreté. Ara bé, em sorprén força l’impressionant llistat de premis concedits a la dita obra, així com la pràctica unanimitat de la crítica en lloar-la obertament i en elevar el seu autor a l’altar on s’apleguen les màximes glòries de la literatura catalana i universal.

No compartisc aquest entusiasme: l’obra és un producte ben acabat i de qualitat, ningú no ho nega, però el seu autor no és una figura de primer nivell. La literatura que fa Cabré sols pot complaure plenament a aquells que busquen un bon text per passar l’estona, perquè en aquesta novel·la el que ens trobem és una prosa i una història planes, sense sorpreses ni enlluernaments. Es tracta d’una obra, en fi, que atrapa el lector mitjà, però que no pot aspirar a complaure plenament els paladars més exigents. Jaume Cabré fa literatura d’entreteniment, i això és molt digne, però no enganyem la gent fent-li creure que la seua obra va més enllà d’aquesta pretensió. Com diu molt encertadament Javier Avilés, a propòsit d’aquest llibre, “lo que me fastidia con estas novelas es que nadie se atreve a catalogarlas con los best-seller, acaso porque su calidad literaria es un poco superior a la media, ni tampoco junto a la narrativa más exigente, a la que pretenden imitar. Paradójicamente, a causa de estar en el punto medio, reciben el reconocimiento conjunto de crítica y lectores. O eso o yo estoy completamente equivocado y esta clase de narrativa, esta y no otra, es la que realmente se quiere leer y vender. Tiernos gatitos con apariencia de tigres feroces”.

Manca una crítica literària valenta, que sàpiga posar les coses en el seu lloc. Els crítics rarament són sincers quan analitzen les obres publicades per les “vaques sagrades” de la nostra literatura. No hi ha una crítica professional conscient de la seua responsabilitat social, a l’hora de destriar el gra de la palla i il·luminar nous camins a transitar.

L'ACCIDENT DEL METRO DE VALÈNCIA

Les persones normals tendeixen a pensar, erròniament, que els dirigents polítics, empresarials, religiosos, sindicals, etc., reaccionaran davant d’una situació extrema de la mateixa manera que elles ho farien, però prou sovint s’equivoquen. Les persones que ostenten el poder viuen de l'engany, perquè volen, per damunt de tot, mantenir-se en el càrrec. Això té conseqüències molt greus, que podríem sistematitzar així:

a) Subordinen l’organització que els sustenta als seus interessos, de manera que anul·len la democràcia interna i imposen unes normes de comportament perverses, ja que la màxima suprema que hi impera és servir cegament als seus dirigents: “Qui es mou no ix en la foto”.

b) Es preocupen més de conservar la seua posició de supremacia que no de servir els interessos públics als quals es deuen. No hi ha mai generositat en el seu comportament, sempre són ells els més importants. Per això intriguen tant i s’envolten de mediocres: “Fora del poder fa molt de fred”.

Doncs bé, aquesta manera de comportar-se crec que explica perfectament la raó per la qual tragèdies com la del Metro de València no van provocar que cap polític ni directiu de l’empresa pública gestora dimitira, assumint almenys una responsabilitat política. No, ells pensaven que no havien de dimitir perquè sempre s’equivoquen els altres, i no reaccionaren com ho faria una persona normal davant d’una catàstrofe tan paorosa: sentir-se culpable per no haver fet tot el que calia per haver-la evitat i anar-se’n a casa.

En aquest cas concret, cal destacar que el govern que es va comportar d’una manera tan irresponsable era del PP, la qual cosa ens fa apreciar l’existència d’una greu reincidència, ja que l’11 de març de 2004 va ser un altre govern del mateix partit el que va intentar enganyar a tothom per interessos purament electoralistes. I és que no escarmenten, ells van a la seua. Els ciutadans normals, que som una majoria, no hauríem de consentir-ho.

Tot això em fa pensar que ens trobem davant d’una crisi democràtica profunda, i que sols podrem superar-la a base de més democràcia. Per tant, els partits polítics, els sindicats, l’església, les organitzacions empresarials, etc., haurien d’obrir-se a la societat, i que foren els ciutadans simpatitzants els qui participaren en els procediments d’elecció dels seus dirigents directament. Introduir mesures en el règim electoral que possibiliten que un candidat electe depenga més dels qui l’han votat que no dels dirigents de la seua organització. Perquè no hi ha ningú que siga imprescindible: sols els mediocres poden pensar això.

URBANISME I INTERÉS PÚBLIC

Durant l’època de la bombolla immobiliària, vaig publicar unes quantes cartes al director en les quals criticava la falta de control existent per part de les administracions públiques en matèria urbanística. Us transcric, tot seguit, una carta de l’any 2004 i la part final d’una altra de l’any 2005, que complementa l’anterior:

URBANISME I INTERÉS PÚBLIC (2004)

L'urbanisme és un assumpte especialment delicat, per dues raons fonamentals:

a) Les decisions que es prenen en aquest àmbit tenen una forta repercussió en l'economia nacional, però també sobre béns constitucionalment protegits com el medi ambient i la vivenda social.

b) Els poders públics titulars de la competència urbanística disposen d'una gran discrecionalitat a l'hora de prendre les decisions més importants. Respecte d'açò últim, cal assenyalar que la legislació urbanística valenciana ha accentuat notablement aquesta discrecionalitat, tant en la fase de planejament (plans especials, programes d'actuació integrada) com en la de gestió (introducció de la figura de l'agent urbanitzador, que exerceix funcions públiques però busca el seu interés particular).

L'experiència demostra que no és pas convenient posar en mans de l'Administració una discrecionalitat exagerada, ja que fa molt difícil l'exercici per part de la societat d'un control mínimament rigorós i efectiu.

A parer meu, aquest és el gran problema que planteja actualment l'urbanisme i, per tant, el tema fonamental que hauria de solucionar una futura reforma legal: la discrecionalitat i falta de control efectiu amb què actuen tant els poders públics com els agents econòmics que protagonitzen l'urbanisme. Cal tenir en compte que actualment l'urbanisme ja no respon a una previsió feta de bestreta, sinó que ha esdevingut camp propici a la improvisació. El marc legal és tan ampli que tenen una gran importància les negociacions prèvies, que no solen ser exemple de transparència. Per altra banda, tenim una llei valenciana molt amiga de les solucions obertes, tot ignorant les importantíssimes conseqüències que s'originen de seguir una o altra de les alternatives que es presenten.

A la vista d'aquesta realitat, considere que no serà creïble cap reforma legal que no intente d'una manera decidida acabar amb aquesta discrecionalitat desmesurada i la consegüent falta de control. Una de les solucions factibles seria donar entrada en els procediments de decisió municipals als ciutadans, fonamentalment a través de les distintes associacions en què s'integra, mitjançant fórmules participatives que els permeten assessorar i fiscalitzar l'exercici d'aquesta competència pels poders públics.

URBANISME “A LA CARTA” (2005)

(...) En matèria d’urbanisme, l’interés públic reclama de manera irrenunciable que es respecten els següents criteris d’actuació:

Primera: Que el poble o ciutat creixa d’acord amb un planejament general aprovat democràticament,  per iniciativa pública i amb la participació de tota la població.

Segona: Que tota la societat es beneficie de les plusvàlues generades per les distintes actuacions urbanístiques.

Tercera: Que el creixement urbanístic de les poblacions siga compatible amb el medi ambient, la qualitat de vida dels seus habitats i els recursos naturals disponibles.

Doncs bé, si analitzem la realitat actual de l’urbanisme valencià objectivament, ens trobem davant un urbanisme “a la carta”, que presenta les característiques següents:

1ª. Les empreses privades gaudeixen d’unes facultats extraordinàries per adaptar el planejament general a la seua conveniència, ja que poden proposar la transformació de sòl no urbanitzable en urbanitzable d’acord amb els seus interessos. Així, el que diu el Pla General pot restar en lletra morta i prevaldre el que diu el Pla Parcial, curiosament anomenat de “millora”, promogut per un particular.

2ª. L’anterior consideració fomenta les pràctiques especulatives i la corrupció d’una manera extraordinària, ja que en el moment de la compra els terrenys poden tenir una classificació (no urbanitzables) i després el comprador, segons la seua capacitat d’influència i prèvies les corresponents negociacions, aconseguir que es reclassifiquen com a urbanitzables.

3ª. Actualment, hi ha pendents de resolució centenars d’actuacions urbanístiques, que, de portar-se endavant, suposarien globalment un impacte brutal sobre el conjunt del territori valencià, i açò s’ha produït en un moment en què manca una ordenació territorial que establisca de manera clara els valors que cal preservar.

"OJALÁ VOLVAMOS A VERNOS", UN NOU LLIBRE DE PASQUAL ADRIÀ

Pasqual Adrià ha publicat “Ojalá volvamos a vernos” (El Tábano, L’Eixam Edicions), que porta l’expressiu subtítol: “Vivir con una Enfermedad Crítica Mantenida… y amar la vida”. I això és aquest llibre: una crònica del dolor que es transforma en un cant a la vida, perquè el seu autor i protagonista és un resistent, una persona compromesa amb la vida i amb les persones que estima, que acara amb coratge les dificultats extremes i tira cap a endavant. És tan immens i sincer el seu compromís, que Pasqual ha volgut contar-nos la seua història, no sols perquè la coneguem, sinó també per compartir-la amb nosaltres a fi que ens siga d’ajuda en un moment donat.

És clar que unes vivències tan difícils com les que Pasqual ens conta en el llibre, i la manera en què a poc a poc ha anat superant-les, en companyia dels seus familiars i amics més íntims, sols resulten explicables quan ens trobem davant d’una persona dotada d’un coratge i una capacitat d’estimar excepcionals. Hi ha un magnífic paràgraf al final del llibre que resumeix molt bé aquestes qualitats: “Pero no quisiera que por mis palabras de nostalgia interpretaras que he perdido la esperanza y la fe en la vida. No se trata de eso. Más bien he bajado el ritmo. El peso de las evidencias me ha hecho asimilar qué limitaciones debo integrar en mis planes, y a partir de ese punto, dibujar nuevos mapas que me lleven al mismo lugar de felicidad donde me encontraba. Como en el tiovivo, tendré altibajos, pero no pararé de girar. Motivos tengo sobrados para no rendirme. Siempre queda la posibilidad de explotar nuevos caminos. La vida es un espacio de posibilidades”.

Des del punt de vista literari, cal destacar que ens trobem davant d’una obra feta per un escriptor, que sap escriure molt bé i estructurar la seua crònica d’una manera eficaç, i així tota la informació es desplega davant dels ulls del lector ordenadament i en el moment just perquè s’entenga el procés de la seua lluita contra la malaltia i els seus daltabaixos.

Els poetes, sovint, ens preguntem com la vida pot ser tan bella i tan trista, alhora, però en el cas de Pasqual jo crec que l’enigma es resol en la seua pròpia experiència, com si ens diguera: “La vida és dolor que ens tomba, però també és amor que ens alça, i jo he optat perquè triomfe l'amor”.

EL TARTUF DE LA JOVE COMPANYIA D'ENTRENAMENT ACTORAL

Ahir vaig assistir a la representació del Tartuf de Molière, a càrrec de la Jove Companyia d’Entrenament Actoral, que va tenir lloc al Teatre D. Enrique de Carcaixent.

L’originalitat de la proposta rau en què l’obra es representa a la manera característica de la Commèdia dell’Arte. Com és sabut, aquest gènere còmic, que va nàixer a Itàlia al segle XVI i va ser molt popular en altres països durant el segle XVII, té com a trets essencials el moviment continu dels actors, la improvisació i la creació d’uns personatges estereotipats. Molière va ser un gran admirador de la Commèdia dell’Arte i resulta indubtable la influència que va tenir en la seua activitat com a intèrpret i autor, tot i que el seu teatre no pot adscriure’s en aquest corrent. Personatges del Tartuf com Dorina, Orgon i Cleant estan inspirats en alguns dels estereotips del dit gènere.

Per tant, sembla força interessant adaptar una de les millors comèdies de Molière a les convencions d’un gènere que no és el seu, i així mostrar-la d’una manera distinta a la que estem habituats. Això suposa acurtar el text i alleugerir la força psicològica dels personatges, per tal de potenciar el teatre físic i una comicitat més surrealista i col·lectiva. La proposta és atrevida, però si el resultat és bo, com passa en aquest cas, benvinguda siga, perquè sóc partidari de la interpretació subjectiva i lliure de les obres d’art. És la millor manera d’evitar el seu anquilosament i facilitar la seua actualització.

El treball del director i dels actors és excel·lent, així com el vestuari. M’agrada molt la interpretació de Doreta (alter ego de Dorina) que fa l’actriu carcaixentina Isabel Martí, que en tot moment sap donar-li al seu personatge la gràcia i el ritme requerits.

Sóc un admirador de Molière i del Tartuf, obra de la qual he fet una versió adaptada, en vers, i per a mi resulta fonamental el text. Però la grandesa del teatre és que, gràcies a la seua capacitat de trasmudar-se, en un moment donat pots trobar-te davant d’una versió totalment distinta a la que admires, i et sorprens de comprovar que també t’agrada. I és que els clàssics tenen això, que poden tocar-te el cor de moltes maneres, si se’ls entén bé i se’ls tracta amb el respecte degut, com ha fet la Jove Companyia d’Entrenament Actoral amb el Tartuf.

VISITA ARTÍSTICA A BILBAO

He visitat Bilbao, a primeries d’abril, i els seus museus Guggenheim i de Belles Arts, on m’he trobat amb algunes joies que vull compartir amb vosaltres. Del Museu Guggenheim, a més de la seua espectacular arquitectura, que és un cant a la línia corba, obra de Gehry, cal destacar la sèrie pictòrica de Baselitz dedicada a Stalin i Lenin (La senyora Lenin i el Rossinyol), així com les espectaculars escultures de Richard Serra, que ocupen tota una gran sala del museu. Segons el propi escultor: “Vaig titular aquesta instal·lació La matèria del temps perquè es basa en la idea de temporalitats múltiples o estratificades. Segons va l’espectador experimentant cada peça en el conjunt de la instal·lació, s’adonarà de les distintes duracions del temps. El que dura experimentar l’espiral de major dimensió, per exemple, té una naturalesa distinta al que dura experimentar Punt cec invertit. L’experiència és, per una banda, íntima, privada, psicològica, estètica i, per altra, social i pública”.

Del Museu de Belles Arts, em van impressionar particularment un quadre del pintor manierista Luis de Morales (La Pietat) i un altre de l’informalista Tàpies (Gran oval).

Pels marges de la ria de Bilbao hi ha moltes escultures. N’he seleccionat dues, d’Oteiza (Variant ovoide de la desocupació de l’esfera) i Chillida (El guaita).

Els amants de l'enginyeria podeu gaudir del Pont Colgant de Getxo, que és un pont transbordador d'un a l’altre marge de la ria del Nerbion.

UN EXCÉS DE SOLITUD

Va ser un matí d’un dia qualsevol.

Crec recordar que feia bon oratge,

tot i que estàvem en ple hivern.

No hi havia gent pel carrer,

les cases romanien tancades

i encara no sé si anava o tornava,

tan sols recorde que sotjava

els balcons, on no hi havia ningú

que, encuriosit, m’observara.

Era allò que es diu un vianant

i passejava abstret, com perdut,

per uns passatges atapeïts de silenci;

vaig tardar una  mica a adonar-me

que, per fi, havia sigut abandonat

pels habitants d’aquell indret,

car s’amagaven per rebutjar-me,

cansats de suportar els meus precs

insistents perquè em deixaren en pau.

I així vaig seguir, amunt i avall,

sense trobar a faltar les veus

conegudes ni els seus bells cants,

sense ganes d’ensopegar ningú

que no fora jo amb mi mateix,

celebrant el goig de sentir-me

oblidat de tot allò que m’ensopia,

cercant una resposta a la pregunta:

“Què faig jo, ara, amb tanta solitud?”.

SOBRE EL MEU AMIC VICENT SANXIS

Vicent Sanxis és nascut a Rafelguaraf, però fa més de trenta anys que viu a Carcaixent. És, per tant, un carcaixentí de Rafelguaraf o, si voleu, un rafelguareny de Carcaixent, perquè ell porta al cor els dos pobles.

Faig aquest aclariment perquè el sentiment de pertinença a un poble, a una comarca i a un país, és un dels trets que –a banda de la seua bonhomia i generositat– més caracteritzen Vicent Sanxis com a persona i com a escriptor. Es tracta d'un sentiment identitari que està arrelat en Vicent d'una manera molt natural, lluny de tot fanatisme, però que s'alimenta de conviccions molt pregones, que l'han portat a investigar la història, els costums, la geografia i la toponímia d’alguns pobles i terres valencians.

Tinc la sort de compartir amb Vicent una entranyable amistat, i puc donar fe de la seua curiositat inesgotable, de la seua capacitat de treball i disciplina, de la seua intel·ligència i sensibilitat a l'hora de portar endavant els seus múltiples projectes. S'interessa per les coses més diverses, com ara: el bandolerisme al segle XIX, la vila romana de l'Ènova i la seua pedrera, el diari d'un soldat que va combatre a la Guerra de Cuba, els moriscos abans i després de la seua expulsió, els arbres centenaris, les festes i menjars populars, i, per descomptat, la història del seu poble de naixença, a la qual va dedicar deu anys de treball i que es va materialitzar en un llibre editat per l'ajuntament de Rafelguaraf l'any 1995.

Com a complement d’aquesta investigació, ha enllestit últimament un estudi toponímic del terme de Rafelguaraf, que impressiona pel seu rigor i detallisme, qualitats aquestes que sols es troben a l’abast de les persones que, com ell, estan tocades pel do de la saviesa. Es tracta, com he dit, d’un llibre que complementa el llibre d’història que li va publicar l’ajuntament de Rafelguaraf l’any 1995, i que es troba actualment a l’espera d’un editor que s’interesse per la seua publicació.

Els seus treballs històrics, un dia el van portar a la literatura i més en concret a la narrativa històrica, ja que aquesta li permetia donar vida a aquells fets del passat que més li interessaven, deixant-se portar per la seua imaginació.

Vicent, doncs, ha arribat a la literatura a través de la història, i ho ha pogut fer per dos raons fonamentals. La primera, és que la història li apassiona gràcies a una bona professora que va tenir a l'Institut de Xàtiva, quan estudiava el batxillerat. La segona, és que està en possessió d'una prosa alhora rica i popular, que és profundament literària, perquè sap donar vida als personatges, les situacions i els paisatges que descriu. Aquest és el miracle de la literatura: crear una realitat inventada i fer-ho de tal manera que semble tenir vida.

Vicent Sanxis és un escriptor que coneix molt bé com parla, pensa i viu el poble, i això ho trasllada a les seues narracions, que estan amerades de saviesa popular, dels sentiments de la gent senzilla. En aquest aspecte, i per la qualitat de la seua prosa, ens recorda a Enric Valor, un escriptor que com Vicent ens ajuda a reconciliar-nos amb els éssers humans, perquè ens fa pensar que encara és possible la bondat, el respecte a la paraula donada, la convivència enmig de la diversitat.

Des que va aparéixer la seua primera novel·la, l’any 1998, Vicent ha escrit uns quants llibres i ha guanyat alguns premis literaris. Sobre el tema morisc ha publicat les novel·les “Memòries d’un Alamí”, “Adéu a Berfull” i “Aventura al desert”, a més d'un recull de contes titulat “Enyorança magribina”. Però també s'ha interessat per altres temes, i, entre altres obres, ha publicat un volum de contes populars anomenat “El geperut del Buixcarró i altres contes”, a més de dos novel·les juvenils: “El repòs del sobirà” i “Vespres de foc”, que tracta sobre l'encesa de Xàtiva per l'exèrcit borbònic.

A hores d’ara es pot dir que ha assolit l’excel·lència com a escriptor, i jo crec que la seua última novel·la, titulada “Cendres de Ternils”, que li ha publicat Edicions 96 i ha estat il·lustrada per Pau Àlvarez, és la seua obra literària més reeixida fins ara, d’una alta qualitat literària.

Fa un bon grapat d’anys, li vaig dedicar un poema que fa així:

Foto J. Vicente Doménech

TERRA I AIRE

A Vicent Sanxis

Perquè venim de la terra i som terra,

necessitem un somni que ens enlaire,

per albirar el més feréstec paisatge

i sentir el vertigen de la seua desmesura.

La terra no és prou quan hom és terra;

cal anar enllà del seu caire, no aturar-se

fins atényer l’esplendor d’uns llavis

que no defugen el contacte ni pregunten.

Som terra, però sabem ser aire, i sent aire

invoquem la bellesa d’un cel que obri portes

a tots aquells que criden per fer-se sentir,

i complaguts accepten la diversitat del món.

Perquè venim de la terra i som terra que creix,

no sabem d’exclusions, ni de veritats preclares

que s’imposen a la mateixa vida; tan sols

desitgem que tota dignitat siga possible.

VIURE LA DEMOCRÀCIA

La democràcia no és sols un conjunt de normes i d’institucions, sinó també una manera de viure i de sentir. Crec que, sovint, s’oblida aquest important aspecte: com sent la gent la democràcia. És cert que tenim una Constitució i unes lleis que reconeixen els nostres drets individuals, polítics i socials, i que hi ha uns òrgans encarregats de vetllar per la seua efectivitat, però això no és prou per a determinar si una societat és plenament democràtica. Cal indagar en la vivència de la gent, saber com experimenta els valors proclamats per la democràcia a nivell formal.

Si comencem pel tema dels impostos, en aquest moment, hi ha una part majoritària de la societat que se sent profundament frustrada. En general, el ciutadà mitjà pensa amb raó que la càrrega fiscal està mal repartida, i que tot el pes de la llei tributària recau sobre les seues esquenes. Predomina, doncs, un sentiment d’injustícia i desigualtat que ve provocat per la manera tan iniqua que s’ha comportat l’administració d’hisenda des que s’ha aprovat la Constitució i, més acusadament, des que ha començat la crisi. Hi ha la creença que els ciutadans no són iguals a l’hora de pagar els seues impostos, i això és una mancança democràtica molt important.

Pel que fa a l’administració de justícia, és evident que la gent la considera tan lenta com poc eficaç, i que els poderosos tenen mitjans per fer que encara siga més lenta i més ineficaç, quan es tracta de jutjar-los a ells. Aquesta constatació suscita un sentiment d’impotència davant de la delinqüència de “coll blanc”. Una democràcia que no resolga adequadament aquest problema no pot ser una democràcia normalitzada. La gent necessita sentir que viu en un país on es fa justícia igual per a tots. Tanmateix, el que sent és tot just el contrari, i no sols a nivell judicial sinó més general, perquè els mateixos partits i sindicats, que haurien de defensar a tots els treballadors i ciutadans per igual, no actuen així.

Altra mancança democràtica important, viscuda per la gent, és la relacionada amb els serveis públics bàsics i les prestacions socials. La impressió generalitzada és que s’ha produït un retrocés en la qualitat dels dits serveis i prestacions, i que això ha anat acompanyat d’un important avanç en les ajudes que dóna l’Estat als més rics, finançant la banca i retallant els drets laborals, per exemple. Quant a l’educació, no hi ha hagut cap govern capaç de portar endavant una reforma a l’altura dels temps que corren, que ens homologue als països més avançats d’Europa. Tot això comporta un estat de postració que no s’avé amb el tracte digne que mereix la ciutadania en una democràcia. Avui dia, el sentiment que domina és que cal no ser massa crític amb els qui manen, que és preferible callar el que u pensa, perquè d’això pot dependre la seua prosperitat social i econòmica.

En fi, que es constata un retrocés democràtic, perquè la gent no viu la democràcia amb plenitud, sinó com si es tractara de la madrastra del conte, que actua arbitràriament perquè ha renunciat a ser justa i equànime. Hi ha una subordinació clara del poder polític al poder econòmic, que no és admissible en un sistema que es basa en el govern del poble, pel poble i per al poble.

Ara, ens volen fer creure que es solucionaran moltes de les carències democràtiques gràcies a la llei de transparència que volen aprovar. No obstant això, tot fa presagiar que la llei està condemnada al fracàs, ja que no es veu per part dels polítics un canvi de mentalitat i de comportament, és a dir, tant ètic com estètic, i segueixen oficiant la cerimònia de la confusió, de la qual difícilment els ciutadans, que tenim el dret d’exigir l’abolició de l’obscurantisme, en sortirem ben lliurats.

Per tant, pense sincerament que una nova llei de transparència hauria d’anar acompanyada d’una renovació a fons, tant física com mental, dels responsables de la situació que ara vivim. No es creïble que els oficiants actuals de l’espectacle diari de les trampes i les mentides siguen capaços d’esdevenir defensors abnegats de la transparència. Cal, doncs, que tinguen un gest generós i se’n vagen a casa, perquè en vinguen altres de nous.